L’any 2008 va marcar un abans i un després en la història del Manchester City. En aquelles dates, i a conseqüència de la precària situació financera del club, la seva titularitat va passar de les mans de Thaksin Shinawatra, antic primer ministre tailandès i controvertit empresari acusat de corrupció, a les de l’Abu Dhabi United Group. Aquest conglomerat empresarial dels Emirats Àrabs Units, encapçalat pel xeic Mansour bin Zayed Al-Nahyan, membre de la família reial d’Abu Dhabi i ministre d’afers presidencials del país, va multiplicar el poder adquisitiu del City convertint-lo en un dels club paradigma del nou futbol negoci.
La inesgotable capacitat financera d’un equip que fins aleshores, com a mínim en allò que fa referència a la projecció internacional, havia viscut a l’ombra del seu rival ciutadà, el Manchester United, va desencadenar un odi creixent cap a l'entitat presidida per Khaldoon Al Mubarak, l’home que l’Abu Dhabi United Group havia situat al capdavant del club. Tot i que diversos equips anglesos també havien estat adquirits per excèntrics multimilionaris estrangers, el City es va convertir en la diana preferida dels opositors a un futbol modern caracteritzat per la pèrdua d’identitat comunitària d’uns clubs que gaudien, per contra, d’una cartera aparentment sense fi.
Una de les recriminacions més habituals que es fa a aquest City dels petrodòlars, que s’afegeix a altres retrets com els que li qüestionen que gaudeixi de fons il·limitats o que sigui propietat d’una empresa vinculada al poder reial dels Emirats, és la seva manca d’història. Res més lluny de la realitat. Tot i ser actualment una entitat en mans d’uns xeics que la desconeixen, el cert és que el Manchester City és un club carregat d’història. De fet, tot i que la seva constitució oficial data de 1894, els seus orígens es remunten a l’any 1880, quan diversos integrants de l’Església anglicana de Saint Mark’s, situada a la barriada de Gorton, a l’est del centre de la ciutat de Manchester, van decidir impulsar un equip de futbol amb finalitats bàsicament solidàries.
Imatge del Saint Mark's, l'equip parroquial antecedent del City, lluint la creu de Malta al pit en una imatge de 1884, la més antiga de l'entitat Foto: Wikimedia Commons
El futbol no era aleshores, ni de bon tros, l’esport popular en què s’ha convertit avui en dia a la localitat de Manchester. La capital industrial del Regne Unit era més aviat una ciutat de rugbi i de criquet, i comptava tot just amb un club de futbol organitzat. Va ser en aquest context quan els responsables de la parròquia, que el 1875 ja havien impulsat la creació d’un equip de criquet, van decidir crear el Saint Mark’s West Gorton de futbol per tal de poder fer esport també durant els mesos d’hivern.
La finalitat del club era molt clara. Tenia la pretensió d’evitar el progressiu allunyament dels joves de l’església proporcionant-los la possibilitat de desenvolupar una activitat física que els apartés de l’alcoholisme i de la creixent violència exercida per les bandes, dues problemàtiques cròniques en un est de Manchester durament castigat per l’atur, la precarietat i la misèria des que la zona s’havia transformat, en poques dècades, d’un bucòlic paratge de pastura en un dels epicentres de la indústria siderúrgica i ferroviària. Tot i ser un club anglicà que pretenia evitar el distanciament del jovent de l’església, el caràcter humanitari de l’entitat, va propiciar que les seves files s’obrissin a tots els jugadors, independentment de les seves creences religioses.
El debut d’aquesta nova entitat, que representa la prehistòria de l’actual Manchester City, es va produir el 13 de novembre de 1880 quan va enfrontar-se a un altre equip religiós originari de Macclesfield, evidenciant així que bona part dels clubs de futbol existents en aquella època havien sorgit a conseqüència de l’intent de l’església de canalitzar el jovent cap als seus postulats. Malgrat el noble propòsit d’acabar amb la violència que sacsejava els barris populars de Manchester, el Saint Mark’s West Gorton no només no va poder acabar amb aquesta xacra sinó que ell mateix va ser protagonista de diversos episodis violents en els terrenys de futbol de l’època.
Els canvis que experimentava en aquells temps el futbol van propiciar que, poc després de la seva fundació, el Saint Mark’s canviés en diverses ocasions la seva denominació. Després d’una fusió efímera amb el Belle Vue, l’equip on també jugava l’aleshores capità del club anglicà; el Saint Mark’s es va convertir en el Gorton Association FC, un nom que pretenia reivindicar la seva pertinença a la barriada obrera de Gorton. Amb la mudança, el 1887, a un nou estadi ubicat al suburbi d’Ardwick, un altre dels barris populars i industrials del Manchester de finals del segle XIX, el club va decidir transformar-se en l’Ardwick Association FC.
Els vincles obrers i comunitaris dels clubs d’aquella època quedaven palesos en partits com el que, el 1889, va enfrontar a l’Ardwick i al Newton Heath, antecessors respectivament del Manchester City i del Manchester United, i que pretenia recaptar fons per a les famílies dels vint-i-tres obrers morts després d’una explosió a la mina de carbó de Hyde Road, situada tot just a la vora d’on l’antecedent del City tenia el seu estadi.
Després de diversos èxits notables, com ara la victòria contra el mateix Newton Heath en la copa de Manchester de 1891 o la participació en la fundació de la segona divisió anglesa el 1892, i de problemes en l’àmbit financer, l’Ardwick va decidir, el 1894, reorganitzar-se per acabar convertint-se en l’actual Manchester City.
Maine Road, l'estadi del Manchester City, ple de gom a gom durant un partit dels anys quaranta Foto: @Fodensta
Aquell nounat City va esdevenir ben aviat un club d’allò més popular a la ciutat de Manchester fins al punt que, si deixem de banda els matxs disputats a l’estadi londinenc de Wembley, ostenta el rècord d’assistència de públic en un partit d’una competició anglesa després d’haver acollit ni més ni menys que 84.569 espectadors al seu terreny de joc de Maine Road en una eliminatòria de copa disputada el març de 1934.
La popularitat del City, que abans de l’arribada dels xeics ja presumia de dues lligues, quatre copes i una recopa d’Europa al seu palmarès, el va portar a vanagloriar-se de ser l’equip amb més suports a la ciutat de Manchester, per sobre d’un United que comptava amb una legió d’afeccionats procedents d’altres territoris britànics. De fet, la rivalitat entre ambdues entitats ha portat sovint als citizens a considerar els red devils com un club forà a la ciutat de Manchester. Vet aquí per què, quan el City va fitxar el davanter Carlos Tévez procedent del United va rebre’l amb una polèmica campanya que saludava la seva arribada amb la consigna: “Welcome to Manchester”.
Campanya als carrers de Manchester donant la benvinguda a Carlos Tévez, flamant fitxatge del City el 2009 Foto: @GaryJamesWriter
Així, doncs, malgrat que la compra del club per part dels xeics ha comportat l’augment de l’odi envers els skyblues i la negació de la seva història, el cert és que l’actual City dels petrodòlars és fill d’aquell club de parròquia anglicana que va néixer amb finalitats solidàries i humanitàries. Una més de les moltes paradoxes que evidencien la naturalesa de l’actual model de futbol negoci. Un món on pràcticament tot es pot comprar. Tot, menys la història.