Si la vida fa moltes voltes, el futbol encara en fa més. L’esport és imprevisible, sobretot els jocs d’equip. L’estat d’ànim col·lectiu afecta en el rendiment d’un conjunt molt més del que qualsevol pot imaginar. Hi ha equips que no haguéssim cregut mai que guanyarien un títol o que competirien per aixecar trofeus que veien inabastables. Què n’hem de dir del Girona, que segueix en posicions de Champions League mancant només vuit jornades pel final de la Lliga. O del Porto campió de la Champions l’any 2004, en una final contra un altre equip revelació, el Mònaco. O que li preguntin a la selecció grega, que va proclamar-se campiona de l’Eurocopa de l’any 2004 celebrada a Portugal. I, precisament, van ser-ne els guanyadors vencent l’amfitriona, aquella Portugal de Figo, Deco, Rui Costa i un joveníssim Cristiano Ronaldo que començava a despuntar al Manchester United amb 19 anys. O tirant una mica més enrere, aquell Alabès on hi jugava Jordi Cruyff i l’actual president del Girona, Delfí Geli, que es va plantar a la final de la Copa de la UEFA (actual Europa League) el 2001 i que va, fins i tot, forçar una pròrroga històrica davant el Liverpool dels Carragher, Gerrard, McAllister o Michael Owen.
L’estat d’ànim i la motivació d’un grup poden capgirar una dinàmica com un mitjó. Xavi Hernández va comunicar que deixaria el Barça a final de temporada el dia 27 de gener. L’equip blaugrana acabava de perdre 3-5 davant el Vila-real a Montjuïc, en un desastre de partit. Però venia d’altres resultats durs, com un 4-2 a San Mamés davant l’Athletic Club que el va deixar fora de la Copa del Rei o la contundent derrota a la final de la Supercopa d’Espanya contra el Real Madrid, per 4-1. Un mes i mig abans, l’equip llençava la Lliga per la borda perdent 2-4 a casa precisament davant el Girona de Míchel. Aquell dia, els gironins van deixar molt tocat Xavi, que va veure com perdia totalment la confiança dels gestors del club, des de Deco, passant per la majoria de la junta directiva i acabant amb el president Joan Laporta. No se li veia sortida a la crisi. Però Laporta tampoc volia fer fora Xavi a mitja temporada, amb tot en joc encara.
Fins que Xavi va decidir plegar. Aquell dia, quelcom va canviar. Robert Lewandowski va convocar un dinar a casa seva amb la plantilla i, pocs dies després, va explicar públicament que la intensitat dels entrenaments havia millorat. Els jugadors van fer un pas endavant. Per què no l’havien fet abans? Tant de bo algun dia se sàpiga, però era força evident que Xavi i el seu staff tècnic s’havien quedat força sols i sense suports abans de comunicat la renúncia.
Des d’aquell dia, jugui millor a futbol o no, el Barça ha canviat la cara. Com a mínim, competeix millor. Tant és així que ha estat capaç de sumar 12 partits sense perdre i d’assolir victòries de prestigi com el 0-3 al Metropolitano davant l’Atlètic de Madrid o el 2-3 al Parc dels Prínceps de París en l’anada dels quarts de final de la Champions. Qui ho hagués dit? Fins i tot, Lewandowski, Koundé o Raphinha semblen altres jugadors. Tampoc sabrem mai si és per la malmesa economia del club, perquè es fa difícil trobar un entrenador que accepti treballar en un projecte de futur incert o perquè realment creuen que Xavi segueix sent el millor tècnic possible pel Barça, però Joan Laporta continua insistint-li a l’egarenc que es repensi la decisió d’abandonar la banqueta. Precisament, abans del partit davant el PSG li ho va tornar a dir. Independentment del resultat. La porta de la continuïtat segueix oberta si Xavi la vol aprofitar. I m’atreviria a dir que la posició de l’encara entrenador culer ja no és tan ferma com fa dos mesos.