Xavi Moya, una vida entre els rings de mig món i el barri del Clot segada de cop

Coneixia com si fos la seva pròpia pell la boxa. Per a ell era un instint natural. Històrics lluitadors l'havien descrit com un geni. L'envejaven, deien, per la seva capacitat d'encaix i per les seves demolidores tècniques de cames. El "guerrer català", com se'l coneixia en aquest món, era temut per tothom quan s'enfilava al ring.


En Xavi Moya, mort fa uns dies en un accident de moto, podia presumir de ser un dels pocs boxejadors de la història que havia aconseguit ser tricampió del món. La seva llegenda, construïda des de molt jove, comprèn la màxima distinció al món en kungfu, full-contact i kickboxing. Més enllà dels focus, però, pocs coneixen la seva història vital, la que no ha estat tan mediàtica. Qui era en Xavi Moya? Què el caracteritzava? Quines eren les seves pors, els seus somnis? La seva família, en conversa amb Nació, explica que era d'aquelles persones que saps al segon de quina pasta estan fetes. 

 

Un robatori que ho canviaria tot

Tenia 14 anys i sortia de fer el batxillerat nocturn -aleshores el BUP-. Estudiava les estones que podia, quan no estava ajudant el seu pare -un incansable emprenedor aragonès migrat a Catalunya- en el negoci familiar. El van atracar al carrer. Duia a sobre 500 pessetes i una jaqueta de cuir que es van endur. "Es va sentir impotent perquè no va poder fer res", relata la que ha estat la seva còmplice inseparable des de l'escola, la seva dona Queralt. Aquesta angoixa va ser la que el va empènyer a dedicar-se a les arts marcials. 

De mica en mica va anar creixent i descobrint, detalla la família, que aquell robatori era una cosa del destí i que ell sempre havia estat predestinat a passar-se la vida dins d'uns guants de boxa. "S'hauria jubilat als 80 anys", diu, amb un mig somriure, la Queralt. El seu marit passava el dia al gimnàs del Clot, el temple que havia muntat al seu barri de Barcelona quan era al cim de la seva carrera professional. Per fer-nos una idea, el 1989 obria les portes de l'Esport Rogent i dos anys més tard aconseguia un títol de campió del món.


"El màxim que va poder ser fora de casa va ser un mes i poc", admet la Queralt, que descriu el seu marit com un home, per sobre de tot, senzill i fidel a la seva família i amics. Això, i haver pres bones decisions, ha estat, segons ella, el secret que l'ha fet tocar sempre de peus a terra inclús quan els diaris esportius omplien pàgines senceres amb el seu nom. "Ell era feliç damunt d'un ring, però també necessitava ser a casa, amb els seus". Si no el coneguessis de res i el veiessis pel carrer o xerrant amb algú, mai diries que ha estat un dels millors d'aquest esport. Li feia fins i tot vergonya que el reconeguessin.

"Va tenir l'opció d'anar als Estats Units amb Don King, el famós promotor de boxa", recorda la dona de Xavi Moya. "Hi va estar un mes i va veure que aquell no era el seu món perquè no hi era la seva família, així que va decidir tornar a casa", continua. Al Clot va aconseguir teixir al seu voltant una comunitat forta, resilient. "Si veiéssiu com s'ha bolcat tot el barri...", explica la Queralt. "Hem tingut la porta plena d'espelmes i de flors. El Xavi feia 30 anys que era aquí. Era l'home tranquil, el que sempre tenia un somriure per a tothom. Per això, la gent està destrossada", rebla la seva dona. 
  

L'esport com a eina d'inclusió social

Moya perseguia diversos objectius amb el seu gimnàs. La seva família explica que un d'ells era transmetre a través de les arts marcials valors com el respecte. "A l'Esport Rogent hi té molts fills adoptius", narra la Queralt. "Són nanos que van venir amb 12 anys i que no anaven pel bon camí. Estaven en una situació de vulnerabilitat i es movien amb males companyies. Fent boxa junts van poder redreçar-ho", precisa. En Xavi va contactar amb centres de menors en risc d'exclusió i associacions de persones amb síndrome de Down o autisme per fer projectes col·laboratius de manera completament altruista. "Recordo que la mare d'un nen ens va dir que el seu fill no havia connectat mai amb ningú, només amb ell", rememora la seva còmplice. "En Xavi ho feia així, li naixia", comparteix, orgullosa.

La passió que sentia per la seva feina era tal que, just després de la Covid, amb la reobertura progressiva dels comerços va iniciar una vaga de fam. No li semblava bé que primer els haguessin deixat obrir amb condicions, s'hagués gastat "una pila de diners" en adaptar-ho tot i després els haguessin tornat a tancar. Necessitava tornar al seu temple i dedicar-se a la gent. Per això, va muntar una protesta a la plaça Sant Jaume i va exigir que fins que no el deixessin obrir definitivament, no menjaria. Finalment, van aconseguir reunir-se amb el Govern i trobar una solució.
La Queralt també explica a aquest diari que el seu marit s'ha deixat moltes coses pendents. Un dels projectes que volia impulsar amb un dels seus fills -el Lucas- és promocionar molt més les seves instal·lacions a les xarxes socials. "L'última frase que va escriure, tot i que no la va arribar a publicar, va ser vagis on vagis, lluitis on lluitis, pensa que la boxa és salut, són valors", recorden. Ara, tenen l'Esport ple i malgrat que en un inici van tenir dubtes sobre si havia de continuar obert, ja tenen clar que aquestes quatre parets són el seu llegat i que el gimnàs continuarà, "perquè la seva ànima és aquí".

En aquesta nova etapa els acompanyaran els alumnes que fa més de 25 anys que el regenten. "Em diuen que l'estimen i que no aniran enlloc més", explica la Queralt, que també avança que serà el Lucas qui a partir d'ara trobaran al capdavant. Estudiant d'Administració i Direcció d'Empreses (ADE), ja fa un temps que dona un cop de mà al gimnàs -com anys enrere feia el seu pare amb el seu avi- i ara està preparat, diuen, per anar un pas més enllà.
  

Un comiat multitudinari

Gairebé 1.000 persones han passat pel tanatori aquests dies per donar-li l'últim adeu. "Va ser desbordant", reconeix la família. Es van ajuntar seguidors, seguidores, amics i amigues. "Va ser un comiat molt maco", indica la Queralt que, reflexionant en veu alta també detalla que a en Xavi mai li havia fet por la mort. Fa pocs dies la parella parlava del tema i ell, pragmàtic, deia que tant li feia perdre la vida perquè no se n'adonaria, que sort pels altres que no havien marxat. En canvi, una de les coses que sí que li feien respecte és saber si havia estat un bon pare. "Era més aviat introvertit, li costava expressar-se, i tot i que sempre intentava ser el màxim possible a casa, a vegades li costava trobar temps", comparteix la Queralt. Per al Lucas, el Xavi i la Judith, els seus tres fills, la resposta al dubte és evident. "Ha estat el millor i hem estat molt feliços al seu costat", van resumir a la cerimònia. 

Amb el que es queden, expliquen ara, és amb el lema amb el qual els han criat els seus pares. Carpe diem. Sempre van tenir present aquesta idea a l'hora de viure. "Hem de continuar endavant perquè la vida són dos dies i tenim un net. El que puguem fer ara, ho farem. Això que ha passat ens reafirma", es mostra convençuda la seva dona. Aquest dissabte, el club del seu cor, el RCDE, fa un homenatge a Xavi Moya, l'home que després de tota una vida d'intensa trajectòria com un dels millors esportistes del país, va aconseguir el premi d'honor de l'esport català. De fet, ell, va ser un dels que més va lluitar per l'oficialitat de les seleccions catalanes. A les 21:00 de la nit, Cornellà fa un minut de silenci. "El que es mereixeria seria un minut d'aplaudiments", conclou la Queralt, plena d'admiració i respecte.