Aquesta setmana passada, Europa ha tingut uns dies moguts electoralment parlant. Dijous, el partit laborista aconseguia una majoria històrica a Westminster, i diumenge a la nit el bloc d'esquerres guanyava per sorpresa les eleccions legislatives franceses. Totes dues són, a parer meu, eleccions amb resultats enganyosos i difícils d'analitzar, però que comparteixen unes tendències que també podem trobar a casa nostra.
Ja fa gairebé dos mesos els catalans vam votar el nou Parlament, escollint una cambra amb una aritmètica més o menys impossible que encara no està clar com es resoldrà. En aquest escenari incert, una repetició electoral a Catalunya és una opció més que possible, i és per això que un cop passades les passions de la campanya, crec que val la pena que revisitem els resultats d'aquests comicis a la nostra comarca. He de dir que per mi va ser una nit trista pels resultats generals de les eleccions, però també pels vots emesos a la Garrotxa. Fa temps que he fet les paus amb el fet que la comarca sigui clarament convergent, també en aquesta ocasió, però vaig quedar profundament decebut que tants dels nostres veïns van decidir utilitzar el seu vot per donar ales a opcions que simplement em fan fàstic.
El sol fet que Aliança Catalana quedés segona en vots a la comarca he de confessar que em va sorprendre. Potser no havia estat prou atent a les senyals o potser tenia massa fe en la gent amb qui compartim comarca, però em va agafar totalment desprevingut. Per si això no fos poc, però, el PP va triplicar els seus vots i VOX també en va continuar sumant. Què pot veure-hi de bo un habitant de la Garrotxa amb el que representen aquests partits, no ho entendré mai. Opcions polítiques que no solament ens menyspreen pel sol fet de ser d'on som, sinó que a més defensen programes econòmics i socials que s'obliden totalment de realitats com la garrotxina.
Jo sóc dels Hostalets d'en Bas. A la Vall d'en Bas, Aliança va aconseguir la segona posició amb gairebé el 15% dels vots, una proporció semblant a la comarca en conjunt. Sent un poble petit, ens coneixem més o menys tots. Pensar que tants dels meus veïns, gent a qui conec, han votat per arrabassar-me, a mi i a molts altres, drets i llibertats i per fer la nostra vida simplement pitjor em regira per dins. Personalment, mai he estat del parer que totes les opcions polítiques són vàlides, o que tothom mereix respecte pensi el que pensi. Crec fermament que hi ha opcions i opinions que et fan ser pitjor persona. Crec que l'ostracisme i el menyspreu són armes que hem de fer servir públicament contra aquells que s'atreveixen a col·laborar, donar suport o defensar partits d'extrema dreta, i que les hem de fer servir allà on ens els trobem, sigui a la taula de dinar, a la feina o en entorns socials. Penso que és de covards deixar espai a aquestes idees perquè et fa por ser maleducat, ja que així és com agafa aire i es normalitza el seu discurs.
Hi haurà aquells que em discutirien tots els adjectius que fes servir per descriure Aliança, i hi haurà tots aquells que em criticarien per la meva intolerància i manca de civilitat. Si una cosa hauríem d'haver après a hores d'ara, és que el feixisme i el centrisme liberal són dues parts de la mateixa maquinària. I és aquí on la nostra situació es mimetitza amb el que veiem a altres països europeus.
Al Regne Unit, la victòria laborista és un miratge: amb Keir Starmer al capdavant i el gir a la dreta que ha liderat, els laboristes han aconseguit menys vots que en les eleccions del 2017 i 2019, i només han guanyat de forma contundent perquè el sistema electoral majoritari britànic ha castigat a la dreta per la seva divisió. El partit conservador més dretà de la història s'ha enfonsat, és cert, però l'extrema dreta de Nigel Farage ha arribat a màxims històrics, i la suma de vots dels dos partits superaria als laboristes amb escreix. Cinc anys més de política neoliberal de Starmer només asseguraran que l'extrema dreta continuï avançant.
A França, l'èxit aclaparador de Marine Le Pen i el seu partit neofeixista fundat per col·laboradors nazis es deu al fracàs absolut del centrisme liberal de Macron, que ha decebut a tothom i empitjorat la vida de la gran majoria de francesos, molts dels quals han arribat a estar disposats a obrir la porta a les mentides camuflades de solucions de Le Pen. El seu dia de glòria no ha arribat malgrat millorar resultats, però, gràcies a una mobilització decidida, radical i disciplinada de l'esquerra desacomplexada, que ha demostrat que és l'única que pot donar batalla als carrers i a les institucions al feixisme rampant.
A casa nostra, la porta (mai tancada del tot) al feixisme l'han obert alegrament el PSC, el PP, Convergència (o com es facin dir ara) i ERC, que durant anys s'han alternat per governar sense solucionar els problemes estructurals del nostre país, creant misèria, desesperació i alienació. Ningú creu que les institucions o les eleccions ens puguin millorar la vida, per tant, per què no donar-li una oportunitat a una senyora de Ripoll sense cap mena de qualificacions, coneixements o experiència que fa cosplay de Morticia Addams?
Cada vegada que hi ha eleccions ens veiem obligats a triar entre les opcions terribles que coneixem i una opció encara pitjor. I cada vegada la derrota de l'extrema dreta és més ajustada, fins que un dia simplement no la derrotarem. I en patim les conseqüències, i llavors tot són plors i tothom jura que ells mai l'han votat. Més val discutir-te amb el teu tiet a la taula del dinar de diumenge, fer entendre a la teva àvia que aquest és el mateix mal que ja havia patit i barallar-te amb el teu germà petit, que ser molt educat i respectuós mentre el feixisme es passeja pels nostres carrers. Hem de lluitar sempre, a tot arreu i contra tots els que donin veu a l'extrema dreta pel bé de tothom, perquè si ens esperem que tinguin poder de veritat, llavors ja serà massa tard.