A la regió central de Bòsnia, hi ha un petit poble anomenat Vareš, que té al voltant de 10.000 habitants. Aquest petit poblet al mig dels Alps Dinàrics viu des de fa cinc anys una transformació sorprenent. En un país on les zones rurals viuen una profunda depressió econòmica i demogràfica, Vareš creix en nombre d'habitants, cada any compta més nens a l'escola i veu obrir nous negocis al centre. El que diferencia aquest poble dels pobles veïns és l'obertura d'una nova mina de plata i metalls pesants a les muntanyes que l'envolten.
En aquesta regió deprimida dels Balcans, la inversió de centenars de milions d'euros és una notícia poc comuna, i a Vareš l'alcalde li ha donat la benvinguda amb els braços oberts.
Durant l'època iugoslava, aquesta regió havia acollit diverses mines de ferro i carbó, però ara tota l'atenció està posada en nous metalls que s'utilitzen per fabricar bateries i altres components electrònics per a cotxes elèctrics i telèfons mòbils. Alguns creuen que podria ser una oportunitat única per reviure aquestes comunitats.
No obstant això, si investiguem una mica descobrim que aquesta nova mina que atreu treballadors i dona esperança als habitants de Vareš és propietat d'una empresa australiana al seu torn propietat de diferents fons d'inversió britànics, que vendrà els metalls a una multinacional alemanya. Així doncs, què en treu exactament el poble?
En un lloc crònicament mancat d'oportunitats, les autoritats locals han fet mans i mànigues per assegurar l'obertura de la mina. Aquest poblet rural de sobte està connectat a la xarxa ferroviària del país, amb una nova via que servirà per transportar el metall de la mina a un port dàlmata, però que no servirà per fer arribar trens de passatgers. També s'ha permès a la companyia minera obrir carreteres a través d'un parc natural, per facilitar el transport de material de la mina a la planta de processament, i s'han rebaixat els impostos sobre la concessió minera que la companyia havia de pagar, per assegurar que la inversió estrangera arribava.
Però ara que la mina ha arribat, algunes veus comencen a qüestionar els beneficis d'aquesta nova mina. Al cap i a la fi, es tracta d'una mina amb una esperança de vida al voltant de quinze anys, durant els quals la companyia extraurà diversos milions de tones de materials i els convertirà en bilions en beneficis, pels quals pagarà al voltant de 50 milions de marcs convertibles en impostos (uns 25 milions d'euros) al llarg de més d'una dècada. Sembla que la il·lusió es comença a trencar. La mina crearà llocs de treball, sí, però principalment per treballadors qualificats que vindran de fora i que quan la mina s'esgoti desapareixeran. Mentrestant, els impostos que percebrà el govern regional en prou feines cobriran les despeses creades per la càrrega addicional sobre els serveis municipals a causa dels treballadors de la companyia, i deixarà una petjada mediambiental i paisatgística de grans dimensions, que sobreviurà a la curta vida de la mina.
Així doncs, si ens ho tornem a mirar fredament, quin és el benefici que aquest poblet treu de la nova mina? També ho podem preguntar als habitants del poble de Kakanj, municipi veí de Vareš, on al voltant de 40.000 persones han deixat de tenir accés a aigua potable de xarxa, ja que la mina ha contaminat l'aqüífer subterrani. I Kakanj ni tan sols es pot consolar amb els escassos beneficis econòmics que en treu el poble del costat.
Us podríeu preguntar quina importància té un petit poble de Bòsnia central per a un habitant de la Garrotxa, però visitant Vareš, a mi em va semblar un bon exemple dels perills que suposa renunciar a tenir cura del nostre entorn a canvi de conceptes tan abstractes com "activitat empresarial" o "creixement econòmic". Veient com la companyia minera de Vareš ha aconseguit obrir carreteres a través d'espais naturals protegits pel seu propi benefici, el paral·lelisme amb casa nostre i el que estem disposats a fer per la indústria càrnia és evident. Però jo crec que va més enllà.
Les dues són històries de caciquisme i de polítics que prioritzen els interessos del seu partit per sobre de les opinions i desitjos de la seva comunitat. També comparteixen el fet que els beneficis per a la comunitat de la mina en un cas o de les fàbriques càrniques són, en el millor dels casos, minsos, i en el pitjor, il·lusions òptiques que creen llocs de treball per una demanda de feina artificial i que extreuen tant les matèries primeres com els beneficis de les comunitats que els hi fan d'hostes.
Mentrestant, se'ns demana que en paguem els costos, pagant per les infraestructures que necessiten, assumint la despesa social que es desprèn de la seva presència i renunciant a protegir i conservar el nostre patrimoni natural, la destrucció del qual haurem de patir fins i tot després que aquestes indústries hagin desaparegut.
Hi ha perills severs en apostar totes les esperances i energies d'una comunitat en un sol sector econòmic, que a més de ser totalment insostenible, està tan radicalment desconnectat del territori que l'acull. La Garrotxa hauria d'haver après la lliçó després del col·lapse del sector tèxtil i de la desgràcia que va suposar per a la comarca.
A diferència del poblet bosnià que feia servir com a exemple, que realment viu entre l'espasa i la paret, a casa nostra tenim alternatives millors a la gran indústria càrnia. Diversificar i localitzar l'economia de la comarca no només minimitzaria la desproporcionada influència política que aquests interessos empresarials tenen (que en tot cas seria un tema per a una altra ocasió), sinó que també faria de la nostra comarca un lloc més resistent als daltabaixos econòmics i més preocupat pel seu medi.
Al cap i a la fi, es tracta de decidir si volem convertir la nostra comarca en un lloc ideal per omplir les butxaques d'uns quants capitans de la indústria o si al centre de les nostres decisions hi ha d'haver una preocupació sincera pel benestar de tots els habitants de la comarca, que volem que la nostra comarca sigui un gran lloc per viure.
En aquesta regió deprimida dels Balcans, la inversió de centenars de milions d'euros és una notícia poc comuna, i a Vareš l'alcalde li ha donat la benvinguda amb els braços oberts.
Durant l'època iugoslava, aquesta regió havia acollit diverses mines de ferro i carbó, però ara tota l'atenció està posada en nous metalls que s'utilitzen per fabricar bateries i altres components electrònics per a cotxes elèctrics i telèfons mòbils. Alguns creuen que podria ser una oportunitat única per reviure aquestes comunitats.
No obstant això, si investiguem una mica descobrim que aquesta nova mina que atreu treballadors i dona esperança als habitants de Vareš és propietat d'una empresa australiana al seu torn propietat de diferents fons d'inversió britànics, que vendrà els metalls a una multinacional alemanya. Així doncs, què en treu exactament el poble?
En un lloc crònicament mancat d'oportunitats, les autoritats locals han fet mans i mànigues per assegurar l'obertura de la mina. Aquest poblet rural de sobte està connectat a la xarxa ferroviària del país, amb una nova via que servirà per transportar el metall de la mina a un port dàlmata, però que no servirà per fer arribar trens de passatgers. També s'ha permès a la companyia minera obrir carreteres a través d'un parc natural, per facilitar el transport de material de la mina a la planta de processament, i s'han rebaixat els impostos sobre la concessió minera que la companyia havia de pagar, per assegurar que la inversió estrangera arribava.
Però ara que la mina ha arribat, algunes veus comencen a qüestionar els beneficis d'aquesta nova mina. Al cap i a la fi, es tracta d'una mina amb una esperança de vida al voltant de quinze anys, durant els quals la companyia extraurà diversos milions de tones de materials i els convertirà en bilions en beneficis, pels quals pagarà al voltant de 50 milions de marcs convertibles en impostos (uns 25 milions d'euros) al llarg de més d'una dècada. Sembla que la il·lusió es comença a trencar. La mina crearà llocs de treball, sí, però principalment per treballadors qualificats que vindran de fora i que quan la mina s'esgoti desapareixeran. Mentrestant, els impostos que percebrà el govern regional en prou feines cobriran les despeses creades per la càrrega addicional sobre els serveis municipals a causa dels treballadors de la companyia, i deixarà una petjada mediambiental i paisatgística de grans dimensions, que sobreviurà a la curta vida de la mina.
Així doncs, si ens ho tornem a mirar fredament, quin és el benefici que aquest poblet treu de la nova mina? També ho podem preguntar als habitants del poble de Kakanj, municipi veí de Vareš, on al voltant de 40.000 persones han deixat de tenir accés a aigua potable de xarxa, ja que la mina ha contaminat l'aqüífer subterrani. I Kakanj ni tan sols es pot consolar amb els escassos beneficis econòmics que en treu el poble del costat.
Us podríeu preguntar quina importància té un petit poble de Bòsnia central per a un habitant de la Garrotxa, però visitant Vareš, a mi em va semblar un bon exemple dels perills que suposa renunciar a tenir cura del nostre entorn a canvi de conceptes tan abstractes com "activitat empresarial" o "creixement econòmic". Veient com la companyia minera de Vareš ha aconseguit obrir carreteres a través d'espais naturals protegits pel seu propi benefici, el paral·lelisme amb casa nostre i el que estem disposats a fer per la indústria càrnia és evident. Però jo crec que va més enllà.
Les dues són històries de caciquisme i de polítics que prioritzen els interessos del seu partit per sobre de les opinions i desitjos de la seva comunitat. També comparteixen el fet que els beneficis per a la comunitat de la mina en un cas o de les fàbriques càrniques són, en el millor dels casos, minsos, i en el pitjor, il·lusions òptiques que creen llocs de treball per una demanda de feina artificial i que extreuen tant les matèries primeres com els beneficis de les comunitats que els hi fan d'hostes.
Mentrestant, se'ns demana que en paguem els costos, pagant per les infraestructures que necessiten, assumint la despesa social que es desprèn de la seva presència i renunciant a protegir i conservar el nostre patrimoni natural, la destrucció del qual haurem de patir fins i tot després que aquestes indústries hagin desaparegut.
Hi ha perills severs en apostar totes les esperances i energies d'una comunitat en un sol sector econòmic, que a més de ser totalment insostenible, està tan radicalment desconnectat del territori que l'acull. La Garrotxa hauria d'haver après la lliçó després del col·lapse del sector tèxtil i de la desgràcia que va suposar per a la comarca.
A diferència del poblet bosnià que feia servir com a exemple, que realment viu entre l'espasa i la paret, a casa nostra tenim alternatives millors a la gran indústria càrnia. Diversificar i localitzar l'economia de la comarca no només minimitzaria la desproporcionada influència política que aquests interessos empresarials tenen (que en tot cas seria un tema per a una altra ocasió), sinó que també faria de la nostra comarca un lloc més resistent als daltabaixos econòmics i més preocupat pel seu medi.
Al cap i a la fi, es tracta de decidir si volem convertir la nostra comarca en un lloc ideal per omplir les butxaques d'uns quants capitans de la indústria o si al centre de les nostres decisions hi ha d'haver una preocupació sincera pel benestar de tots els habitants de la comarca, que volem que la nostra comarca sigui un gran lloc per viure.