Les obres realitzades al Teatre Principal d'Olot que van remodelar la caixa escènica i els camerinos van esborrar unes entranyables anotacions sobre retalls de programes de mà enganxats als bastidors en les quals jo, com em consta que feien moltes altres persones quan actuaven al teatre, fixàvem la mirada en un ritual relaxant just abans d'entrar a escena. Eren part del text de les rèpliques que alguns actors o actrius, ves a saber de quina companyia i en quina interpretació, havien escrit amb lletra tremolosa per tal de no oblidar-se'n davant del públic. Per la cal·ligrafia cuidada, tot i la urgència de l'anotació, i que eren textos en castellà "suéltale ingrato, deja su retrato...", m'agradava situar-los a primers de segle XX i despertaven en mi una mena de solidaritat a través del temps que em permetia compartir el mateix pànic escènic amb aquelles persones que podrien haver estat els meus rebesavis.
Descric aquesta escena en un moment en el qual parlem, amb una barreja d'admiració i temor, de realitat augmentada, de la intel·ligència artificial i el metavers, suposant que aquestes tecnologies, o millor dit, la combinació d'aquestes tecnologies podrà substituir i, fins i tot millorar, la nostra experiència real. Sincerament, per més que evolucioni la tècnica, dubto molt que algun dia pugui reproduir el vertigen que s'experimenta en una sortida a escena, la pujada d'adrenalina a l'assumir el repte d'interpretar un personatge davant del públic o el viatge en el temps que fa la teva imaginació fins a sentir-te acompanyat d'aquells actors de primers de segle.
Reconec l'atractiu que les pantalles i la realitat immersiva exerceixen sobre mi i em sento afortunat de viure el moment tecnològic actual, però crec que ens falta una certa capacitat crítica. Col·lectivament, hem anat perdent l'habilitat de veure més enllà de les evidències, saber llegir "entre línies", captar el matís d'un text, el registre irònic i altres subtileses en les quals, els que vam viure les èpoques grises de la censura, ens n'havíem fet experts. Llegíem el diari sabent que, molt sovint, el més important era allò que no deia l'article. Sabíem que quan una autoritat declarava amb rotunditat alguna cosa ens havíem de preparar just per la contrària. Era un exercici constant d'anàlisi crítica d'allò que llegíem, veiem i sentíem que acabava generant una mena d'orgull de pertinença a un col·lectiu: el d'aquells que no ens deixàvem enganyar o, com a mínim, que no ens enganyaven tant com als altres.
Alguns ciutadans, agrupats en la plataforma CIVICAi, hem publicat un manifest que promou una visió crítica i la utilització ètica de la intel·ligència artificial. Recentment, Boris Eldagsen, fotògraf alemany que a Lluèrnia 2016 va impartir un curs de fotografia a l'Escola d'Art d'Olot, en un gest de protesta ha rebutjat el Sony World Photography Awards per una seva imatge generada amb l'ús d'aquesta tecnologia i m'ha recordat el català Joan Fontcuberta, Premi Nacional de Cultura el 2013, l'obra del qual, des de fa molts anys, rebat la inqüestionabilitat de les fotografies documentals creant un seguit d'imatges que "certifiquen" relats irònics i absolutament ficticis: l'astronauta de l'Spuntnik Ivan Istochnikov, el monjo Karelià i els seus miracles o la de-construcció d'Osama Bin Laden, per posar alguns exemples.
No em sembla lògic, ni possible, aturar el desenvolupament tecnològic amb l'argument de la manca d'ètica. El pensament crític, la filosofia, l'ètica i la moral són propis de la ment humana, i la intel·ligència artificial, el metavers, la tecnologia immersiva i qualsevol altra creació artificial, són fruit de la creativitat humana que, tot i resultar molt atractiva, difícilment podrà reproduir la realitat amb tota la riquesa dels grafitis del bastidor del teatre. L'ètica de la tecnologia és l'ètica de qui en fa ús, i el nostre pensament crític ens ha de permetre valorar la versemblança i oportunitat d'allò que ens proposi la tecnologia.
Descric aquesta escena en un moment en el qual parlem, amb una barreja d'admiració i temor, de realitat augmentada, de la intel·ligència artificial i el metavers, suposant que aquestes tecnologies, o millor dit, la combinació d'aquestes tecnologies podrà substituir i, fins i tot millorar, la nostra experiència real. Sincerament, per més que evolucioni la tècnica, dubto molt que algun dia pugui reproduir el vertigen que s'experimenta en una sortida a escena, la pujada d'adrenalina a l'assumir el repte d'interpretar un personatge davant del públic o el viatge en el temps que fa la teva imaginació fins a sentir-te acompanyat d'aquells actors de primers de segle.
Reconec l'atractiu que les pantalles i la realitat immersiva exerceixen sobre mi i em sento afortunat de viure el moment tecnològic actual, però crec que ens falta una certa capacitat crítica. Col·lectivament, hem anat perdent l'habilitat de veure més enllà de les evidències, saber llegir "entre línies", captar el matís d'un text, el registre irònic i altres subtileses en les quals, els que vam viure les èpoques grises de la censura, ens n'havíem fet experts. Llegíem el diari sabent que, molt sovint, el més important era allò que no deia l'article. Sabíem que quan una autoritat declarava amb rotunditat alguna cosa ens havíem de preparar just per la contrària. Era un exercici constant d'anàlisi crítica d'allò que llegíem, veiem i sentíem que acabava generant una mena d'orgull de pertinença a un col·lectiu: el d'aquells que no ens deixàvem enganyar o, com a mínim, que no ens enganyaven tant com als altres.
Alguns ciutadans, agrupats en la plataforma CIVICAi, hem publicat un manifest que promou una visió crítica i la utilització ètica de la intel·ligència artificial. Recentment, Boris Eldagsen, fotògraf alemany que a Lluèrnia 2016 va impartir un curs de fotografia a l'Escola d'Art d'Olot, en un gest de protesta ha rebutjat el Sony World Photography Awards per una seva imatge generada amb l'ús d'aquesta tecnologia i m'ha recordat el català Joan Fontcuberta, Premi Nacional de Cultura el 2013, l'obra del qual, des de fa molts anys, rebat la inqüestionabilitat de les fotografies documentals creant un seguit d'imatges que "certifiquen" relats irònics i absolutament ficticis: l'astronauta de l'Spuntnik Ivan Istochnikov, el monjo Karelià i els seus miracles o la de-construcció d'Osama Bin Laden, per posar alguns exemples.
No em sembla lògic, ni possible, aturar el desenvolupament tecnològic amb l'argument de la manca d'ètica. El pensament crític, la filosofia, l'ètica i la moral són propis de la ment humana, i la intel·ligència artificial, el metavers, la tecnologia immersiva i qualsevol altra creació artificial, són fruit de la creativitat humana que, tot i resultar molt atractiva, difícilment podrà reproduir la realitat amb tota la riquesa dels grafitis del bastidor del teatre. L'ètica de la tecnologia és l'ètica de qui en fa ús, i el nostre pensament crític ens ha de permetre valorar la versemblança i oportunitat d'allò que ens proposi la tecnologia.