A Olot, finançat pels fons Next Generation de la Unió Europea, s’està duent a terme el projecte de “Dinamització comercial, turística i urbana d’Olot des del centre històric” que, entre altres actuacions, ha eliminat les voreres dels carrers de l'Hospici i Antoni Llopis, deixant el paviment a un sol nivell amb la voluntat de pacificar la circulació donant la prioritat al vianant. Cal felicitar-se perquè sembla que l’objectiu s’ha aconseguit, però és inevitable pensar per què tan lloable intenció s’ha de limitar a aquests carrers? Em direu que el títol del projecte ja deixa clar que el destinatari de la millora urbanística és el comerç radicat en el centre històric i els turistes que el visiten, i això fa encara més evident la discriminació. És que no hi ha comerços fora del centre històric que necessitin dinamitzar-se? Només els turistes es mereixen uns carrers amables, enjardinats i pacificats?
Tanmateix, a Europa, la pacificació és una millora acceptada per a totes les ciutats sigui quina sigui la seva mida. Ja fa molts anys que l’urbanisme es planteja des de la mobilitat dels vianants i no la dels vehicles, és a dir, l’espai públic prioritza les persones quan anem a peu o en bicicleta, i es recuperen vials antigament destinats a la circulació o aparcament de vehicles, per convertir-los en voreres, espais enjardinats, zones arbrades i àrees de joc o de descans que prenen un aspecte molt més agradable.
Si no fos perquè el finançament de les obres en aquests carrers és europeu i, per tant, s’ha d’adequar a unes determinades característiques, a Olot semblaria que ens resistim a introduir millores acceptades arreu. Tinc la sensació que es continua pensant la ciutat i la mobilitat des de l’automòbil i en conseqüència els vianants fem nosa.
Més enllà de la zona de vianants del centre, per cert, amb un horari incomprensible i més aviat minso, els carrers estan dissenyats com a vials de circulació per a vehicles. En trobareu exemples arreu, al Pla de Dalt, al barri de Sant Roc, al de Montolivet o al barri de Pequin. Carrers amb doble sentit de circulació, cotxes aparcats a banda i banda, és a dir, quatre vials per a cotxes i els vianants han de passar per unes voreres de poc més d’un metre d’amplada, ocupades sovint per senyals de trànsit, fanals, pals de telefònica i altres obstacles.
Aquesta és la tònica general, però hi ha casos que resulten escandalosos com la carretera de Riudaura en el tram que va des del pont de La Ceràmica fins al xamfrà amb el carrer Rampí, és a dir, l’entrada al Pla de Dalt. Val a dir que és un carrer molt transitat, a peu i amb cotxe, perquè resulta un accés ràpid des del centre a l’Hospital, a dos centres educatius –IES Garrotxa i CEIP Pla de Dalt– a una zona de supermercats i, tal com diu el nomenclàtor, al poble de Riudaura. És a dir, el carrer mena a equipaments que donen servei a milers de persones que, si hi van a peu per unes voreres de menys d’un metre d’amplada, han de superar una autèntica gimcana que inclou: pals de telefonia – algun d’ells de l’època del telègraf –, senyals de trànsit just al mig de la vorera, fanals diversos, bitlles de ferro perquè no s’hi aparquin els cotxes, escales d’accés a algunes cases que, quan van urbanitzar la carretera, van quedar a més de mig metre d’alçada, rampes d’entrada als garatges, un tram de 50 metres de carril bici que apareix tan de sobte com desapareix carrer Pou del Glaç enllà, un parell o tres d’armaris de formigó, suposo que d’escomeses elèctriques i finalment una paperera, que, per cert, és l'única en un bon tram de carrer.
Si el pas ja resulta complicat per a una sola persona, l’aventura resulta impossible amb un cotxet, una cadira de rodes o simplement amb un paraigua o portant una criatura agafada de la mà. Ara, fa uns dies, han començat unes obres just a la cantonada amb el carrer Pou del Glaç que han eliminat uns horts magnífics. Només començar les obres la constructora s’ha afanyat a col·locar la tanca corresponent que sobresurt uns tres metres del solar i ocupa tota la vorera i part del carril bici. Molt educadament, crec que fruit d’una recomanació de quan Olot era Ciutat Educadora, ha aparegut un cartellet que diu: Vianants per l’altra vorera. És clar doncs que, si algú ha de pagar els plats trencats, ha de ser el vianant. A ningú no se li ha acudit que posats a barrar un pas es podria haver eliminat un dels dos vials dels cotxes.
Direu, amb tota la raó, que sovint és imprescindible desplaçar-nos amb cotxe perquè el transport públic és escàs, o perquè hem de sortir, entrar o travessar la ciutat per anar a treballar o qualsevol altra circumstància. Segurament, us haureu desesperat fent una llarga cua a l’espera que el semàfor es posi verd i creieu que més de 20 minuts per anar d’una punta a l’altra de ciutat és un temps excessiu. No us portaré la contrària, però: quin és el temps just? Us semblaria bé poder travessar la ciutat amb 5 minuts? A quin preu? I sobretot, qui ho hauria de pagar? El vianant que som tots? En fi, encara que faci nosa, m’agrada pensar la ciutat amb ulls de passejant.