Tot i que l'evolució de la malaltia d'en Rusca presagiava el desgraciat final i que ell se sentia, en les seves pròpies paraules, en el final de trajecte; la mort sempre sorprèn els que ens quedem. Per més que inevitable mai no és el moment de morir-se i difícilment podem omplir el buit que en deixa.
En Xavier Ruscalleda Nadal, nascut a Cassà de la Selva i veí militant d'Olot, ha estat un home polifacètic del qual és pràcticament impossible relacionar-ne totes les seves activitats. Als anys 80 ja el presentàvem com a melòman, avantguardista cultural, poeta, locutor de ràdio, escriptor, director de teatre, actor, professor d'institut,… i avui, 40 anys més tard, encara hi hauríem d'afegir algunes altres facetes.
Per la seva transcendència deixeu-me relacionar la seva implicació en diverses aventures teatrals: la Fundació Pública del Teatre Principal, el Zootrop -companyia que va dirigir des de la seva fundació- el Fòrum de Teatre i la Factoria de les Arts, l'Escola El Galliner de Girona, l'Artista del Mes, el Laboractori del Teatre Principal, la Funerària…
També la seva passió per la música que el va portar a crear, amb en Miquel Riera i en Jordi Figueras, els De Fluvià Ribers Verds; o l'impuls a la programació de l'Orfeó Concert, iniciativa que va donar joc a molts altres grups musicals locals. En l'àmbit literari, ha estat editor, director i col·laborador de publicacions com el Gra de Fajol, L'Olotí, El Punt i, especialment, A 440 M, revista de la qual en va ser l'ànima durant tota la seva existència.
No podem oblidar la seva faceta com a pedagog que, a primers dels 80 el van portar a Olot per implicar-se en el projecte d'integració social Les Tremoledes, i que després va seguir com a professor dels Instituts Montsacopa i Garrotxa. El seu tarannà inquiet el va fer integrar-se en el Col·lectiu d'Ensenyants i va propiciar experiències educatives innovadores com les Setmanes Culturals o la Mostra Cinematogràfica de l'Institut que, per a molts dels seus alumnes, van significar una entrada en el món de l'art i la cultura.
La llista d'iniciatives d'incidència ciutadana és inacabable i inabastable: el Cafè Central, el Joc de Detectius, els Monòlegs a tres Bandes, diverses propostes de l'Assemblea d'Artistes de la Garrotxa o els Amics d'Olot, propostes que generaven debat i espais que promovien la polèmica per, tal com deia, fer circular les idees.
En Rusca, com el coneixíem tots els seus amics, era un ciutadà compromès, un veí militant que mai va defugir significar-se políticament en diverses candidatures municipals però, sobretot, entenia la cultura i l'art, com l'eina ideal per a remoure les consciències, fer evidents les contradiccions, promoure l'esperit crític i, en definitiva, canviar el món. Tot això sense concessions, encara que sovint n'hagués de pagar el preu de la incomprensió i l'aïllament.
Darrere de la seva imatge més revolucionària i trencadora s'amagava un home reflexiu, apassionat i sensible. Estimava sense condicions els seus amics i especialment la seva família: la Margarida, de qui sempre n'ha estat enamorat, i a la Júlia, la Clàudia i en Lluc, els fills que ha acompanyat i admirat en tot moment i en tot allò que han fet.
Els que hem tingut la sort de tenir-lo a prop, el sentíem dir sovint que el teatre havia de ser transgressor. Amb els anys, hem entès que ell volia un món transgressor perquè trobava la felicitat en intentar canviar-lo. Vull pensar que darrere el teló seguirà patint, emocionant-se i, amb el seu somriure murri encantador, riurà per sota el nas de les nostres maldestres posades en escena.