He de reconèixer que quan sento a alguns polítics de la dreta reaccionària parlar de la llibertat m’ataca una molesta urticària. Sé que ningú no pot atribuir-se l’exclusivitat en l’ús de les paraules, però, què voleu que us digui? Aquests dies de fanfarronades i xous televisius als Estats Units, tothom ha pogut veure com s’utilitza la llibertat d’expressió com un eufemisme per mentir impunement a les xarxes socials, o com la llibertat de mercat dels oligarques pot deixar sense els drets més elementals a aquells ciutadans que van arribar algun dia a aquell país buscant, justament, la llibertat que no tenien en els seus països d’origen.
A Madrid, la seva presidenta “cañí”, presenta la capital com la Meca de tots aquells que es sentin lliures fumant i bevent cerveses a altes hores de la matinada, i creu que té la llibertat d’insultar a tot aquell que no pensi com ella i propagar rumors i falsedats per amagar les seves corrupteles.
Probablement, la urticària ve de contrastar aquest ús interessat i frívol de la llibertat amb el record de quan la paraula s’havia de pronunciar d’amagat. De ben petit a l’escola el mestre, amb una estranya brillantor als ulls, ens ensenyava la tornada de La canción del Pirata de José de Espronceda, sí, aquella de .. “Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela...”. Recordeu la tornada?
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.
Al cap dels anys vaig entendre per què, en l’asfíxia nacionalcatòlica dels anys 60, el mestre s’emocionava fent-nos aprendre que el pirata, l’heroi del poema, tenia el mar com a pàtria i la llibertat com a déu, encara que fos en minúscules.
Més tard, amb els cabells llargs i la barba progre, sortíem al carrer a reclamar-la a crits i, mentre corríem fugint dels cops de porra, començàvem a intuir que això de la llibertat era una idea més complexa d’allò que el romanticisme literari havia proposat pel pirata. La banda sonora d’aquells anys eren les músiques de Raimon, Serrat, Llach, Pete Seeger, Joan Baez o Bob Dylan. Totes les lletres d’aquelles cançons, que encara avui ens sabem de memòria, incorporaven altres condicions com la pau, la igualtat i la justícia per ser realment lliures. A mi m’agradava especialment Ma Liberté del grec Georges Moustaki:
Ma liberté
C'est toi qui m'as aidé
A larguer les amarres
Ma liberté
Pourtant je t'ai quittée
Une nuit de décembre
Et je t'ai trahi pour une prison d'amour et sa belle geôlière.
(Traducció: Ma llibertat, ets tu qui m’has ajudat a deixar anar les amarres ... Ma llibertat, tanmateix t’he deixat una nit de desembre… i t’he traït per una presó d’amor i la seva bella carcellera)
És a dir, tot i que hi veig reproduït l’aire romàntic del pirata d’Espronceda, la llibertat inclou la possibilitat de perdre-la voluntàriament; una complexitat més.
Pensava tot això mentre preparava la presentació del llibre Aquesta cançó, no! de Maria Salicrú-Maltas, a la Llibreria Isop d'Olot, una crònica excel·lent de la investigació sobre la censura a la Nova Cançó, a la qual la Maria ha dedicat més de vint anys de recerca i tota una tesi doctoral, i em venia al cap un altre poema, de Joan Margarit, sobre la llibertat del poemari “Els primers freds” :
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides,
Una forma d’amor la llibertat.
I potser perquè quan veig el show de Trump me l’imagino amb la gorra del McDonald’s encarregant una "Mc Extrem amb doble de bacon", me n'alegro de viure en una ciutat que va fer fora l’hamburgueseria americana i, a contracorrent, ha obert una nova llibreria. Perquè la llibertat és una llibreria com deia en Margarit.