Fa uns anys, a la sortida de l'escola, pregunto al meu net:
- Què, com ha anat avui?
- Bé, avorrit... – contesta, com quasi sempre.
- Home! Què dius? Però si teniu la millor escola de la Garrotxa. Segur que des de la finestra de la classe tens una vista impressionant del Pirineu – intento motivar-lo.
- Sí, però tranquil avi, la senyoreta ja baixa la persiana perquè no ens distraiem.
Aquesta anècdota em ve sovint a la memòria quan penso en un concepte cada cop més usual: l'economia de l'atenció. Sense saber-ho, abaixant la persiana, la mestra havia intuït allò que avui comença a ser la mare dels ous dels negocis i que alguns han batejat com l'economia de l'atenció. M'explico: en el context hiperconnectat en el qual vivim, i que tot fa pensar que s'incrementarà, la nostra capacitat d'atenció té un límit. Així doncs, la informació a què tenim accés és pràcticament il·limitada, però, en canvi, el temps que podem destinar a connectar-nos és escàs i, per tant, aplicant la regla bàsica de l'economia que dona valor als béns escassos, la nostra atenció resulta un element molt valuós per aquelles empreses i corporacions que monopolitzen les xarxes, ja sigui per influir-nos directament o per inserir a les pantalles publicitat d'altres productes.
I no és només això. El nostre comportament quan mirem el mòbil, consultem el Google o "passegem" per l'Instagram, dona la informació que alimenta els algoritmes amb les dades de les nostres preferències i interessos, permetent que aquesta publicitat sigui específicament dirigida a les nostres potencials necessitats i, per tant, més efectiva i més cotitzada per aquelles empreses que la compren. Noteu que he dit que donem la informació i realment és així. Les dades que s'obtenen de la nostra activitat digitalitzada les regalem totalment de franc, o si voleu, són el preu que paguem per fer ús dels serveis de comunicacions, mapes, coneixements, xarxes de relacions, compres, gestions bancàries i totes les "facilitats" que ens proveeixen els programes informàtics.
Us pot semblar que tot plegat és com descobrir la sopa d'all i no us faltarà raó. La lluita per atraure l'atenció dels altres és tan antiga com l'espècie humana, i la paraula algoritme, tan de moda actualment, prové del matemàtic i astròleg Al-Khwarizmi, que el segle IX, fa 1200 anys, va introduir l'ús de lletres pel càlcul algebraic. Un algoritme no és més que una llista ordenada de dades que pot descriure un procediment, una recepta de cuina per exemple, i per tant és del tot inofensiu. Ara bé, la innovació tecnològica ha fet créixer la capacitat i la velocitat per establir-los a partir de les dades que els facilitem, combinar-los per definir les nostres preferències o debilitats, emmagatzemar-los en enormes quantitats i finalment treure'n profit econòmic.
Seguint amb conceptes econòmics, aquests algoritmes han permès dissenyar programes amb estratègies de fidelització, de manera que resulta tan atractiva la pantalla del mòbil que molts de nosaltres tenim comportaments addictius comparables a les ludopaties. Diuen que no és pas casualitat que el gest de lliscar el dit polze sobre la pantalla del mòbil, per fer saltar una imatge rere l'altra, reprodueix el moviment de les tres rodes de fruites típiques de les màquines escurabutxaques dels casinos.
Estic prenent notes per aquest article en el bus que va a Barcelona a les 7 del matí. Tots els passatgers que veig des del meu seient estan consultant el seu mòbil, únicament una noia a l'altre costat del passadís treballa amb el seu ordinador portàtil i no mira l'smartphone. L'autobús enfila el viaducte que puja fins a l'entrada del primer túnel dels de Bracons. El paisatge és espectacular i fantasmagòric: un gris blavós com un mar de gebre sobre els camps de la Vall d'en Bas. Alguns punts grocs de les finestres de les cases llunyanes suggereixen la calidesa dels esmorzars matiners. El fum blanc de les xemeneies, que per efecte de la inversió tèrmica forma un núvol a pocs metres de terra, deixa veure al fons el Canigó il·luminat per la lluna. La millor vista de la Garrotxa, i no cal que ningú tanqui la finestra.
- Què, com ha anat avui?
- Bé, avorrit... – contesta, com quasi sempre.
- Home! Què dius? Però si teniu la millor escola de la Garrotxa. Segur que des de la finestra de la classe tens una vista impressionant del Pirineu – intento motivar-lo.
- Sí, però tranquil avi, la senyoreta ja baixa la persiana perquè no ens distraiem.
Aquesta anècdota em ve sovint a la memòria quan penso en un concepte cada cop més usual: l'economia de l'atenció. Sense saber-ho, abaixant la persiana, la mestra havia intuït allò que avui comença a ser la mare dels ous dels negocis i que alguns han batejat com l'economia de l'atenció. M'explico: en el context hiperconnectat en el qual vivim, i que tot fa pensar que s'incrementarà, la nostra capacitat d'atenció té un límit. Així doncs, la informació a què tenim accés és pràcticament il·limitada, però, en canvi, el temps que podem destinar a connectar-nos és escàs i, per tant, aplicant la regla bàsica de l'economia que dona valor als béns escassos, la nostra atenció resulta un element molt valuós per aquelles empreses i corporacions que monopolitzen les xarxes, ja sigui per influir-nos directament o per inserir a les pantalles publicitat d'altres productes.
I no és només això. El nostre comportament quan mirem el mòbil, consultem el Google o "passegem" per l'Instagram, dona la informació que alimenta els algoritmes amb les dades de les nostres preferències i interessos, permetent que aquesta publicitat sigui específicament dirigida a les nostres potencials necessitats i, per tant, més efectiva i més cotitzada per aquelles empreses que la compren. Noteu que he dit que donem la informació i realment és així. Les dades que s'obtenen de la nostra activitat digitalitzada les regalem totalment de franc, o si voleu, són el preu que paguem per fer ús dels serveis de comunicacions, mapes, coneixements, xarxes de relacions, compres, gestions bancàries i totes les "facilitats" que ens proveeixen els programes informàtics.
Us pot semblar que tot plegat és com descobrir la sopa d'all i no us faltarà raó. La lluita per atraure l'atenció dels altres és tan antiga com l'espècie humana, i la paraula algoritme, tan de moda actualment, prové del matemàtic i astròleg Al-Khwarizmi, que el segle IX, fa 1200 anys, va introduir l'ús de lletres pel càlcul algebraic. Un algoritme no és més que una llista ordenada de dades que pot descriure un procediment, una recepta de cuina per exemple, i per tant és del tot inofensiu. Ara bé, la innovació tecnològica ha fet créixer la capacitat i la velocitat per establir-los a partir de les dades que els facilitem, combinar-los per definir les nostres preferències o debilitats, emmagatzemar-los en enormes quantitats i finalment treure'n profit econòmic.
Seguint amb conceptes econòmics, aquests algoritmes han permès dissenyar programes amb estratègies de fidelització, de manera que resulta tan atractiva la pantalla del mòbil que molts de nosaltres tenim comportaments addictius comparables a les ludopaties. Diuen que no és pas casualitat que el gest de lliscar el dit polze sobre la pantalla del mòbil, per fer saltar una imatge rere l'altra, reprodueix el moviment de les tres rodes de fruites típiques de les màquines escurabutxaques dels casinos.
Estic prenent notes per aquest article en el bus que va a Barcelona a les 7 del matí. Tots els passatgers que veig des del meu seient estan consultant el seu mòbil, únicament una noia a l'altre costat del passadís treballa amb el seu ordinador portàtil i no mira l'smartphone. L'autobús enfila el viaducte que puja fins a l'entrada del primer túnel dels de Bracons. El paisatge és espectacular i fantasmagòric: un gris blavós com un mar de gebre sobre els camps de la Vall d'en Bas. Alguns punts grocs de les finestres de les cases llunyanes suggereixen la calidesa dels esmorzars matiners. El fum blanc de les xemeneies, que per efecte de la inversió tèrmica forma un núvol a pocs metres de terra, deixa veure al fons el Canigó il·luminat per la lluna. La millor vista de la Garrotxa, i no cal que ningú tanqui la finestra.