Voldria proposar-vos reflexionar uns minuts arran de la modificació de l'ordenança de circulació que promou l'Ajuntament d'Olot, la qual pretén prohibir el pas de bicicletes i patinets pel centre de la ciutat en les hores d'ús peatonal.
La meva primera reacció, i suposo que la de molts altres olotins, és de rebuig. Prohibir és lleig en general i prohibir activitats a la via pública hauria de ser l'últim recurs, que sempre s'hauria d'acompanyar de les raons que justifiquen la mesura. En el cas que ens ocupa no sembla que la prohibició sigui una mesura prou ponderada i, tot i la seva radicalitat, que acabi sent útil. Per quin motiu hem de creure que s'acomplirà la prohibició de pas, quan no s'acompleix la de circular a la velocitat dels vianants? Sincerament, crec que es tracta de l'aplicació populista de la dita: "morta la cuca, mort el verí" per fer contents els de sempre.
Admeto que la velocitat i l'actitud d'alguns usuaris del patinet elèctric és del tot incívica, molesta i fins i tot perillosa, especialment per les persones més vulnerables com la gent gran i la mainada, però m'agradaria pensar que allò que ens molesta és l'ús temerari de l'artefacte i no qui el condueix, que sol ser gent treballadora, jove, immigrant i, en conseqüència, amb pocs recursos econòmics que li permetin accedir a un altre sistema de desplaçament. Tot i que últimament no se'n veuen tants, els ciclomotors, al meu entendre molt més perillosos i sorollosos que els patinets, no solament els tolerem i deixem que s'interposin en les nostres converses i activitats al carrer, sinó que són un regal comú quan els nostres adolescents arriben a l'edat de conduir-los.
Han passat pocs mesos des de les eleccions municipals i, per tant, els responsables de la mobilitat urbana tenen un període de quasi quatre anys, abans d'unes noves eleccions, per demostrar la validesa d'aquelles mesures que poden ser més controvertides. És el moment d'actuar amb atreviment i aplicar un principi que admet tothom: l'ordre de prioritats en la mobilitat ciutadana ha de ser: primer aquells que van a peu, després les bicicletes i els patinets i, finalment, els cotxes.
Aquesta prioritat, que sembla que tots tenim clara, s'hauria d'aplicar a tota la ciutat, insisteixo, a tota la ciutat, i no només al centre. Hi ha equipaments com l'hospital, els instituts i les escoles, per posar alguns exemples, que són molt més concorreguts que el centre comercial i als quals s'hi desplacen persones vulnerables o amb característiques especials, famílies amb cotxets de mainada, cadires de rodes, gent gran. S'haurien de dibuixar itineraris segurs per accedir-hi des del centre, i també entre ells, amb aquest criteri de prioritat.
Els nostres carrers són estrets i això no es pot arreglar, són com són, però l'ús de la via pública sí que es pot regular aplicant criteris atrevits que facin la ciutat molt més amable, segura i saludable. La radicalitat demostrada en la prohibició del patinet i la bicicleta, s'hauria de veure en totes les mesures de mobilitat.
És a dir, si un carrer és massa estret i no permet establir un pas pels vianants segregat de les bicicletes i dels cotxes, l'opció radical ha de ser convertir-lo en zona de vianants. Tant és si aquest carrer és al Nucli Antic, al barri de Bonavista o al Pla de Dalt. Si és prou ample per dibuixar-hi el vial per les bicicletes, hauria de continuar sent de vianants i les bicicletes i patinets haurien de circular, exclusivament, pel seu vial. Només en el cas que el carrer fos prou ample per a tot, a Olot no n'hi ha gaires, es podria establir un pas diferenciat i exclusiu pels cotxes. Fixeu-vos que no he parlat de l'espai d'aparcament pel cotxe que sempre, seguint l'ordre de prioritats, hauria de ser l'últim a ocupar la via pública.
Hem d'invertir l'actual prioritat en l'ús del carrer que domina el cotxe de manera indiscutible. Són molts els carrers de doble sentit de circulació, als quals s'afegeix un carril o dos d'aparcament, és a dir, quatre vials pels cotxes, en detriment del pas de vianants els quals se'ls obliga a passar per una vorera estreta i esquivant tota mena d'obstacles: fanals, senyals de circulació, pals de telefonia, papereres, dipòsits d'escombraries... que la fa del tot impracticable per a cadires de rodes, cotxets, persones amb carretó de la compra, o simplement, amb un paraigua o portant un nen de la mà.
Es poden argüir moltíssimes excuses per no afrontar un canvi en aquest sentit, però és només una qüestió de voluntats, allò que se'n diu creure-hi o no creure-hi. Com sempre la mida petita i la situació d'Olot dins d'un parc natural, ens haurien d'ajudar a la transformació cap a una ciutat que fos exemple de qualitat de vida, una ciutat per passejar-la, amb molts més arbres, ara que la calor s'imposa, i sense cotxes.
Es tracta de ser radical i matar la cuca per matar el verí, només que la cuca en aquest cas, és el cotxe, no el patinet. L'aspiració agosarada dels responsables de la mobilitat seria adaptar tots els carrers d'Olot per poder-los passejar.
La meva primera reacció, i suposo que la de molts altres olotins, és de rebuig. Prohibir és lleig en general i prohibir activitats a la via pública hauria de ser l'últim recurs, que sempre s'hauria d'acompanyar de les raons que justifiquen la mesura. En el cas que ens ocupa no sembla que la prohibició sigui una mesura prou ponderada i, tot i la seva radicalitat, que acabi sent útil. Per quin motiu hem de creure que s'acomplirà la prohibició de pas, quan no s'acompleix la de circular a la velocitat dels vianants? Sincerament, crec que es tracta de l'aplicació populista de la dita: "morta la cuca, mort el verí" per fer contents els de sempre.
Admeto que la velocitat i l'actitud d'alguns usuaris del patinet elèctric és del tot incívica, molesta i fins i tot perillosa, especialment per les persones més vulnerables com la gent gran i la mainada, però m'agradaria pensar que allò que ens molesta és l'ús temerari de l'artefacte i no qui el condueix, que sol ser gent treballadora, jove, immigrant i, en conseqüència, amb pocs recursos econòmics que li permetin accedir a un altre sistema de desplaçament. Tot i que últimament no se'n veuen tants, els ciclomotors, al meu entendre molt més perillosos i sorollosos que els patinets, no solament els tolerem i deixem que s'interposin en les nostres converses i activitats al carrer, sinó que són un regal comú quan els nostres adolescents arriben a l'edat de conduir-los.
Han passat pocs mesos des de les eleccions municipals i, per tant, els responsables de la mobilitat urbana tenen un període de quasi quatre anys, abans d'unes noves eleccions, per demostrar la validesa d'aquelles mesures que poden ser més controvertides. És el moment d'actuar amb atreviment i aplicar un principi que admet tothom: l'ordre de prioritats en la mobilitat ciutadana ha de ser: primer aquells que van a peu, després les bicicletes i els patinets i, finalment, els cotxes.
Aquesta prioritat, que sembla que tots tenim clara, s'hauria d'aplicar a tota la ciutat, insisteixo, a tota la ciutat, i no només al centre. Hi ha equipaments com l'hospital, els instituts i les escoles, per posar alguns exemples, que són molt més concorreguts que el centre comercial i als quals s'hi desplacen persones vulnerables o amb característiques especials, famílies amb cotxets de mainada, cadires de rodes, gent gran. S'haurien de dibuixar itineraris segurs per accedir-hi des del centre, i també entre ells, amb aquest criteri de prioritat.
Els nostres carrers són estrets i això no es pot arreglar, són com són, però l'ús de la via pública sí que es pot regular aplicant criteris atrevits que facin la ciutat molt més amable, segura i saludable. La radicalitat demostrada en la prohibició del patinet i la bicicleta, s'hauria de veure en totes les mesures de mobilitat.
És a dir, si un carrer és massa estret i no permet establir un pas pels vianants segregat de les bicicletes i dels cotxes, l'opció radical ha de ser convertir-lo en zona de vianants. Tant és si aquest carrer és al Nucli Antic, al barri de Bonavista o al Pla de Dalt. Si és prou ample per dibuixar-hi el vial per les bicicletes, hauria de continuar sent de vianants i les bicicletes i patinets haurien de circular, exclusivament, pel seu vial. Només en el cas que el carrer fos prou ample per a tot, a Olot no n'hi ha gaires, es podria establir un pas diferenciat i exclusiu pels cotxes. Fixeu-vos que no he parlat de l'espai d'aparcament pel cotxe que sempre, seguint l'ordre de prioritats, hauria de ser l'últim a ocupar la via pública.
Hem d'invertir l'actual prioritat en l'ús del carrer que domina el cotxe de manera indiscutible. Són molts els carrers de doble sentit de circulació, als quals s'afegeix un carril o dos d'aparcament, és a dir, quatre vials pels cotxes, en detriment del pas de vianants els quals se'ls obliga a passar per una vorera estreta i esquivant tota mena d'obstacles: fanals, senyals de circulació, pals de telefonia, papereres, dipòsits d'escombraries... que la fa del tot impracticable per a cadires de rodes, cotxets, persones amb carretó de la compra, o simplement, amb un paraigua o portant un nen de la mà.
Es poden argüir moltíssimes excuses per no afrontar un canvi en aquest sentit, però és només una qüestió de voluntats, allò que se'n diu creure-hi o no creure-hi. Com sempre la mida petita i la situació d'Olot dins d'un parc natural, ens haurien d'ajudar a la transformació cap a una ciutat que fos exemple de qualitat de vida, una ciutat per passejar-la, amb molts més arbres, ara que la calor s'imposa, i sense cotxes.
Es tracta de ser radical i matar la cuca per matar el verí, només que la cuca en aquest cas, és el cotxe, no el patinet. L'aspiració agosarada dels responsables de la mobilitat seria adaptar tots els carrers d'Olot per poder-los passejar.