La tardor és època d'aprovació dels pressupostos de l'any vinent i, en conseqüència, és el moment de les negociacions, tensions, acords i desacords entre els responsables de les diverses administracions. En una paraula, és el moment de la política, de fer política, de posar sobre la taula les prioritats, els projectes i la seva viabilitat i, massa sovint també, les mancances i les urgències.
Malauradament, les estratègies de partit, especialment si hi ha eleccions a l'horitzó, emmascaren l'elaboració dels pressupostos d'una manera que sobrepassa el maquillatge. Però si fem un exercici de reducció a la mínima, un pressupost us deixarà veure clarament quina ideologia hi ha al darrere de cada ú, quins interessos econòmics i socials defensa cada opció política més enllà dels arguments degudament embolcallats en banderes, eslògans i proclames. Alguns d'aquests arguments han fet fortuna i, en general, els admetem com a naturals i pràcticament irrefutables.
El colofó final a totes les discussions pressupostàries és el de la pobresa. Si demaneu una línia de tren lleuger entre Olot i Girona, us diran que estaria molt bé, però que som pobres i no podem fer aquesta inversió. Si us sembla que la freqüència, el preu i la qualitat del transport públic d'Olot a qualsevol lloc, i viceversa, no són pròpies d'una capital de comarca, us diran que és veritat, però que som pobres i que l'ús que en fem no compensa el cost. Si expliqueu, entusiasmats, que les biblioteques europees son espais de trobada, d'intercanvi de coneixement i de reunió social, obertes cada dia de la setmana fins a altes hores de la nit, us contestaran, amb un somriure commiseratiu, que estem a Catalunya i no a Suècia.
Si demaneu que les escoles públiques augmentin el personal especialitzat per poder atendre la diversitat d'alumnes, el departament us dirà que no té prou recursos. Si reclameu una atenció sanitària de qualitat que permeti que el metge de família sigui això, com un més de la família, us explicaran que la pandèmia i el preu de l'electricitat han deixat l'atenció sanitària pública en la misèria. I nosaltres, en general, acabem acceptant la crua realitat de la pobresa amb la resignació de qui pateix una plaga bíblica, i creient-nos que pel nostre mal cap, hi ha qui encara té la barra de dir-nos que gastem per sobre de les nostres possibilitats, ara ens veiem en aquesta situació.
La pobresa és un concepte relatiu que té molt a veure amb les possibilitats d'assolir allò que desitgem. En termes absoluts Catalunya és més pobre que alguns països i molt més rica que molts altres, però allò que és rellevant és què podem fer amb els nostres recursos i especialment quina tendència, quin projecte o quin objectiu, emprenem per no malbaratar-los.
Sense entrar en detalls, la construcció d'una línia de tren lleuger entre Olot i Girona no pot ser gaire més cara que l'ampliació d'un vial més de la carretera, però el malbaratament de recursos que significarà l'ús intensiu de l'automòbil en comparació amb l'ús del transport públic, fa de la carretera una inversió extraordinàriament més cara. Una aposta decidida per una mobilitat sostenible dins de la ciutat, en la qual la prioritat sigui pel vianant i la bicicleta, a més de promoure una vida més saludable, abarateix el manteniment de la via pública.
Pensar i projectar equipaments culturals confortables, que prestin servei als olotins, amb horaris d'obertura adequats a tots els ciutadans (infants, treballadors, estudiants), que puguin ser punt de trobada i reunió de les múltiples entitats ciutadanes, amb servei de cafeteria i connexions ràpides i gratuïtes a les xarxes, no és una inversió fora del nostre abast si es contempla una adequació per fases en algun dels molts espais industrials en desús de la ciutat.
I certament no estem a Suècia tot i que de vegades, quan enviem els pacients de la sanitat pública a les mútues o menystenim l'escola pública, quan malbaratem els recursos del pressupost en inversions fetes a correcuita, quan obrim i ampliem carreteres sense una planificació a curt, mitjà i llarg termini, sembla que siguem a Qatar.
Malauradament, les estratègies de partit, especialment si hi ha eleccions a l'horitzó, emmascaren l'elaboració dels pressupostos d'una manera que sobrepassa el maquillatge. Però si fem un exercici de reducció a la mínima, un pressupost us deixarà veure clarament quina ideologia hi ha al darrere de cada ú, quins interessos econòmics i socials defensa cada opció política més enllà dels arguments degudament embolcallats en banderes, eslògans i proclames. Alguns d'aquests arguments han fet fortuna i, en general, els admetem com a naturals i pràcticament irrefutables.
El colofó final a totes les discussions pressupostàries és el de la pobresa. Si demaneu una línia de tren lleuger entre Olot i Girona, us diran que estaria molt bé, però que som pobres i no podem fer aquesta inversió. Si us sembla que la freqüència, el preu i la qualitat del transport públic d'Olot a qualsevol lloc, i viceversa, no són pròpies d'una capital de comarca, us diran que és veritat, però que som pobres i que l'ús que en fem no compensa el cost. Si expliqueu, entusiasmats, que les biblioteques europees son espais de trobada, d'intercanvi de coneixement i de reunió social, obertes cada dia de la setmana fins a altes hores de la nit, us contestaran, amb un somriure commiseratiu, que estem a Catalunya i no a Suècia.
Si demaneu que les escoles públiques augmentin el personal especialitzat per poder atendre la diversitat d'alumnes, el departament us dirà que no té prou recursos. Si reclameu una atenció sanitària de qualitat que permeti que el metge de família sigui això, com un més de la família, us explicaran que la pandèmia i el preu de l'electricitat han deixat l'atenció sanitària pública en la misèria. I nosaltres, en general, acabem acceptant la crua realitat de la pobresa amb la resignació de qui pateix una plaga bíblica, i creient-nos que pel nostre mal cap, hi ha qui encara té la barra de dir-nos que gastem per sobre de les nostres possibilitats, ara ens veiem en aquesta situació.
La pobresa és un concepte relatiu que té molt a veure amb les possibilitats d'assolir allò que desitgem. En termes absoluts Catalunya és més pobre que alguns països i molt més rica que molts altres, però allò que és rellevant és què podem fer amb els nostres recursos i especialment quina tendència, quin projecte o quin objectiu, emprenem per no malbaratar-los.
Sense entrar en detalls, la construcció d'una línia de tren lleuger entre Olot i Girona no pot ser gaire més cara que l'ampliació d'un vial més de la carretera, però el malbaratament de recursos que significarà l'ús intensiu de l'automòbil en comparació amb l'ús del transport públic, fa de la carretera una inversió extraordinàriament més cara. Una aposta decidida per una mobilitat sostenible dins de la ciutat, en la qual la prioritat sigui pel vianant i la bicicleta, a més de promoure una vida més saludable, abarateix el manteniment de la via pública.
Pensar i projectar equipaments culturals confortables, que prestin servei als olotins, amb horaris d'obertura adequats a tots els ciutadans (infants, treballadors, estudiants), que puguin ser punt de trobada i reunió de les múltiples entitats ciutadanes, amb servei de cafeteria i connexions ràpides i gratuïtes a les xarxes, no és una inversió fora del nostre abast si es contempla una adequació per fases en algun dels molts espais industrials en desús de la ciutat.
I certament no estem a Suècia tot i que de vegades, quan enviem els pacients de la sanitat pública a les mútues o menystenim l'escola pública, quan malbaratem els recursos del pressupost en inversions fetes a correcuita, quan obrim i ampliem carreteres sense una planificació a curt, mitjà i llarg termini, sembla que siguem a Qatar.