La campanya més política de les darreres dècades. Foto: Adrià CostaLa mare de totes les campanyes ha acabat resultant –per fi- la més política de les celebrades a Catalunya. Lluny d'aspectes formals, els partits han reclamat l'atenció d'una bossa d'indecisos molt important que se situava a l'entorn del 30% amb lemes gens intercanviables. Les vuit formacions polítiques amb més possibilitats de ser al Parlament a partir del 25N han fet una aposta ideològica i estratègica clara conscients que no són uns comicis més. De fet, de l'esquerra a la dreta i des de l'independentisme a l'unionisme hi ha una sola coincidència: són les eleccions més importants de la història.
Ara fa dos anys la situació era radicalment contrària. Els comicis es presentaven amb poques incògnites. Era clar que CiU faria un pas endavant tot i que no suficient per assolir una majoria absoluta i, al mateix temps, no es donava cap possibilitat –ni per aritmètica ni per voluntat de dos dels partits- a reeditar el tripartit. La nit electoral va tenir la sorpresa d'unes debacles de PSC i ERC majors de les esperades i que van suposar l'inici d'un procés de reconstrucció d'ambdós partits amb resultats ben dispars.
Una situació tant clara va provocar que la campanya fos anodina i amb poca càrrega política. La primera setmana només els vídeos més o menys picants i provocadors dels diversos partits van salpebrar-la mentre la segona va ser un altre tema de forma, els debats –especialment el fallit cara a cara entre Mas i Montilla-, el que van centrar l'atenció. En aquesta ocasió però, el dret a decidir i la independència, i en un segon pla la crisi i les retallades –amb vaga general inclosa en plena campanya- han proporcionat els elements i la motivació per tal que el 25N no sigui un dia qualsevol. Tot plegat però ha quedat molt condicionat per les informacions d'El Mundo que han intentat vincular Mas i Pujol amb l'espoli del cas Palau a partir d'un esborrany anònim de dubtosa procedència.
El Mundo modifica l'estratègia de CiU
És innegable que CiU va començar la campanya amb un fort accent conservador. Poc arriscada, to institucional, correcte, elegant però massa freda malgrat el messianisme de la cartelleria. Però l'impacte de les informacions d'El Mundo han capgirat l'estratègia de campanya com un mitjó. L'embranzida, la teoria de la conspiració, ha fet tronar els mítings fins i tot en líders més aviat prudents contra Espanya com ara Josep Antoni Durna i Lleida –va afirmar ahir que l'Estat és una claveguera-. El candidat nacionalista, Artur Mas, ha mantingut un to decidit però sense escarafalls, intentant mantenir la seriositat del càrrec, ser contundent i evitar en caure les provocacions de l'adversari. De fet, aquesta ha estat una de les premisses del combat electoral de CiU: enviar missatges positius, evitar l'esbroncada i el joc brut.
En aquest sentit, Mas ha evitat esmentar la resta de partits o els seus líders, decisió que s'ha materialitzat anomenant Rajoy com el “president espanyol”, és a dir, sense explicitar el nom dels adversaris. La campanya podria haver estat més agressiva, però la prudència ha topat amb l'atac a discreció de l'adversari que la federació nacionalista ha utilitzat amb intel·ligència al seu favor. Com afirmava un dels veterans del war room de CiU, “l'agressivitat l'han posada ells”.
Navarro: solvent als mítings, justet als debats
La campanya del Partit dels Socialistes de Catalunya ha anat creixent a mesura que han passat els dies. El candidat va començar la cursa massa confiat i càndid i ha trigat en trobar un to prou convincent, solvent en els mítings però justet en els debats televisius, on ha comés els errors més significatius. A més, Pere Navarro ha insistit en excés en repetir els mateixos eixos discursius: les eleccions no eren necessàries; fracassos de Mas; herència socialista; retallades conjuntes de PP i CiU; consulta legal i federalisme, però també ha aportat nous elements, com la singularització del PSC com l'únic partit capaç de dir alhora no a la independència i no a les retallades.
Pel que fa als “paracaigudistes” vinguts de fora de Catalunya, la traca d'Iglesias –els nacionalismes van provocar 100 milions de morts el segle XX, va dir- li va fer mal però l'assumpció del federalisme per part de Rubalcaba ha estat el millor suport rebut. La qüestió en tot cas, és si les paraules del secretari general del PSOE acabaran sent un nou “apoyaré” o suposen de debò un canvi històric.
Una campanya a cop de portades
El PP Català no ha liderat la seva pròpia campanya electoral. Ras i curt, ha seguit l'estratègia marcada per les portades d'El Mundo i La Razón, i les consignes dictades des de Gènova –seu estatal del partit. En tot moment, l'equip de campanya ha estat pendent de l'arribada a Catalunya de ministres i càrrecs diversos de la formació –n'han arribat a coincidir cinc en un sol dia-, i en funció d'això ha anat modulant l'agenda de la candidata catalana. De fet, en bona part de campanya Sánchez-Camacho va actuar de telonera dels pesos pesants espanyols, una tendència que tan sols s'ha corregit de dimarts ençà.
La campanya va arrencar, amb força, mirant de captar el vot identitari amb l'anomenada "estratègia Garcia” , per reformular-se a continuació en tot un seguit de missatges en què s'exposaven els riscos de la Catalunya independent, assegurant que quedarà fora d'Europa sí o sí. I, simptomàticament, l'últim dia de campanya s'ha dedicat, en exclusiva, a convèncer el vot unionista indecís, aquell que dubta entre PP i Ciutadans.
Des d'un inici, l'equip de campanya confiava en què aquest passat dimecres seria el gran dia d'Alícia Sánchez-Camacho, en què mantindria un cara a cara televisiu amb Artur Mas –amb Pere Navarro de convidat de pedra-, però les previsions no es van acabar d'acomplir i totes les expectatives inicials es van acabar fonent.
Herrera es presenta com a cap de l'oposició
Iniciativa per Catalunya, fidel al seu lema “...i tant si podem!”, ha centrat els seus esforços en marcar diferències amb la resta de partits i trobar el seu lloc. Joan Herrera és un líder molt sòlid ideològicament però amb les seves mancances en el contacte proper, i tot plegat ha donat lloc a una campanya amb més discurs que caliu, amb mítings més programàtics que il·lusionants i poc engrescadors des dels punt de vista nacional, ja que aquest partit ha donat per fet durant tota la campanya que el dret a decidir ja està aconseguit i per tant no hi ha insistit especialment. Això sí, en el debat a set Herrera en va sortir especialment reforçat i, fins i tot, Mas li va dir després que havia actuat com a cap de l'oposició, una idea amb la qual han intentat erosionar el PSC al llarg de la campanya.
Al seu favor però, cal destacar que ICV ha estat l'únic partit capaç de portar un líder polític europeu de primera fila –exceptuats els espanyols Rajoy i Rubalcaba-. La presència del grec Alexis Tsipras, cap de Syriza, ha servit per acabar de centrar el discurs dels ecosocialistes en les polítiques socials i marcar clarament les seves connexions internacionals.
Junqueras, a la seva i de menys a més
ERC ha acabat la campanya fent gala d'un fair play que no ha estat absent d'intents gens dissimulats d'esgarrapar espai al PSC per haver “humiliat” els seus electors i a CiU per poder “abaratir els somnis” a la primera de canvi en el procés cap a la independència. Oriol Junqueras ha anat a la seva, també en el debat de TV3, en uns 15 dies que s'iniciaven costeruts per als republicans pel possible vot útil a favor de Mas i que s'han convertit en un revulsiu per a un partit que encara està en reconstrucció. Fins i tot Junqueras ha estat elegant en la qüestió de la corrupció contra CiU i ha escombrat alhora cap a casa. “Som l'únic partit que no té cap càrrec ni cap excàrrec imputat”, ha apuntat aprofitant el final del cas Ausàs.
Tot i que la campanya estava dissenyada d'una manera molt concentrada en el candidat, ocasionalment han tingut el seu paper la número 2, Marta Rovira, i alguns dels intel·lectuals de Catalunya Sí com Josep Maria Terricabras o Joan Reig, i en la recta final hi ha hagut un insòlit gest d'unitat entre antics i nous dirigents, sobretot amb la confirmació del vot a ERC per part de l'encara dolgut expresident Josep-Lluís Carod-Rovira.
Optimisme creixent malgrat les enquestes
Alfons López Tena, candidat de SI, va combinar en l'inici de campanya l’aposta inequívoca per la via sobiranista amb l’oferiment a Mas d’un full de ruta pactat i seriós. La visita a terres lleidatanes va marcar un punt d’inflexió i el líder independentista va apujar el discurs, relegant a un segon terme la mà estesa a CiU. El seu optimisme ha anat creixent a mesura que la campanya avançava –tot i les enquestes molt desfavorables- i els actes se celebraven en feus propicis (Vic i Girona), fins al punt d’acabar fent bromes i exhibint uns somriures molt cars de veure els primers dies. També cal destacar el paper de secundària de luxe de Núria Cadenes, amb un entusiasme i una eufòria que la convertien en entranyable, especialment per a la gent gran i els joves.
El cara cara amb Albert Rivera a 8TV el va reforçar com a polític capaç de combatre l'unionisme però en el de TV3 va quedar eclipsat, tant per les forces més majoritàries com pels minuts de què va disposar. Outsider a la força, ni va entrar gaire en joc ni va poder explicar les seves propostes i quasi es va discutir més amb el presentador que amb la resta de líders polítics.
C's: un missatge més refinat malgrat Cañas i García
Ciutadans ha aprofitat la polarització identitària per fer un pas endavant al llarg de la campanya. Mentre el PP radicalitzava el seu discurs per esdevenir el vot útil unionista, el partit d'Albert Rivera ha intentat mostrar una imatge moderna i reformista pensant que la principal fuga de vots del 25N la tindran els socialistes. Tanmateix, més enllà del llenguatge tant moderat com espanyolista del cap de llista de C's, en les darreres hores ha tornat a emergir el missatge més hooligan per part de Miguel García, president de l'Hospitalet, i Jordi Cañas, número dos del partit.
La CUP es veu al Parlament
La CUP va aprofitar va convertir la recollida d'avals per poder-se presentar a les eleccions, més de 27.000, en la millor precampanya. A partir d'aquí, tots els elements els hi han anat a favor per convertir-se en la sorpresa electoral del 25N: suport creixent a les enquestes, personatges mediàtics mullant-se per la formació, aparició progressiva als grans mitjans a partir de la segona setmana (amb gag al Polònia inclòs) i èxit al míting central de campanya omplint el BTM i deixant centenars de persones a l'exterior. Ara només caldrà veure si l'estratègia de situar al mateix nivell indignació nacional i social disposa d'un nínxol propi al ric ecosistema electoral català.
