El Girona jugarà a Europa la temporada vinent. Quan falten sis jornades per acabar la lliga, només li falta saber si ho farà a la Champions o no -té 10 punts de marge sobre l’Athletic quan en falten 18 per disputar- i si estarà a la pròxima Supercopa, que es disputarà la plaça amb el Barça, que visita Montilivi d'aquí a dues setmanes. Però la certesa és que el conjunt gironí ja té la plaça d’accés a les competicions europees, sent el tercer equip català que ho aconsegueix.
El que ara és una realitat, a l’estiu va començar com una profecia. Després d’un agost marcat per les baixes sensibles, que apuntava a una temporada per lluitar per la permanència, l’entrenador del Girona, Míchel González, va deixar escrit al director esportiu, Quique Cárcel, que l’equip acabaria entre els vuit primers. La fe de Míchel és una de les claus de l’èxit esportiu dels gironins que el periodista Xevi Masachs glossa a Endavant Girona (Rosa dels Vents, 2024) una crònica que explica els perquès de ladècada daurada del club de la mà de 10 dels seus protagonistes. Els desgrana en conversa amb Nació.
El City, els fonaments
Fa deu anys el dia a dia del Girona estava marcat per l’enrenou. En l’àmbit esportiu, els gironins s’enduien una garrotada després de perdre l’ascens directe a primera divisió en una tarda fatídica contra el Lugo. En l'àmbit institucional, era una època d’impagaments a jugadors, i el seu propietari, Josep Delgado, treballava en la venda del club, que es va concretar en la societat francesa TVSE Sport Events Futbol.
Per Masachs, aquest relleu institucional va ser la llavor de tot el que ha vingut després: “Tot comença allà. Ha quedat una mica oblidat, perquè els propietaris es van presentar un dia i no van aparèixer més, però va ser llavors que va aparèixer un dels ideòlegs del projecte: en Pere Guardiola”. Aquell període va ser un pont de dues temporades fins que va desembarcar-hi el grup del Manchester City, coincidint amb l’ascens a primera divisió.
El City ha aportat múscul financer però també estabilitat institucional en un club acostumat a una gestió d'alts i baixos. Masachs recorda quan el 2008, quan el Girona va pujar a segona A, el president del club, Josep Gusó, va endeutar-se com si fes una partida de pòquer: “Si no s’hagués aconseguit l’ascens el club hauria desaparegut, pràcticament”. O un any molt curiós en què el Girona es va salvar de baixar a segona B i ho va celebrar amb samarretes que posaven "directiva dimissió".
Som tossuts: la pell dura del Girona
La dècada daurada del Girona comença amb una derrota: un empat contra el Lugo de la temporada 2015/2016 que va deixar els gironins sense l’ascens directe. “Al diari vam titular-la la mare de les garrotades”, recorda Masachs. En vindrien més: una promoció frustrada contra el Saragossa la mateixa temporada, i la derrota contra Osasuna en la final del play-off de la següent, abans del preuat ascens el 4 de juny del 2017.
“Hi ha clubs que en vint anys no han viscut el que el Girona ha hagut de viure en una temporada. Les promocions d’ascens de cada any, arribar fins al final amb èxit i que no et surti cara, tot plegat et fa la pell dura”, considera Masachs. Així, després que el 2019 un últim tram de temporada nefast acabés amb el descens dels gironins a segona, el club no es va precipitar, va incorporar nous accionistes per tenir múscul financer i va consolidar el projecte per tornar més preparat a l’elit.
Cárcel, l’arquitecte
Abans que Quique Cárcel arribés al Girona el 2015, el club havia compartit director esportiu amb el Llagostera: Oriol Alsina. Eren altres temps. Per Masachs, Cárcel és l’arquitecte. “Ha pogut fer una cosa que hauria de ser la normalitat a un club: hi ha un director esportiu que mana, que és qui tria l’entrenador, els jugadors i que marca la direcció esportiva”, valora el periodista.
Masachs considera clau la presència de Cárcel, que ha traçat un model de joc continuista, més defensiu amb Pablo Machín i més protagonista amb Míchel, que ha acabat aixecant el projecte. “Cárcel ha tingut tota la confiança del club, en moments de debilitat l’han animat a seguir. I en el moment de més debilitat va trobar Míchel: parlen el mateix idioma i es van carregar les piles”, assenyala.
Míchel, el líder
L’entrenador madrileny va arribar al Girona l’estiu del 2021. Els gironins, que havien baixat de primera divisió el 2019, havien caigut per segon any consecutiu a la final del play-off d’ascens i el primer que va fer Míchel va ser explicar a la plantilla, fil per randa, les errades que havien comès i que els haurien fet guanyar la categoria. Un acte d’integració i de naturalitat que, per Masachs, són els trets que defineixen el tècnic.
El Girona ha aixecat un model de joc al voltant de Míchel que l’ha dut, primer a tornar a l’elit i després a tastar les posicions privilegiades de la lliga. Però no va tenir un inici fàcil: quan portava deu partits de la primera temporada estava en posicions de descens a primera federació espanyola. Tot i això, Cárcel el va renovar, fidel a què veia en el dia a dia i amb la pell dura que havia anat desenvolupant després d’haver viscut tantes garrotades amb el club.
Stuani: l’ídol
Per Masachs, Stuani és la bandera del Girona. “Ell i el Girona han arribat a un punt de comunió en què és igual que ho jugui tot o que jugui 10 minuts com ara.” Des que va aterrar, el davanter uruguaià s’ha convertit en una llegenda del club. Màxim golejador en el futbol professional amb gols transcendentals i gestos que fan època. Com quan amb el descens va tenir ofertes per marxar, però va decidir quedar-se i ajudar el club a tornar a l’elit.
El periodista considera que, xifres a banda, ha estat clau pel sentiment de pertinença que ha generat amb el club: “Amb Míchel, quan passa a un rol secundari, al principi li costa més, però ho acaba acceptant amb relativa normalitat: els seus números com a suplent són espectaculars. Tenen una relació de respecte entre ells dos, el què és una de les claus del bon joc. Els egos no són fàcils de gestionar”.
El planter i Montilivi: deures pendents
L’arribada a Europa ha accelerat del projecte del Girona, i també l’abordatge dels deures pendents. Masachs n’assenyala dos. El primer és Montilivi, que s’haurà d’adequar a la normativa de la UEFA. Actualment, té grades retràctils i no està clar si el club podrà estrenar-se a Europa a Montilivi. Per l’altra, el filial dels blanc-i-vermells està a tercera federació espanyola, i patint, una condició impròpia per un equip d'elit que dificulta l'arribada de jugadors del planter al primer equip. En tot cas, Masachs confia que estaran resolts abans del centenari: el 2030. Qui sap si amb algun títol al sarró i amb Stuani de capità. S’han vist coses més estranyes, al club de la pell dura.