A la Clotilde, això dels drets fonamentals, li sona a conte xinès. Ella no n’ha tingut mai cap.  De nena mai va poder anar a l'escola, no recorda cap dia sense haver de treballar, i sempre tenia gana. No va deixar de tenir-ne fins que es va casar, amb el xicot que els pares li  van triar. Encara va estar de sort! El seu marit, l’Alejandro, era un bon noi, no la colpejava, com feien els marits d’altres noies que ella coneixia, i se l’estimava. Ell va decidir comprar un habitatge per a tots dos, i li va buscar feina de neteja en diverses cases perquè, amb el seu sou, no en tenien per viure i pagar la hipoteca, el préstec que els va avançar una entitat bancària, i van haver d'anar tornant, durant prop de trenta anys, amb un interès del vint per cent anual. Van liquidar el préstec quan tenia  cinquanta anys, però va seguir amb les neteges perquè ara havien de pagar els estudis del seu fill. A ella li hauria agradat estar més temps amb el nen quan era petit, però no s’ho podien permetre. A hores d'ara li era igual seguir treballant. El Daniel ja era gran i anava a la seva. Estudiava a la universitat i tenia els seus amics. Pràcticament ni el veia...
 
Quan l’Alejandro es va jubilar, li va dir que deixés també la seva feina. El noi ja estava llicenciat i vivia fora de casa. Va ser llavors, quan va establir amistat amb la Patrícia, una veïna d'uns quaranta anys, que vivia amb un nadó. A la Clotilde li feia molta gràcia que, de tant en tant, la Patrícia li demanés si podia vigilar, una estona, el petit mentre ella baixava a comprar, o coses per l'estil. Així va ser com, de mica en mica, es van anar fent amigues.
 
La Patrícia es mestra i, quan es va adonar que ella era analfabeta, van establir un mètode, per ensenyar-la a llegir. Aquesta va ser una etapa molt feliç per a la Clotilde. Se sentia útil i valorada. Cada vegada que feia un petit avenç en el seu aprenentatge, ho celebraven tots tres, i gaudia de l’estimació de l’amiga, i del nen, que anava creixent... Ha aconseguit  defensar-se amb la lectura, i també a escriure el seu nom i cognom. Està entusiasmada amb aquesta  possibilitat de descobrir tantes coses a través dels llibres... Se sent molt agraïda, i orgullosa de si mateixa. A vegades, encara creu que somia, quan comença un llibre nou...
 
Ara la Clotilde té setanta-sis anys. Viu sola, fa ja bastant temps. Un matí esperava l’Alejandro per esmorzar, i no arribava. El va trobar mort al llit. Va anar  així, de cop i volta, sense estar malalt.
 
A començaments de gener, es va sorprendre en veure a la bústia una carta de l'entitat que els havia concedit la hipoteca, fa gairebé seixanta anys. Ella no ho sabia, però el seu marit va lliurar l'escriptura de l'habitatge al fill, com a aval, per demanar un préstec i muntar un negoci. El negoci no va funcionar i no va poder tornar els diners... Ahir, tres furgonetes de la policia municipal es van presentar a casa de la Clotilde, van tirar la porta a terra i la van deixar al carrer.
 
Ara, a la posta de sol de la seva vida, cap dret l’empara per no perdre l’única propietat que ha tingut, on ha viscut des de fa més de mig segle.