És molt d’hora, tot just les primeres clarors del dia comencen a tenyir els cims de la nostra muntanya... el Montseny, que ara ens observa silenciós i solitari, posant la mirada a les valls que l’envolten i guarint-nos d’aquesta sensació tant estranya i dolorosa. Sento la necessitat d’observar-lo per obrir els sentiments, es la nostra finestra a l’exterior que ens dona força, pau i esperança de que tot això ho superarem.

Fa un temps vaig dedicar un escrit als avis i àvies d’una residència que visitava molt sovint i que ara torno a recordar. És un petit homenatge a la nostra gent gran, perquè mai no deixem d’estimar-los i respectar-los. Cada un d’ells té una història, són la nostra història.
La primera vegada que vaig anar a la Residència d’avis em va impactar. Em semblava un espai apartat de la realitat del dia a dia de la ciutat, de les seves presses, del soroll, del trànsit... És un edifici antic i encara conserva aquell estil ranci de la seva època, amb els sostres altíssims, les finestres cobertes amb persianes de fusta repintades per resistir l’embat del temps. La llum del sol s’esmicola a través dels vidres, donant a les estances i passadissos un color càlid i alegre.

Guarnint els racons, uns bonics testos amb plantes de fulles lluents i, cobrint aquells mobles modernistes, uns drapets amb brodats i puntes de coixí fets per les monges que hi treballen i organitzen el centre.

Mentre recorro les diferents sales, em fixo amb les persones que les omplen. Unes tenen la mirada absent, potser esperant no saben el què, d’altres amb miren amb cruspires als ulls, dient-me alguna cosa que no entenc, unes altres m’observen amb curiositat, però no es recorden de saludar-me, alguna persona m’allarga les mans i quan les hi agafo em demana que la porti a passejar. Altres m’abracen i jo els faig un petó que agraeixen amb un somriure. De seguida em fixo amb una senyora de figura esvelta que m’està somrient i em saluda, té un llibre a les mans, m'hi acosto encuriosida i m’explica que vol estar-se a la Residència per no donar mes feina a la seva família, que allà es troba molt a gust, donat que té molt de temps per fer el que més li agrada que és llegir. Jo li comento que li portaré uns quants llibres i em dóna les gracies tota contenta, de ben segur que tindrà cura d’ells.
Asseguda al sofà del fons de la sala, recordo la senyora Virgínia, molt presumida, amb una cita de flors al cap, duia als braços una nina tapada amb una manteta i no deixava d’acaronar-la. Em deia que era la seva nena i que l’estava bressolant. Al seu costat, Sor Montserrat amb la poca memòria que li quedava, m’explicava que era a la Residència des de molt joveneta i que va arribar a ser la cap de cuina. Tothom se l’estimava molt. També recordo el sr. Josep fent viatges constants al pati per poder fumar els seus cigarrets, li agrada gaudir de la seva condició de capità de vaixell. Sempre s’emocionava quan rebia la visita de les seves filles i néts.

Surto al pati ple d’arbres, palmeres, arbustos de gessamí, sempre agafo unes quantes flors, m’agrada olorar-les. Veig uns gatets endormiscats prenent el sol a la gespa i m’acosto a una font plena d’aigua i nenúfars. Al centre, es troba una petita figura d’un angelet del qual surt un toll d’aigua que emet un soroll cristal·lí que trenca el silenci. Es un racó fantàstic, solellós i tranquil on m’agrada portar la mare a prendre el sol...