Escric en dia 14 de febrer del 2021, dia d’eleccions. Imaginem per uns moments que hem quedat amb un grup d’amics (estem en pandèmia, en soc conscient, sols pressuposem) per anar a votar plegats. Som una quinzena de votants de partits independentistes però s’hi afegeix un que des de fa un temps que vota a un partit totalment contrari a la república. Rebutja tant la independència que li venen arcades si algú treu una estelada o si el tema de conversa son les virtuts d’una Catalunya lliure. Ens l’estimem tots molt, al nostre company, independentment de a qui voti, i com que som comprensius amb ell, avui que es dia d’eleccions i votarem plegats, tots prenem paperetes de Cs, PP, PSOE o VOX per tal que no s’ofengui ni passi un mal dia. Total, d’eleccions n’hi ha moltes, ja votarem una altra cosa en futurs plebiscits o en dies que ell no hi sigui.

Això que he explicat sembla una autèntica bestiesa i totalment fora de la realitat. Ningú amb dos dits de front canviaria la seva intenció de vot basat en el que voti el company, per molts fàstics que faci a les nostres idees, però no resultarà pas una ximpleria si ho comparo amb una situació similar, i aquesta, verídica.

Va passar en una població del Baix Montseny l’estiu passat. En comptes de dia d’eleccions, però, és dia de barbacoa, d’aquelles en les que es preparen botifarres, cansalada, xoricets picants i pinxos de carn adobada en espècies. El company intolerant que s’hi afegeix és vegà estricte i per suposat no menja res de carn. Quan a un se li fa la boca aigua veient com suen les botifarres coent-se al foc, ell veu un cadàver d’un porc assassinat, escorxat, desmembrat, retirat les vísceres per triar el múscul i el greix per trinxar-ho i embotir-ho a les parets intestinals abans extirpades de l’animal per a escalfar-les al foc i coure el sagí que s’expandeix fent créixer la pressió interna fins que rebenta la membrana del budell i el greix s’escapa i salta al foc provocant un clac i una olor a característica de lípids socarrimats. El nostre amic no entén com l’espècie humana és responsable de l’explotació i l’extermini de milions de vides animals per alimentar-se quan és possible trobar alternatives vegetals. Com ens apreciem la seva companyia, tots canviem la dieta del dia.

Total, hi ha més dies que llonganisses. Ens atipem de verduretes a la brasa acompanyades d’amanida i tofu. Estan bons, no dic que no, els espàrrecs, les cebes i els pebrots al caliu, tot i que no és el que tradicionalment s’entén com a barbacoa. Veig la vinyeta final dels còmics d’Astèrix, aquella on tota la vila d’irreductibles s’apleguen a la vora d’un foc per celebrar la fi d’una altra aventura victoriosa, s’atipen de senglar i expliquen batalletes. Així érem nosaltres a la nostra festa, igual però sense el plaer d’una mossegada a una carn mig crua mig carbonitzada sucada en allioli.

En la nostra festa, la minoria (un company entre molts) ha imposat les seves condicions. Ell no ha dit res, la resta ens hem adaptat. Hem trobat a faltar moltes coses, sí, com la botifarra negra, la cansalada i les costelletes. És el preu per poder passar el dia plegats.
Molts creiem, i més en dies d’eleccions, que les majories sempre guanyen i imposen la seva visió a les nostres vides. Però no sempre es així. Les minories intolerants ens manen més del que pensem.

Per cert, al dia següent de la barbacoa va caure la botifarra.