S'amaga el sol ràpidament rere l'horitzó, deixant sobre el cel un rastre vermellós, quasi sanguinolent. De manera subtil però constant, la penombra comença a envoltar com un fi llençol obscur la imponent muntanya, el Montseny. A les hores s'inicia -sota les penombres de la nit- una nova i inquietant activitat del tot invisible al ull nu. Tot i això, la lluna, que es mig amagada darrere dels foscos núvols, il·lumina tímidament el sotabosc, reflectint sobre el terra les retorçades formes dels troncs i branquillons dels arbres que, com fins braços feréstecs, recorren la humida terra del bosc. Quan la foscor més absoluta vesteix la muntanya, s'inicien les misterioses cantarelles de la nit... xiuxiueixos suaus i càlids que són emesos Deu sap per quines subtils criatures que viuen al bosc. Aguts grinyols, cruixits, com si alguna fusta s’esquerdés o com si algú trepitgés apressadament les apergaminades fulles que reposen al terra... udols llunyans i tristos, com lamentacions que el ressò del vent apropa amb pressa...

Decideixo arraulint-me entre uns matolls, repenjant la meva cansada esquena contra una roca protectora. Paro esment en tota aquella amalgama de sons, intentant desxifrar el missatge amagat en cadascú d'ells. Sóc capaç d'identificar algun d'aquests missatges sonors d'entre tot aquest rebombori nocturn i m'agrada imaginar d'on pot venir. Gaudeixo d'aquests moments que em relaxen i a l'hora m'atreuen. Tot d'un plegat escolto un murmuri llunyà, semblant a una lleu ploralla. Paro atenció per tal de constatar que no es tracti d'una il·lusió, o en tot cas, sigui producte d'una intensa por que comença a envoltar-me. M'aixeco del terra i camino lentament cap allà on sembla que prové aquell murmuri misteriós. Em tremolen les cames. Vaig enretirant amb lleugeresa les branques que m'impedeixen  caminar, alhora que intento no fer cap soroll que pogués alertar al ésser responsable d'aquells plors.

Una papallona nocturna topa contra la meva cara i per poc no deixo anar un crit. Li dono un cop i me la trec de la galta... em tranquil·litzo , respiro profundament a fi de controlar les tremolors que comencen a dominar tot el meu cos, tot i això el meu instint em crida a continuar endavant, ara bé ho faig amb cautela. Lentament m'apropo 7a través de l'estret corriol cobert per les ombres de la nit i de sobte em trobo davant d'una antiga i desgastada paret de pedra. M'aturo i toco l'empedrat d'aquell mur que tinc al meu davant, ja que no sóc capaç de distingir si es tracta de restes d'algun antic edifici o són les muralles d'algun petit castell abandonat. Passada una estona, m'adono de que no es tracta de res del que m'havia imaginat, sinó que era l'entrada d'una petita estança reforçada amb dues immenses pedres que com sentinelles guarden la màgia del seu interior, ja que una subtil claror envaeix el petit espai. La meva tafaneria es mes poderosa que la por i segueixo avançant fins que davant meu trobo la figura d'una dona jove, arrupida i plorosa... es molt prima i cobreix el seu cos amb una llarga túnica blanca i un turbant envolta el seu cap delicadament...

(Continuarà)