La Pilar se’n va anar, enduent-se amb ella 105 anys de vida plena i carregada d’històries i experiències, i ens va deixar amb la buidor que provoquen les absències… “la seva absència”.
 
Va ser una d’aquelles dones “heroïnes” del seu temps, capaç de carregar-se a l’esquena tota mena de responsabilitats, sobretot per l’època que va tocar-li viure.
 
Mai no la vaig veure plorar, ni tan sols en els moments més durs. Tampoc mai no la vaig sentir queixar-se, malgrat que sé del cert que el seu cor es trencava en mil bocins en silenci, apaivagant ella mateixa el dolor amb la seva fermesa i valentia.
 
Sempre va voler viure en el caliu de la família; sabia que ser feliç, per a ella, volia dir estar amb els seus i mai no va abandonar el seu “lloc” de mare. Tampoc per a les seves joves (jo entre elles), de qui sempre va ser còmplice i amiga. Va anar adaptant-se al canvi dels temps gràcies al seu saber estar, responent de manera agosarada a cada desafiament, sense confrontacions.
 
Va néixer a la llunyana Argentina… Ella diu que per casualitat, i al cap de pocs mesos va tornar amb els  pares a la seva estimada terra aragonesa. Ben aviat va aprendre l’art de cosir, brodar, decorar, cuinar, de portar els comptes de la casa, cosa que, tenint en compte com n’era, de complicada, la situació social d’aquell moment (guerra civil espanyola, guerra mundial, misèria de la postguerra), es va treure un “màster” en organització i economia, sense haver trepitjat mai cap universitat.
 
De bracet amb el seu estimat Pepe, i per diferents motius, va haver de canviar diverses vegades de localitat, en cada una de les quals van néixer els sis fills. No li va ser difícil crear, en cada poble, una llar càlida i digna per a la família,  gràcies al seu enginy i esforç.
 
Gran lectora, però no pas de novel·les; ella sempre deia que li agradaven les històries de debò… no les inventades. També en les nostres tertúlies treia a la llum, gràcies a la seva immillorable memòria, aquells esdeveniments perduts en el “cofre” de l’oblit, debatent amb desimboltura fets i records que ens acompanyen ara.
 
“Que n’arribaves a ser, de presumida, Pilar. No sorties de casa sense els llavis pintats, o sense posar-te aquell collaret i arracades que lluïes amb tanta elegància.
 
T’agradava d’abaixar-me les faldilles quan em veies que anava de curt, però sabies posar sentit de l’humor a aquestes situacions, sense donar la sensació de reny.
 
Vas ser la meva mestra, juntament amb la mare, i tot i que no eres festosa, vas saber abraçar-nos a tots amb la teva estimació i cura. El teu somriure tan bell i la lluïssor dels teus ulls mai no desapareixeran, per això em va costar tant acomiadar-me de tu amb aquell poema… Potser vaig pensar que eres eterna!”