Veig la meva mare, com tantes vegades que tornava de treballar al camp, amb el seu davantal arremangat, fent-lo servir de bossa, per transportar-hi les plantes i flors que recollia. Era l’herbolària del poble, vocacional, sense cap interès econòmic ni de cap tipus, i aprofitava qualsevol ocasió per recol·lectar les herbes medicinals que trobava. Es treu el davantal i el deixa, estès, a sobre de la taula.

–Mira, filla, mira! –em diu entusiasmada–, com si m’ensenyés un tresor, mentre es treia el davantal i el deixava damunt de la taula, cobert per diverses branquetes poblades de diminutes flors grogues, en forma d'estrella...

–¡Es San Juan blanco! Aquestes flors, que no en trobo gairebé mai, són miraculoses. Vine, seu aquí amb mi, i ajuda’m a esquinçar-les de les branques...!

Mentre les anàvem desgranant, m'anava explicant totes les malalties per a les quals eren eficaces, refredats i grips, mals de coll.

–També són expectorants i, serveixen també per curar èczemes, furóncols...

Ella seguia recitant, com en una mena de lletania, tot el que podien guarir. Mentrestant, jo només pensava com aconseguir que em deixés fer-me un collaret amb aquelles floretes que em tenien captivada. Però havia de aconseguir-ho ja, perquè quan acabéssim de treure-les de les branques, les ficaria en una de les bossetes i les penjaria, al costat de totes les altres bosses, en aquell sac enorme, que tenia penjat d'un ganxo, clavat a una biga, i s’anirien pansint, i jo ja no podria tocar-les.

Quan va callar un moment, recordo que m’hi vaig atrevir:

–Mare, puc quedar-me’n unes quantes, per fer-me’n un collaret?

–Què dius, filla? No pot ser! Imagina't que ve algú que li costa respirar, i que no el puc ajudar perquè tu has gastat les flors en el caprici de fer-te un collaret... Ja et deixo que facis collarets i polseres, per a tu i la teva amiga, amb les flors de saüc, que són ben boniques i que també tenen forma d'estrella. Amb les de saüc sí que pots, perquè n’hi ha en abundància per tot arreu, no hi ha perill que s’acabin...

Aquest estiu, de sobte, al camp de davant de casa, vaig descobrir una gran quantitat d'aquestes plantes... la meva ment va retrocedir en el temps i el cor em va fer un tomb, imaginant com de feliç hauria estat la meva mare, davant d'una visió com aquesta meva i, també jo de poder confeccionar el preciós collaret que tant havia desitjat...

El nom d'aquesta planta és "Gordolobo". No tinc ni idea perquè la meva mare li deia San Juan blanco. Lo de “de San Juan” podria ser perquè floreixen al juny, mes al qual també li deien "San Juan". Més estrany és que l’anomenessin blanc, ja que les flors són grogues...