Passaven pocs minuts de les tres i ja hi havia pressa. Pràcticament, ni temps per a les postres. La família s'organitza segons les diferents vies d'anada a Barcelona: que si jo marxo a les 15h. amb el bus de l'Assembla, que si nosaltres hem quedat per anar amb tren, que si ja has parlat amb la tieta, que diu que també vol venir. Converses més pròpies d'altra mena de festes, decisions apressades dignes d'altres esdeveniments. De fet, ja ho vaig arribar a comentar amb algú: una de les coses més fascinants d'aquest procés increïble de transformació social que hem viscut és que anar a la mani ja no és anar a escridassar i a patir –com recordo que era no fa pas gaire–, sinó que s'assembla més a l'ambient que es crea en una expedició que va de concert, posem pel cas. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat, em dic mentre gairebé arribem, xino-xano, a l'estació de tren de Granollers-Centre. Anar de mani ja és, fins i tot, una festa massiva. Hem fet que la independència sigui una cosa comercial, una cosa mass media. Aquesta deu ser la grandesa de tot plegat.

 

15:42h
Quan falten pocs minuts per les quatre de la tarda, l'estació és plena. Allà hi són també els pares, que s'apunten a una comitiva que va creixent cada vegada més. I molta gent del barri, que també fa via, una mestra, un tècnic de l'ajuntament, alumnes, canalla i una cineasta de pro que va tota estupenda, com sempre, abrigada amb una senyera que se li arrapa al cos. Al tren, ja instal·lats i ben drets, som sardines en llauna. Però som unes sardines en llauna ben felices. Ens espera un viatge que ens tornarà més rics a casa –com deia la cançó d'en Llach o com deia el poema de Kavafis en la veu de Carles Riba–. Càntics, somriures i una gran calorada amenitzen els minuts i les estacions.

 

La comitiva comença a surar just tocar de peus a terra a l'estació del Passeig de Gràcia. Ni en hora punta, noi. La sortida a l'exterior recorda alguna pel·lícula que ara mateix no sé dir, amb una sensació magnífica de caos ordenat, de rebombori alegre, de gentada que posseeix la via pública. Als vorals, piles d'autobusos aparcats. Veiem el de l'ANC de Granovelles, també. A la calçada, que normalment digereix el fum i els espetecs de les motocicletes trucades, ara hi ha piles de gent que s'abraona a un somni. El mateix al qual ens hem aferrat nosaltres per ser-hi. Volem ser-hi, i això fa molta patxoca. 

Bon ambient a un dels centenars d'autocar que van anar fins a Barcelona. Foto: Osona.com

 

El Passeig de Gràcia és un cor que no para de bombejar. Milers de banderes estelades, gairebé totes amb pal llarg, comme il faut. Però també unes quantes banderes europees, i penso com m'agrada mentre imagino la BBC explicant al món que som com som, assenyats, pacífics i deutors d'una història llarga i civilitzada. De camí, com era d'esperar, la nostra comitiva va trobant alguns vallesans de bé. Una poeta que fa el xafarder, sempre un esmolet a punt. Un xic més enllà, un regidor lletraferit que m'explica d'on ha tret aquesta bandera europea tan ufanosa que ensenya amb tant d'estil. Fem, després de situar-nos, l'aturada de rigor per fer un glop a la terrassa on es concentren bona part dels pulmons de la colla granollerina de l'Assemblea. 

 

17:20h
El cel retruny, i la gentada també. No és la primera vegada que passa un helicòpter -de la policia, em diuen– i no serà la darrera que hi haurà xiulada general. Però de l'esbroncada passem a l'ovació. Lluny, al fons, allà on diuen que hi ha la capçalera de la marxa, els castellers de Vilafranca fan un castell que vol tocar el cel amb els dits. Emoció i cridòria. Això ja no té aturador. És increïble. Qui ho hagués dit fa cinc –cinc!– anys. L'ambient és un mostrari de tot allò que pot tenir una mani i també un país: gent maca, gent lletja, joves eixalabrats, tietes queques, ties de bandera, tios de gimnàs, panxuts, esprimatxats, pijos, pijes, molta rayban, algun hipster, rastes, arracades furtives i, també, enzes. 

 

I es fan les sis d'una revolada. La corrua de samarretes de tot tipus però-totes-amb-caràcter-nacional és a punt. Però la cosa no avança i van passant els minuts. El 3G desapareix de la nostra vida per uns instants –una eternitat, quin esglai–, i la desinformació provoca diferents especulacions. Un èxit, em dic, no ens belluguem perquè no podem de cap de les maneres. I jo, que recordo quan a les manis s'hi anava sense els pares, em començo a posar nerviós. Avancem, no? I busquem l'escapatòria, i fem marrada: hi ha una via oberta al flanc esquerre. I ja no hi ha aturador: grups de joves que porten una cervesa Cap d'Ona a la mà ovacionen un trio de la tercera edat que fa ballaruca en un dels balcons del carrer Diputació. Que boti la iaia, que boti la iaia, diu el cor famèlic, i la iaia bota. I es fa el deliri.

 

20:20h
La drecera és igual de superpoblada que la trajectòria oficial. La plaça Urquinaona sembla l' Acampada Jove d'Arbúcies, quan era jove i es feia a Arbúcies. És la llei de l'embut, em sembla sentir. Ja veuràs en Mas, demà, diu algú altre. Mentre s'encenen unes piules, em provoca certa admiració el ball de falç que emula el ball de bastons amb aquest estri tan i tan català. Oh! Arribem, per fi, a la Ciutadella. La marea es multiplica, l'acció cívica es consolida, encara més.

Sense adonar-nos-en, s'ha fet tard. El col·lapse arriba a les estacions de tren. El viatge de tornada és igual de multitudinari, però molt més assossegat. La suor i les ganes de pensar-hi fan esgrima mentre alguns nois encara tenen ganes de cridar in, inde, independència . I aquest darrer crit anirà ressonant pel cap mentre endrapo un entrepà de bona nit i penso com ha canviat aquest país en qüestió de mesos. És digne d'estudi. És increïble. Potser sí, que tot serà possible. Potser sí que el viatge haurà valgut la pena.