Calma. Calma tensa. Lluny d'on som, algú ha anunciat no-sé-què que serà històric. Una fita mundial, diu. Algú que, en el fons, no és ningú. No és cap líder internacional ni res. És un pelacanyes. Un ciutadà més. I, de fet, des d'on som, no està passant res. No es veu res. Es tractava d'un órdago, que en diuen a Madrid. Un de tants.
 
Però, de cop i volta, la gent crida: "Ja arriba, ja arriba!" Del no-res, centenars de braços s'alcen, i projecten, oest enllà, l'energia sorgida d'una urna. Una energia electritzant. Un instant màgic. Han estat mil·lèsimes de segon. La "gigaonada" s'ha aconseguit. L'anunci era cert. L'independentisme se n'ha sortit. Sensació d'eufòria col·lectiva. De victòria.



Tot plegat, una metàfora excel·lent de la sitació política actual. Aparentment no passa res. Però anuncien que passarà. I, com la gigaonada, s'aconseguirà. I la Constitució espanyola, el gran argument que branda l'Estat en contra el 9 de novembre, quedarà superada. O, almenys, aquesta és la convicció del milió llarg d'independentistes participants a la Via Catalana 2014. Una gran quantitat de gent que, digui el que digui la Constitució, vol decidir el seu futur polític com a nació.

I ho decidirà al ritme d'un himne de veritat. Un himne en to major. Un "Cant de la Senyera" majestuós. Un himne victoriós. Un himne de victòria. Llegiu-ho bé: de victòria. Per un poble com el català, acostumat a les garrotades, la sensació de victòria és encara més dolça.

Ah. I un himne en el qual també s'hi sentiran representats els votants de PP i C's. Tant que reclamaven "El Cant de la Senyera" en comptes d'"Els Segadors", doncs ja el tenen. 

L'independentisme, doncs, passa a assumir "El Cant de la Senyera" com a propi. Un independentisme que ha fet passos de gegant, de finals del 90 ençà. D'omplir, amb prou feines, mitja Ronda de Sant Pere, ha passat a omplir la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. Un independentisme que dóna la benvinguda a l'últim regidor socialista de l'últim racó de món que, fins fa quatre dies, encara mirava l'independentisme per sobre l'espatlla. Un independentisme que, també cal recordar-ho, dóna la benvinguda a la seixantena de colles castelleres que, encara al 2009, feien el ronso amb les consultes. 

Un independentisme, doncs, que ha integrat en el seu si a multitud de procedències ideològiques. I que, per això mateix, es demostra imparable. "Tenim pressa, molta pressa", deia l'actor Sergi López al capdamunt de la Diagonal. "No podem trigar gaire: tenim una oportunitat i l'hem d'aprofitar!", sentenciava. I l'èxtasi s'apoderava de la multitud.

Tots paguem

Després, això sí, al metro tothom paga. L'hem feta grossa, sí. Som multitud, d'acord. Podríem aprofitar la força de la massa per reclamar que obrin les barreres. Però som civilitzats. I tots paguem. Volem un nou estat, sí. Però no la revolució. Que li quedi clar al món.