Foto: Arian Botey PratA la Sala Petita del Teatre Auditori vam poder gaudir d’un concert esplèndid. No és freqüent poder escoltar piano a quatre mans, i l’ocasió prometia molt. La Consagració de la Primavera, d'Stravinski, que va omplir la primera part, és una obra difícil. El ballet, del qual el propi Stravinski en va fer la versió per piano a quatre mans que vam poder escoltar, es va estrenar el 1913. Segons va explicar Jordi Masó, l’estrena va ser una mica complicada. El públic de 1913 estava més acostumat al ballet clàssic i es va trobar amb una obra en que més que ballar amb els peus, es ballava amb tot el cos, especialment amb la pelvis, segons l’agosarada coreografia que va crear Nijinski (i que es pot veure en el vídeo referenciat). Si a això afegim la complexa partitura, plena de canvis de ritme, síncopes i dissonàncies, es pot entendre que l’estrena acabés com una batalla campal entre detractors i partidaris, amb Nijinski plorant i la intervenció de la policia. Es pot veure una recreació aproximada de la coreografia que va crear Nijinski en aquest vídeo de la cadena Arte .
Al principi de la Primavera, a Russia, es celebrava un ritus pagà que consistia en raptar una noia i fer-la ballar fins a la mort. Amb això els déus estarien contents i serien benvolents al començar la nova estació. La primera part (Adoració de la Terra) ens introdueix en aquest ritus pagà. L’inici del tema, la part més coneguda que quan la interpretació és orquestral es confiat al fagot, és magníficament expressat amb les quatre mans, Jordi Masó a la dreta del teclat i Miquel Villalba a l’esquerra. Així, si coneixes l’argument de l’obra, només amb el piano podíem imaginar les danses, especialment el rapte de la noia o les lluites tribals.
La segona part (El Sacrifici) està dedicada a aquesta dansa mortal, primerament l’elogi de la noia triada i després d’altres temes, acabar amb el sacrifici: dansar fins a la mort-
La interpretació que vam poder viure i veure va ser perfecte. La dificultat és extrema pels pianistes, no només tècnicament sinó que en l’obra hi ha tants canvis de ritme, també de compàs, de la pulsació que també varia constantment. O la melodia, que tot i que no arriba a la música de dodecafònica, hi ha moltes síncopes i no respecta generalment la teoria de la modalitat o el to. Harmònicament, tot i que hi ha dissonàncies, ens trobem en que tot té sentit, no és tant gratuït com sol passar amb la música dodecafònica. Tot això mostra i està al servei de l’aparent brutalitat de la història.
Dons tot això i moltes coses més fan que aquesta obra sigui molt difícil d’execució, també per la compenetració i sincronització que s’exigeix als intèrprets, i que van demostrar que porten una "Consagració" molt treballada ja i que surt fluida i sense cap màcula de l’instrument. Impecable.
El concert va acabar amb unes danses, dues eslaves de Dvorak i tres espanyoles de Moszkowski, que ens van retornar a les nostres harmonies més habituals. Ara els concertistes havien canviat el seu lloc al piano; Masó a l’esquerra i Villalba a la dreta.
Davant l’entusiasme dels aplaudiments ens van obsequiar un bis, la Dansa hongaresa n. 5 per piano a 4 mans de Brahms, que ens va proporcionar un final feliç, podíem marxar a casa amb un gran somriure de satisfacció, tan gran com el que lluïen els músics a l’acabar el concert.
Una sessió perfecta!
Concert Jordi Masó i Miquel Villalba. Sala Petita del Teatre Auditori de Granollers. Divendres 23 de maig de 2014
