Oriol Junqeras, en un moment del míting de Granollers Foto: ACN"Suau en les maneres i contundent en els continguts", aquesta Esquerra és una altra. D'aquell partit que va sortir derrotat de les darreres eleccions en queda ben poca cosa. Excitació, ganes de sentir, autoestima i una brillantor als ulls demostren que la nova imatge tranquil·la d’Oriol Junqueras ha fet fortuna. L’auditori de l’IES Antoni Cumella de Granollers tenia ganes de veure en acció aquesta nova cara del vell partit republicà, molt més centrada, més oberta i més aglutinadora. Segura d'ella mateixa, sense por de mostrar-se. Personalitats diverses de la comarca, la majoria significades al manifest de Catalunya Sí , anaven seient a les primeres fileres. A les darreres, gran expectació per alguns convidats il·lustres, com Albert Om i Diana Garrigosa, la dona de l’expresident Pasqual Maragall, que s’ho miraven discretament amb un somriure.
Bon rotllo, això és clar. L’auditori té ganes de saber-se útil, de saber-se –d'una vegada per totes– decisiu i important. Així de ràpid pot canviar l’estat d’ànim d’un partit. Així de fàcil. De la depressió de no fa pas gaire, a la il·lusió d’una nova pàgina que persegueix èxits. Només dos anys entre un estat i l’altre. Junqueras ha sabut concentrar les inquietuds d’un partit a la deriva, orfe de lideratge, i sembla que ha contagiat el seu tarannà entre el grapat de fidels i seguidors que omplen les butaques i els passadissos de l’escola granollerina. Bon rotllo que es fa evident al llarg de l'acte, amb una posada en escena impecable que té dos vídeos que marquen l'inici. Un, amb la versió de 'Cal que neixin flors a cada instant' de Lluís Llach, cantada amb la veu de gent com Joan Reig (Els Pets), Jaume Piñol (Lax’n’Busto) o Gerard Quintana (Sopa de Cabra), entre d’altres. El segon, amb les imatges dels veïns de Sant Vicenç dels Horts –en majoria, castellanoparlants–, el poble d’on Junqueras n’és l’alcalde. Tot seguit, la presentació d'un Albert Benzekry encertat en tot moment i perfecte amfitrió d'un públic entregat a la il·lusió de l'instant. Els crits d’independència fan que l’auditori ressoni. Benzekry diu una de les frases de la nit, "el foc al cor fa fum al cap", i la sentència sembla que expressi com ningú aquest canvi d’actitud i de perspectives que tan i tan bé sintetitza el nou líder.
El torn és per Jordi Solé, alcalde de Caldes de Montbui i número 9 a les llistes per Barcelona, "un polític d’alçada, tal com demana el moment actual", diu Benzekry. I l’alçada serà present en la seva intervenció –tan mesurada, tan posada a lloc–, sobretot quan reivindiqui la llibertat i la justícia social com "els nostres més alts ideals". Solé promet que ho faran "de manera simpàtica i divertida", mentre cita, de nou, Lluís Llach, "ningú pot tenir la temptació d’abaratir-nos el somni". Abans de donar pas a Junqueras, Benzekry defineix el candidat com un "polític de pes o, més ben dit, de gran corpus polític", mentre es fa més i més evident el bon rotllo, a hores d'ara ja vox populi. Junqueras no decep. Bon orador i mestre en les formes, adoctrina l’auditori amb la seva visió del futur de Catalunya i amb algunes receptes contra el mal d’aquells qui voldran tombar els arguments de la independència. Primer, posicionament europeu, tema que domina. Tot seguit, les pensions.
Convé que el parlar sigui tranquil
Inevitablement, la litúrgia del bon míting fa acte de presència a la sala. La claca, la rialla, la reacció, els aplaudiments. Res a veure amb l'ensopiment d’altres actes similars que darrerament s’han vist a la comarca. Fins i tot, una referència al paper d’estrassa de Pere Navarro al debat de TV3, amb una suma ben fàcil de números. I és cert, tal com remarca el candidat, "es tracta de ser suau en les maneres, fort en els continguts". I rebla el clau: "quanta més raó tens, més convé que el parlar sigui tranquil. No volem eclipsar les raons que tenim". Més aplaudiments.
Sense dir-ho, l’auditori queda reconfortat amb una cita, discreta, a l'expresident Maragall. Junqueras proclama Esquerra com a lloc d'acollida. Aquesta deu ser la quimera de la casa gran del catalanisme, vista des d’una esquerra nacional forta i majoritària, tal com deia no fa pas gaire un altre oblidat, Carod-Rovira. D'aquest, però, ni mitja menció. No podia faltar, això sí, una bona clatellada a CiU, "de cada quatre vots que tinguin, tres no sabem on aniran, però sí que sabem que un anirà a Duran i Lleida". Més i més aplaudiments. A la fi, una autoestima pels núvols, un sentiment de pertinença a un nou projecte, i uns crits encesos i eufòrics de "Visca Catalunya (lliure)!", rematats amb la predicció del candidat: "ara serem segona força, a les properes eleccions, la primera".
I prou, però no pas poc, que de la tragèdia s’ha passat al clam de victòria, qui ho havia de dir temps enrere. I, mentre la música fa un fos, tothom canta Els Segadors a cor què vols. Certament, si els partits són estats d’ànim, aquesta nova Esquerra sembla que té les de guanyar. Caldrà veure com sap traginar el partit aquesta eufòria tranquil·la a partir d'un 25N que exigirà, potser, menys suavitat i molta més contundència.
