El llop fa més de cent anys que va deixar el Montseny. Actualment es treballa per reintroduir-lo, superada la febre eradicadora del segle XIX. En la imatge, una lloba domesticada passejant pels boscos del massís. Foto: Signatus Grup Naturalista

En Siscu ja fa trenta-dos estius que puja a la Calma a fer pasturar les ovelles de la masoveria. La primera vegada que ho va fer tenia vuit anys i el pare el va advertir contra la temptació de caure en un son massa profund. «Guarda-te’n!! La nit ens vol trair, però nosaltres hem de ser ferms», remugava mastegant una tija de gòdua i protegint-se els ulls de l’encegador sol de juny amb la visera de la boina. Va ser aleshores quan en Siscu va descobrir que això de fer de pastor durant l’estiu no seria tan divertit com barallar-se a cop de boles de neu amb els companys de l’escola durant l’hivern. «No em puc pas permetre tornar-hi amb la meitat de bèsties», responia el pare quan se’l preguntava pel motiu de tan incòmoda vetlla nocturna. Des de temps immemorials els pastors, a la muntanya, dormien gairebé amb un ull obert vigilant que cap llop no s’apropés als seus ramats ni a la cabana on ells dormien. Al Montseny l’animal era tingut com una maledicció del diable. En Siscu encara se’n recorda de quan el pare va explicar-li «la matança de l’any 25». Va ser tan gràfic en els detalls que aquell primer estiu de pràctiques pràcticament no va aclucar l’ull. L’any 1825, contava el pare, fins a vint-i-una persones havien perdut la vida en diversos pobles: Sant Pere de Vilamajor, Sant Esteve de Palautordera... un nen «mort i devorat» al poble del Montseny... i dotzenes de cadàvers de cabres i d’ovelles estesos al llarg de la muntanya en un any per oblidar.

Amb els anys en Siscu va perdre la por, tot i que les batudes de llops no paraven de succeir-se en una muntanya, el Montseny, on el llop estava a punt de desaparèixer. El 1876 en va morir el darrer. A la muntanya d’ametistes de Guerau de Liost, però, la seva petja seria inesborrable.

Una sitja, un llop i una cabana de pastor
Qui manava a la muntanya? L’home o el llop? Aquest era el debat popular al Montseny quan a finals del segle XIX van desaparèixer els darrers exemplars de Canis lupus. En aquest emblemàtic massís el fet es va viure com la conquesta definitiva de l’home sobre la natura animada. A partir d’aleshores no hi hauria cap bèstia al Montseny que posés en risc les fonts de riquesa i d’autoabastiment o les vides humanes. Avui sabem que la por al llop era molt més psicològicament col·lectiva que real, malgrat els evidents riscos. Però, en aquell moment, l’objectiu era l’eradicació. Amb aquest propòsit l’Estat en regulava la seva caça i, fins i tot, la recompensava. La Ley de la Caza de 1903, per exemple, obligava als ajuntaments a pagar 15 pessetes –que no eren precisament pocs diners a començament del segle XX– a cada veí que cacés un llop. Més encara: si es tractava d’una lloba, amb capacitat reproductiva per fer créixer la població de llops, la recompensa arribava fins a les 20 pessetes. També es pagava recompensa per la captura i mort de la guineu, que encara habita el massís de forma abundant.

La Sitja del Llop. A dins de la barraca d’en Ramon, encara a disposició dels pastors amb ramats al Pla de la Calma, es pot contemplar l’estela neolítica de suggerents dibuixos. L’original es conserva en un equipament al poble del Montseny, després del seu trasllat l’any 2008. Foto: Diego Sola

Al Montseny, però, el llop havia arribat en temps prehistòrics per quedar-s’hi. Ho corrobora la toponímia de la muntanya, que presenta diversos llocs que s’identifiquen amb aquest esvelt animal, mig gos mig fera. Segurament l’indret més sorprenent és una cabana de pastor –precisament!–, la barraca d’en Ramon, una típica construcció de muntanya situada a l’extensa landa del pla de la Calma en el lloc anomenat la Sitja del Llop. La barraca, enmig d’una infinita superfície de bruguerola, gòdua i falguera, en un escenari de reminiscències subalpines enlairat per damunt dels mil metres d’altitud, conté a l’interior una estela neolítica, de fa uns 4.000 anys. L’estela és una de les parets de la cabana de pastor i, amb gran bellesa, conté unes decoracions formades per cercles concèntrics i uns semicercles en forma de U. No se sap ben bé el seu origen, tot i que podria haver format part d’un menhir o d’un dolmen –com els molts que n’hi havia al Montseny prehistòric. Fet i fet, la barraca d’en Ramon, la Sitja del Llop, i els seus dibuixos del Neolític semblen voler testimoniar la presència dels primers ramaders –ja en combat contra el llop– en un Montseny habitat des de fa milers d’anys.

Una muntanya salvatge no apta per romans
Pels vallesans, el Montseny és la nostra frontera septentrional amb l’Osona i la Seva i amb la resta de la Catalunya Vella. Una frontera natural que també ho era per a dos pobles ibers: els ausetans i els laietans. Els poblaments d’uns i d’altres se situaven en llocs enlairats, com ho prova el poblat ibèric que encara conserva el Montseny, al turó del Montgròs, amb una de les muralles iberes més impressionants del nostre país. Els ibers tenien un elevat concepte de la seva autodefensa, vivint rere gruixuts murs de pedra en llocs de magnífica visibilitat. Quan van arribar els romans, més urbanites i habituats a la vida a camp obert, el centre de poblament del Montseny i la seva activitat econòmica van abandonar en gran part els turons i la muntanya per desplaçar-se a la seva falda, com podem veure a la gegantina finca agrícola de Can Terrers de la Garriga, una vil·la romana de gran solera.

De fet, el Montseny vallesà no tornarà a estar tan concorregut com en temps prehistòrics fins a l’edat mitjana, quan la muntanya s’omplirà d’ermitans i també de comunitats pageses que no tindran por ni de la duresa del seu hivern ni de l’amenaçadora presència dels llops, per molt que alguns, com la comunitat de monjos de Sant Marçal, marxaran a corre-cuita tot fugint del silenci dels seus cims.

Ramaders o bosquerols
Històricament, el Montseny ha tingut una llarga tradició de transhumància que connecta la muntanya amb les rutes ramaderes dels Pirineus. Així, a la solitud dels prats subalpins no només s’hi han enfrontat els pastors autòctons, sinó també molts vinguts de més enllà. Aquesta era –i és, encara– una feina dura, com també ho era fa cent anys la dels homes del bosc. En realitat, habitants dels pobles i viles de la falda del massís, de Sant Celoni, de Cànoves, de Vilamajor... que pujaven als boscos del Montseny llogats per molts propietaris rurals per recollir els fruits del bosc: a part de la fusta que es trobava i es troba en grans quantitats en una muntanya de boscos profunds i extensos, collien les castanyes i altres fruits silvestres.

Entre els bosquerols en destacaven, fins fa només uns cinquanta anys, els homes del carbó, que feien la recollida de branques i trossos de fusta seleccionats i el posterior carboneig, la combustió lenta i parsimoniosa de la matèria a la pròpia muntanya, que després –ja convertida en carbó– baixava fins a la plana. Tot aquest conjunt de persones, que juntament amb els pastors eren els millors coneixedors de les interioritats de la gran muntanya, solien passar llargues temporades al massís, alguns d’ells habitant algunes de les barraques que encara perduren. Una relació mil·lenària dels vallesans amb la muntanya silvestre ha deixat petja amb una toponímia dedicada a llops, pastors, bosquerols i tota mena de llegendes...

La vida vallesana des del cim
No es pot entendre ni explicar el Vallès sense el Montseny, que delimita la seva frontera i, en contrast amb la seva vall carenejant, fixa el terme final del petit país que aquesta ocupa. Com tampoc no s’explica la relació dels vallesans amb el seu entorn natural sense la lluita que aquí també es va produir entre l’home i el llop, una batalla que tenia molt de protecció dels interessos humans però també de por i autoestima: qui domina la natura? En Siscu, un pastor del seu temps, del seu segle, hi reflexiona des d’un dels petits cims del pla de la Calma, mastegant la tija de gòdua tal com feia el seu pare i mirant-se els ramats empaitats i vigilats pels gossos fidels. El nostre pastor ja té quaranta anys i no pateix l’insomni forçat per la por de quan pujava de vailet a les pastures i en tota la nit no podia treure’s del cap la figura del llop apropant-se enmig de les ombres. Aleshores pensava que fer de pastor era un mal negoci que hauria de patir tota la seva vida. Ara, amb l’experiència que et dóna un rostre torrat pel sol i esculpit pel vent, pensa en silenci en la llibertat de la terra alta. Aquella que al Vallès Oriental ha tingut i té en el Montseny el seu símbol, la seva llar i la seva llei.

Terres altes per la pastura. Camí del Sui (1.318 m), amb el Puig Drau (1.345 m) en primer terme i els cims més alts del Montseny al fons, coberts per un mar de núvols Foto: Diego Sola