Una de les conseqüències més conegudes i preocupants de l’escalfament global és l’augment del nivell del mar. En només quatre dècades, l’increment ha estat de més de 12 centímetres. I almenys una quarta part es pot atribuir al desglaç de Groenlàndia i, en grau més baix, de l’Antàrtida, segons les dades de la xarxa internacional IMBIE. Per fer-ho, ha estat clau el paper d’isardSat, una empresa catalana que s’ha encarregat de desenvolupar el software que integra les mostres obtingudes per desenes de satèl·lits i de mesuraments sobre el terreny.
Groenlàndia i l’Antàrtida
L’augment del nivell del mar és causat per diversos factors. Per una banda, l’expansió tèrmica de l’aigua: “Quan s’escalfa, ocupa més espai”, explica l’enginyer Albert Garcia Mondéjar. L’altre gran factor, més intuïtiu, és la fusió del gel a causa de l’augment global de la temperatura.
Malgrat que també cal tenir en compte regions com l’Himàlaia, Alaska i el Canadà i, en menor grau, els Andes i els Alps, el principal focus s’han de posar en les dues grans zones terrestres polars: Groenlàndia i l’Antàrtida. “El gel marí de l’Àrtic no hi contribueix directament”, explica Garcia Mondéjar, cap de Tecnologia d’isardSat.
Calcular la magnitud de la contribució de Groenlàndia i l’Antàrtida ha estat la tasca del darrer informe de l’IMBIE -sigles d’Ice Sheet Mass Balance Inter-comparison Exercise-, un projecte internacional que compta el suport de l’ESA europea i la NASA.
Els resultats, publicats aquest dimecres a la revista Scientific Data del grup Nature, revelen que entre el 1979 i el 2023 s’han perdut 11,3 bilions de tones de gel. Un fet que s’ha traduït en un augment de nivell del mar de 31,4 mm i, de la qual, més de la meitat s’atribueix a l’illa on Donald Trump ha posat el punt de mira. "Tres centímetres poden semblar poca cosa, però situa entre sis i nou milions més de persones en risc d'inundacions i erosió costaneres", assegura Andrew Shepherd, cap de l'Escola de Geografia i Ciències Naturals de la Universitat de Northumbria i fundador de l'IMBIE.
De fet, Groenlàndia ha patit una acceleració de la fusió del gel a causa de l’augment en la freqüència d’estius extrems. A la dècada dels 70 pràcticament no en perdia, a la dels 80 es va situar en una mitjana anual de 60.000 milions de tones mentre que a partir del 2010 es va enfilar fins a les 264.000.
A l’Antàrtida també s’ha produït aquest fenomen: dels 48.000 milions de tones de la dècada dels 80 a les 202.000 dels anys 10 d’aquest segle. Tanmateix, els científics han constatat una frenada -temporal i conjuntural- a causa de l’encadenament d’un parell d’estius més suaus a Groenlàndia i de nevades rècord a l’Antàrtida Oriental.
La principal pèrdua, a les glaceres
El gel continental polar es divideix entre el de les glaceres -masses que s’acumulen i es desplacen lentament per gravetat- i el superficial. El primer, segons l’informe de l’IMBIE és responsable del 84% de la pèrdua de Groenlàndia i l’Antàrtida.
Per aconseguir aquestes dades ha calgut utilitzar moltes dades de fonts diverses. Les via satèl·lit, explica Albert Garcia Mondéjar a Nació, poden basar-se en altimetries -a partir de l’elevació del gel-, en gravimetries -per la variació de la gravetat- o, directament, en imatges. La tasca de l’empresa catalana isardSat ha estat, precisament, ha estat elaborar un software que permeti “estandarditzar” tots aquests registres -també els obtinguts sobre el terreny- per poder “construir una escala temporal homogènia”.
Actualment, bona part de les dades s’obtenen amb els satèl·lits Senticel 3A i 3B del projecte europeu Copèrnicus. Després de deu anys de funcionament, aquest dimarts es va enlairar el 3C que ha de servir per a la pròxima dècada. A casa nostra, sense ja cap glacera, tenen un ús força quotidià: mesurar la temperatura de l’aigua del mar, que enguany ha assolit rècords històrics amb una anomalia de 2,3 graus més que la mitjana.
