Míting central de campanya de Marine Le Pen. Foto: Front National

Previst com estava que Hollande quedés primer a la primera volta i que Sarkozy encarés la segona a roda i amb poques possibilitats de remuntar, el resultat més observat d'aquesta cita de les presidencials franceses ha estat el percentatge de la ultradreta de Marine Le Pen. No passa a la segona volta, com el seu pare Jean-Marie el 2002, però el supera amb un 18% i més de sis milions de vots. No només recupera vots de Sarkozy de fa cinc anys, sinó que en crea de nous. Si no volen votar a Hollande o Sarkozy, els francesos prefereixen abans pronunciar-se per l'hereva femenina i sense creus gammades del Front Nacional que per candidats centristes, anticapitalistes o ecologistes. És un signe dels temps i encara que no tingui cap possibilitat de governar.

És un símptoma també d'una Europa que es percep com una aliança de buròcrates i de liberals ortodoxes que, en comptes de protegir en temps de crisi, serveix per afamar més la gent. Les respostes de Le Pen filla a la crisi són tan inaplicables com el dogmatisme dels mercats, però serveixen per canalitzar la còlera d'aquesta població desemparada. Si a això s'hi afegeix les pors per a una immigració amb una altra cultura i religió i un atemptat islamista a Tolosa de Llenguadoc en plena precampanya, els fruits gaire bé es recullen sols. La filla ha passat d’assenyalar com a enemics els jueus com feia el pare a fer-ho amb els musulmans. L'important és trobar una víctima expiatòria per tirar del nacionalisme més ranci francès.

Però, no ens enganyem, hi ha molta gent que no diu que la vota i l'ha votada. Per aquest motiu, els responsables dels sondejos sempre li apugen uns quants punts a les enquestes per no caure en el mateix parany del 2002. I, als comentaris de les webs, no hi falten els que des de fora la defensen i esperen que aquest alt percentatge es traslladi en territoris com el català. És una qüestió de memòria, del que va ocórrer a Europa als anys trenta del segle passat i l'odi que va recórrer el continent en ple període de crisi. El greu és que França no es Àustria, Dinamarca, Finlàndia o Holanda, on líders d'extrema dreta, o populistes en la versió moderna, governen, han governat o han influït en executius. França és un país fundador de la Comunitat Econòmica Europea per superar la vergonya de la Segona Guerra Mundial.

Em va tocar anar al congrés de traspàs de poders del pare a la filla a Tours, el gener del 2011. I, l'odi a l'altre, sigui jueu o musulmà, es mantenia ferm en les declaracions, les consignes o els aplaudiments. Li vaig preguntar a Marine Le Pen si se sentia identificada amb la Sarah Palin i el moviment Tea Party dels Estats Units. Em va respondre que hi veia coincidències, però que la visió ultraliberal dels Tea Party no era la seva tot i que finalment havien descobert que no es podia acceptar un bipartidisme entre republicans i demòcrates.

La filla ha introduït unes dosis de proteccionisme i missatge social que no tenia el pare. I, fins i tot, s'ha pogut apropar a les tesis de l'ex-socialita Jean-Luc Mélenchon. Però els francesos han tornat a preferir l'extrema dreta a l'extrema esquerra, entre cometes. I la culpa no la tenen els qui l'han votada. És una expressió del malestar. També del mateix president sortint de dretes, a qui només el cinquanta per cent d'aquests electors pensen atorgar-li el seu vot. I Marine tampoc donarà consigna. El problema l'haurà de solucionar François Hollande, si és escollit, perquè gaire bé un de cada de cada cinc francesos no creu en els valors democràtics, tot i que hagi acudit a les urnes.