Quatre premis (Grup Revelació 2009 i millor videoclip del 2009 per “Je t’aime”dels Premis Enderrock, el Carles Sabater i el Cerverí a la millor lletra del 2009 per Corro sota la pluja) avalen la curta però intensa trajectòria de l’Anna Roig i L’ombre de ton chien, protagonistes a l’Auditori, el passat divendres. Tindran nou disc al març.
Porteu un any i mig passejant aquesta proposta en directe. Quin balanç feu de tot aquest temps?
Boníssim, ens han passat moltes coses boniques: premis, públic... Una bona recompensa al treball que anàvem fent.
Com porteu la dinàmica de grup?
Hi ha un treball intens. Jo escric les cançons, les musico però després passen pel sedàs del grup i fem els arranjaments i la gravació junts. Hi ha una gran amistat i aquest feeling es nota a l’escenari.
Per què canteu en francès?
La meva mare és francesa i el francès ha estat sempre present a la meva família. Vaig estudiar i treballar a França, vaig descobrir la cançó francesa i em van venir ganes d’escriure en aquesta llengua. Ha estat tot molt natural, he anat combinant les dues llengües i ho seguirem fent en el pròxim disc.
Us defineixen com a “eclèctics”. Quins estils hi caben?
Tenim un estil molt nostre. El nostre estil és la cançó, un tipus de música molt concret que dóna tanta importància a la lletra com a la melodia. Llavors s’hi barregen d’altres estils, per exemple, el jazz és una influència molt important. Ens agrada barrejar-ho amb pop, rock...No ho portem a l’extrem però ens agrada agafar-ne pinzellades.
La proposta és bastant insòlita, tant per l’estil, com per les lletres i la posada en escena. Això és un avantatge o un problema afegit?
Hi ha moltes propostes innovadores. La nostra n’és una més però ens està resultant fàcil defensar un repertori en dues llengües i un espectacle que combina el teatre en què hi ha molta comunicació amb el públic. Això sí, ho treballem. Les coses que tenim a dir, veiem que hi ha gent que té ganes de sentir-les.
És un molt bon moment per a la música en català, amb multitud de propostes. Com ho veieu?
El més bonic és que a nivell de músics ens escoltem entre nosaltres i no cal anar a buscar tan lluny, això és bon senyal.
Tot i això, no abunden els projectes liderats per dones. Això encara s'ha de normalitzar?
Jo no ho reivindico... S’han de veure els projectes pel que són. Que al capdavant d’un grup hi hagi un noi o una noia, per sort cada cop és més anecdòtic.
Sou conscients del punt d'extravagància del que feu? És espontani o és una manera de buscar un espai propi i de desafiar els convencionalismes?
Sí que és un personatge meu portat a l’extrem; tothom qui puja a un escenari posa al descobert facetes diferents. El que exploro a l’escenari és el meu cantó més clown, més pallasso, de voler arribar a la gent, fer-los riure i emocionar, però no busco ser extravagant, no és la paraula... És un personatge més desenfadat que l’Anna Roig que va a comprar el pa.
Porteu un any i mig passejant aquesta proposta en directe. Quin balanç feu de tot aquest temps?
Boníssim, ens han passat moltes coses boniques: premis, públic... Una bona recompensa al treball que anàvem fent.
Com porteu la dinàmica de grup?
Hi ha un treball intens. Jo escric les cançons, les musico però després passen pel sedàs del grup i fem els arranjaments i la gravació junts. Hi ha una gran amistat i aquest feeling es nota a l’escenari.
Per què canteu en francès?
La meva mare és francesa i el francès ha estat sempre present a la meva família. Vaig estudiar i treballar a França, vaig descobrir la cançó francesa i em van venir ganes d’escriure en aquesta llengua. Ha estat tot molt natural, he anat combinant les dues llengües i ho seguirem fent en el pròxim disc.
Us defineixen com a “eclèctics”. Quins estils hi caben?
Tenim un estil molt nostre. El nostre estil és la cançó, un tipus de música molt concret que dóna tanta importància a la lletra com a la melodia. Llavors s’hi barregen d’altres estils, per exemple, el jazz és una influència molt important. Ens agrada barrejar-ho amb pop, rock...No ho portem a l’extrem però ens agrada agafar-ne pinzellades.
La proposta és bastant insòlita, tant per l’estil, com per les lletres i la posada en escena. Això és un avantatge o un problema afegit?
Hi ha moltes propostes innovadores. La nostra n’és una més però ens està resultant fàcil defensar un repertori en dues llengües i un espectacle que combina el teatre en què hi ha molta comunicació amb el públic. Això sí, ho treballem. Les coses que tenim a dir, veiem que hi ha gent que té ganes de sentir-les.
És un molt bon moment per a la música en català, amb multitud de propostes. Com ho veieu?
El més bonic és que a nivell de músics ens escoltem entre nosaltres i no cal anar a buscar tan lluny, això és bon senyal.
Tot i això, no abunden els projectes liderats per dones. Això encara s'ha de normalitzar?
Jo no ho reivindico... S’han de veure els projectes pel que són. Que al capdavant d’un grup hi hagi un noi o una noia, per sort cada cop és més anecdòtic.
Sou conscients del punt d'extravagància del que feu? És espontani o és una manera de buscar un espai propi i de desafiar els convencionalismes?
Sí que és un personatge meu portat a l’extrem; tothom qui puja a un escenari posa al descobert facetes diferents. El que exploro a l’escenari és el meu cantó més clown, més pallasso, de voler arribar a la gent, fer-los riure i emocionar, però no busco ser extravagant, no és la paraula... És un personatge més desenfadat que l’Anna Roig que va a comprar el pa.
