Jo també vull ser funcionari és una novel·la satírica, escrita per la terrassenca Antònia Carré-Pons que recull en unes quantes pàgines els vicis i “mal costums” més tòpics d’aquest tipus de treballador però que, segons la seva autora, és extrapolable a qualsevol plantilla d’una multinacional o gran empresa, “jerarquitzada i massificada”.
Com és que “coneix” d’una manera tan detallada quin és el “modus vivendi” dels funcionaris?
És que jo ho sóc.
Ah, llavors, ja deu saber de què parla...
És clar. En aquest llibre parlo d’aquells tòpics tan tòpics com són allò dels esmorzars de funcionari que no s’acaben mai, de l’eterna burocràcia, d’utilitzar el facebook en horaris de feina...
Però això, com diu vostè, només són tòpics, oi? No em digui que es basa en la realitat.
Evidentment que es donen aquest tipus de casos, però com pot passar en una gran empresa, amb una plantilla jerarquitzada i massificada. Com a tot arreu, a l’administració pública hi ha treballadors molt competents i eficaços, i d’altres que no ho són tant. En aquesta novel·la, he pretès, a partir de l’observació, d’aglutinar en una sèrie de personatges tots aquells mal costums, que realitment existeixen.
A alguns dels seus companys de feina no els deu haver agradat massa, doncs, el llibre.
Sé de gent a qui no li ha agradat massa. Però això és normal: en tots els grups o professions sempre hi ha un cert sentiment de corporativisme. D’altra banda, em consta que a molts d’altres que els ha agradat molt i, a més, el llibre el dedico a dues amigues i companyes meves que són funcionàries.
M’explica que vostè, a més a més d’escriure, treballa en una altra cosa. Tan difícil és viure de la literatura?
Som en un país petit, que ven poc i, per tant, els escriptors tenim un públic reduït. És molt difícil viure del que hom escriu. Això s’ho poden permetre molt poques persones. De tota manera, crec que tampoc no és bo viure’n, perquè t’obliga a fer un llibre o dos a l’any com a mínim, i això vol dir que a vegades no et sortiran bé ni seran tan bons com voldries. Jo em marco el meu tempo i escric del que em ve de gust.
Jo també vull ser funcionari va sortir el novembre passat i sembla ser que per Sant Jordi s’espera que es vengui bastant bé. Té, però, algun projecte esperant veure la llum.
Sí, sí, la meva agent té una proposta relacionada amb la novel·la històrica. Ja veurem com va.
Així, doncs, s’apunta a la moda?
Jo he escrit sempre una mica de tot: prosa poètica, articles especialitzats, novel·la satírica... I en aquest cas, podríem dir que sempre m’ha agradat aquest gènere, tenint en compte que sóc llicenciada en literatura catalana medieval. Un ha de saber i ser conscient que per escriure novel·les històriques, no n’hi ha prou amb observar i interpretar la realitat, sinó que, en aquest cas, t’has de documentar i ser molt detallista i minuciós. A internet hi ha pàgines senceres que esbomben errors d’alguns escriptors famosos que s’han dedicat a la novel·la històrica.
Per què és tan difícil que algunes novel·les sobre el tema, escrites per catalans, esdevinguin èxits, mentre ho són les d’autors que venen de fora?
He llegit moltes coses que ho podrien ser. Per exemple, fa molt poc va passar per les meves mans una novel·la de Lluís Llort, que tenia tots els ingredients per ser un best seller com ho ha estat, per exemple, la trilogia de Millenium. Tenia un personatge sòlid i un bon argument. Hi vaig estar pensant i vaig arribar a la conclusió que estava escrita en un altre context i en una altra llengua. Que ho tenia tot, però que estava escrita en català.
Com és que “coneix” d’una manera tan detallada quin és el “modus vivendi” dels funcionaris?
És que jo ho sóc.
Ah, llavors, ja deu saber de què parla...
És clar. En aquest llibre parlo d’aquells tòpics tan tòpics com són allò dels esmorzars de funcionari que no s’acaben mai, de l’eterna burocràcia, d’utilitzar el facebook en horaris de feina...
Però això, com diu vostè, només són tòpics, oi? No em digui que es basa en la realitat.
Evidentment que es donen aquest tipus de casos, però com pot passar en una gran empresa, amb una plantilla jerarquitzada i massificada. Com a tot arreu, a l’administració pública hi ha treballadors molt competents i eficaços, i d’altres que no ho són tant. En aquesta novel·la, he pretès, a partir de l’observació, d’aglutinar en una sèrie de personatges tots aquells mal costums, que realitment existeixen.
A alguns dels seus companys de feina no els deu haver agradat massa, doncs, el llibre.
Sé de gent a qui no li ha agradat massa. Però això és normal: en tots els grups o professions sempre hi ha un cert sentiment de corporativisme. D’altra banda, em consta que a molts d’altres que els ha agradat molt i, a més, el llibre el dedico a dues amigues i companyes meves que són funcionàries.
M’explica que vostè, a més a més d’escriure, treballa en una altra cosa. Tan difícil és viure de la literatura?
Som en un país petit, que ven poc i, per tant, els escriptors tenim un públic reduït. És molt difícil viure del que hom escriu. Això s’ho poden permetre molt poques persones. De tota manera, crec que tampoc no és bo viure’n, perquè t’obliga a fer un llibre o dos a l’any com a mínim, i això vol dir que a vegades no et sortiran bé ni seran tan bons com voldries. Jo em marco el meu tempo i escric del que em ve de gust.
Jo també vull ser funcionari va sortir el novembre passat i sembla ser que per Sant Jordi s’espera que es vengui bastant bé. Té, però, algun projecte esperant veure la llum.
Sí, sí, la meva agent té una proposta relacionada amb la novel·la històrica. Ja veurem com va.
Així, doncs, s’apunta a la moda?
Jo he escrit sempre una mica de tot: prosa poètica, articles especialitzats, novel·la satírica... I en aquest cas, podríem dir que sempre m’ha agradat aquest gènere, tenint en compte que sóc llicenciada en literatura catalana medieval. Un ha de saber i ser conscient que per escriure novel·les històriques, no n’hi ha prou amb observar i interpretar la realitat, sinó que, en aquest cas, t’has de documentar i ser molt detallista i minuciós. A internet hi ha pàgines senceres que esbomben errors d’alguns escriptors famosos que s’han dedicat a la novel·la històrica.
Per què és tan difícil que algunes novel·les sobre el tema, escrites per catalans, esdevinguin èxits, mentre ho són les d’autors que venen de fora?
He llegit moltes coses que ho podrien ser. Per exemple, fa molt poc va passar per les meves mans una novel·la de Lluís Llort, que tenia tots els ingredients per ser un best seller com ho ha estat, per exemple, la trilogia de Millenium. Tenia un personatge sòlid i un bon argument. Hi vaig estar pensant i vaig arribar a la conclusió que estava escrita en un altre context i en una altra llengua. Que ho tenia tot, però que estava escrita en català.
