Sahera Dirbas és enginyera química de formació i directora de cinema per vocació. És palestina, vegetariana i no religiosa. Abans havia treballat per la RAI TV i la BBC com a productora. Ara fa cinema independent. “Absolutament independent”, remarca. Va visitar Terrassa amb motiu de la Mostra de Cinema Palestí, celebrada a la Filmoteca els dies 5 i 6 d’octubre.
Quan vas decidir que les històries de Palestina havien de ser narrades?
Fa dos anys, per dues raons. La primera és que quan treballava per la BBC o la RAI mai donaven la informació completa, sempre tallaven d’aquí i d’allà.
I la segona raó?
Cal documentar la generació que va patir la Naqba, perquè d’aquí a pocs anys no quedarà ningú. Al documental “Un extranjero en mi casa” apareix una dona de 82 anys que va a visitar la casa on havia viscut abans del 1984. Va morir al cap de sis mesos. Ella és un document.
El 1967 tenies quatre anys. Recordes alguna cosa?
Per mi va ser una oportunitat per veure una part de la familia que no havia pogut conèixer abans. Ens vam reunir amb el germà del meu pare en un campament a Nablusa. Per mi va ser una trobada de caràcter humà.
Us va afectar com a les famílies de la pel·lícula?
El poble del meu pare va quedar completament destruït el 1948. Les famílies del documental tornen a Jerusalem Est, després de més de 40 anys, a veure les cases on van viure. No va ser fàcil convèncer aquelles persones perquè tornessin a veure les “seves” cases.
El documental és molt humà, però té un fort rerefons polític.
Perquè parlo d’un tema considerat tabú. Jo parlo de Jerusalem Est perquè solia anar amunt i avall i veia aquell panorama... Aquelles cases t’expliquen moltes coses. Ho he fet sobretot per documentar.
Per què les cases?
És un enfocament històric. He escrit tres llibres sobre pobles destruïts, perquè remeten a la memòria de la gent que hi va viure. El primer sobre el poble del meu pare. En el documental, el retrobament és molt colpidor, hi ha gent que ha quedat molt afectada. Per poder fer això és imprescindible ser un equip independent.
Si s’acabés el conflicte entre Israel i Palestina, seguiries fent aquesta feina?
Sí, perquè és important que s’expliqui la història tal com és.
Quan vas decidir que les històries de Palestina havien de ser narrades?
Fa dos anys, per dues raons. La primera és que quan treballava per la BBC o la RAI mai donaven la informació completa, sempre tallaven d’aquí i d’allà.
I la segona raó?
Cal documentar la generació que va patir la Naqba, perquè d’aquí a pocs anys no quedarà ningú. Al documental “Un extranjero en mi casa” apareix una dona de 82 anys que va a visitar la casa on havia viscut abans del 1984. Va morir al cap de sis mesos. Ella és un document.
El 1967 tenies quatre anys. Recordes alguna cosa?
Per mi va ser una oportunitat per veure una part de la familia que no havia pogut conèixer abans. Ens vam reunir amb el germà del meu pare en un campament a Nablusa. Per mi va ser una trobada de caràcter humà.
Us va afectar com a les famílies de la pel·lícula?
El poble del meu pare va quedar completament destruït el 1948. Les famílies del documental tornen a Jerusalem Est, després de més de 40 anys, a veure les cases on van viure. No va ser fàcil convèncer aquelles persones perquè tornessin a veure les “seves” cases.
El documental és molt humà, però té un fort rerefons polític.
Perquè parlo d’un tema considerat tabú. Jo parlo de Jerusalem Est perquè solia anar amunt i avall i veia aquell panorama... Aquelles cases t’expliquen moltes coses. Ho he fet sobretot per documentar.
Per què les cases?
És un enfocament històric. He escrit tres llibres sobre pobles destruïts, perquè remeten a la memòria de la gent que hi va viure. El primer sobre el poble del meu pare. En el documental, el retrobament és molt colpidor, hi ha gent que ha quedat molt afectada. Per poder fer això és imprescindible ser un equip independent.
Si s’acabés el conflicte entre Israel i Palestina, seguiries fent aquesta feina?
Sí, perquè és important que s’expliqui la història tal com és.
