Al seu DNI hi diu Juan Gómez, però la majoria de gent el coneix com El Sobrino del Diablo. Aquest barceloní, ex-professor de llengua i literatura reconvertit en cantautor, músic, monologuista i escriptor, porta 62 setmanes seguides animant la nit més difícil de la setmana, la del dilluns, a Faktoria d’Arts.
Per què ‘El Sobrino del Diablo’?
Em dic Juan Gómez i, per tant, necessitava un pseudònim. Hi ha un llibre que es diu Cartas del diablo a su sobrino, escrit per C. S. Lewis, l’autor de Las Crónicas de Narnia, i em va semblar divertit.
Costa enganxar al públic el primer dia de la setmana?
Actuar dilluns té coses bones i dolentes. D'una banda és un dia complicat perquè la gent està cansada, el dia següent matina... És difícil atraure a un públic de masses. Però com que el meu espectacle està pensat per a què la gent estigui a prop... Ja porto 62 dilluns i el dia que hi ha menys gent hi ha vint o trenta persones. Altres dies, en canvi, som més de cent. El perfil de públic que ve és gent a qui no li fa res sortir entre setmana, i com que no tinc competència perquè no hi ha cap altra sala que s'atreveixi a programar dilluns, doncs també ve gent de fora de Terrassa.
Com li ‘vendries’ el teu espectacle a algú que no t'ha vist mai?
És un tipus d'actuació diferent. No és ben bé humor, ni música, ni teatre; és una barreja de moltes coses. A més, com que porto tantes actuacions seguides cada setmana, canvio el repertori.
Així la gent pot venir cada dilluns...
Exacte! Tinc unes 180 cançons i cada setmana en faig unes deu de diferents respecte a la setmana anterior.
Quins són els teus referents musicals?
Jo sóc molt rockero, m'agrada molt el rock dels 70. Però l’aspecte musical no és el més important en les meves actuacions: a mi no em coneixem com a músic, sinó com a lletrista. Les meves cançons no tenen en comú un estil musical sinó un tipus de lletra amb un punt irònic, humorístic...
I en què t'inspires per escriure les lletres?
En tot menys en l'amor/desamor, que és del que parlen el 90 per cent de les cançons. M'inspiro en el món. Algunes de les coses de les que parlo són divertides, d’altres, absurdes... i altres xungues. Les meves lletres tenen un rerefons seriós, protesten en contra de coses, però ho fan amb humor per acostar-se més a la gent.
Per què ‘El Sobrino del Diablo’?
Em dic Juan Gómez i, per tant, necessitava un pseudònim. Hi ha un llibre que es diu Cartas del diablo a su sobrino, escrit per C. S. Lewis, l’autor de Las Crónicas de Narnia, i em va semblar divertit.
Costa enganxar al públic el primer dia de la setmana?
Actuar dilluns té coses bones i dolentes. D'una banda és un dia complicat perquè la gent està cansada, el dia següent matina... És difícil atraure a un públic de masses. Però com que el meu espectacle està pensat per a què la gent estigui a prop... Ja porto 62 dilluns i el dia que hi ha menys gent hi ha vint o trenta persones. Altres dies, en canvi, som més de cent. El perfil de públic que ve és gent a qui no li fa res sortir entre setmana, i com que no tinc competència perquè no hi ha cap altra sala que s'atreveixi a programar dilluns, doncs també ve gent de fora de Terrassa.
Com li ‘vendries’ el teu espectacle a algú que no t'ha vist mai?
És un tipus d'actuació diferent. No és ben bé humor, ni música, ni teatre; és una barreja de moltes coses. A més, com que porto tantes actuacions seguides cada setmana, canvio el repertori.
Així la gent pot venir cada dilluns...
Exacte! Tinc unes 180 cançons i cada setmana en faig unes deu de diferents respecte a la setmana anterior.
Quins són els teus referents musicals?
Jo sóc molt rockero, m'agrada molt el rock dels 70. Però l’aspecte musical no és el més important en les meves actuacions: a mi no em coneixem com a músic, sinó com a lletrista. Les meves cançons no tenen en comú un estil musical sinó un tipus de lletra amb un punt irònic, humorístic...
I en què t'inspires per escriure les lletres?
En tot menys en l'amor/desamor, que és del que parlen el 90 per cent de les cançons. M'inspiro en el món. Algunes de les coses de les que parlo són divertides, d’altres, absurdes... i altres xungues. Les meves lletres tenen un rerefons seriós, protesten en contra de coses, però ho fan amb humor per acostar-se més a la gent.
