Per terra, mar i aire. La guerra total. Terrassa va ser bombardejada el dia 24 de gener, a primera hora del matí, per cinc Fiat BR de la 230a esquadrilla i cinc més de la 231a, que van llançar 80 bombes de 100 kg, caigudes als rodals. 

Els avions van arribar del Nord. El nucli urbanitzat es va salvar dels atacs. La zona afectada és la situada entre la carretera de Montcada i l'actual avinguda d'Àngel Sallent, a la zona sudoest de Ca n'Aurell, llavors allunyada del nucli urbà. 

Sabadell tenia un aeròdrom estratègic amb esquadrilles de combat regularment estacionades i era una de les seus de l'aviació de caça nocturna que protegia Barcelona. A més, era la base dels aparells militars de passatge que enllaçaven Catalunya amb la zona sud republicana. Sabadell, i Terrassa, tenien molts números per patir bombardejos de les tropes franquistes, però no va ser així. La setmana passada, l'Audiència va ordenar investigar els bombardejos dels feixistes italians a Barcelona durant la Guerra Civil. 

Fora del nucli urbà
David Gesalí i David Iñíguez acaben de publicar "La guerra aèria a Catalunya" (1936-1939), a Rafael Dalmau Editor, dirigida pel terrassenc Rafel Català. Els autors inclouen algunes referències a Terrassa i no saben ben bé per quina raó les dues capitals del Vallès Occidental es van salvar de les bombes, amb algunes excepcions. Una de les explicacions rauria en la voluntat dels guanyadors de la guerra de no malmetre la indústria, pensant en termes de futur i de gestió de les ciutats vençudes. "En qualsevol cas, Terrassa i Sabadell interessaven en un estat més o menys intacte."

El testimoni
Damià Prat Rius tenia només 13 anys el gener de 1939. Vivia a la part baixa del carrer d'Arquimedes i recorda perfectament "la caiguda d'una bomba, a sobre d'una casa allargada. No sé si estava al pis o a l'escola en aquell moment, però sí que es va sentir arreu el soroll de la bomba. Jo diria que va morir una dona. L'habitatge estava molt mal construït, amb restes".

Damià Prat recorda que va veure en aquells dies més avions de guerra que mai sobre Terrassa, i en la seva memòria hi ha presents enfrontaments aeris i restes dels enfrontaments caient sobre la ciutat. Té molt clar que la bomba va deixar-se anar on es volia, i es va evitar que petés sobre el nucli urbà. "Crec que només es volia atemorir la població, i que no hi havia cap interès a destruir les fàbriques. Suposo que pensaven que serien molt útils un cop acabada la guerra."

El pont de la carretera de Matadepera
Matadepera va ser el tercer objectiu dels Savoia S-79 de l'aviació italiana peninsular el 25 de gener de 1939. A diferència de Mollet i Sabadell, va ser assignada al  XXX Grup de Bombardeig Ràpid, que hi va emprar tres avions de la 280a esquadrilla i dos de la 289. David Gesalí i David Iñíguez diuen que a la documentació italiana consta que les 60 bombes de 50 kg van llançar-se des de 3.500 metres d'altura, a les 4.37 de la tarda. L'objectiu era el pont de la carretera de Sabadell, però no el van ensorrar. Les bombes van caure cap a la zona dels carrers de Can Pous i Ricard Marlet, molt a prop de la riera de les Arenes. 

Innovacions de guerra
La irrupció de l'aviació en les guerres i la innovació del bombardeig des d'ella van provocar que, encetada la Guerra Civil espanyola, la Junta de Defensa Passiva de Catalunya dictés normes sobre l'afer i, en el seu cas, la de la construcció de refugis antiaeris. Terrassa era una ciutat industrial amb fàbriques reconvertides en elaboradores de material bèl·lic, tot i que finalment no va ser un objectiu estratègic per als franquistes. A diferència de Barcelona, que disposava de les estacions de metro, no hi havia construccions subterrànies que es poguessin utilitzar com a refugi. Els soterranis eren generalment de fusta i revoltó, i no presentaven les característiques de seguretat adequades en cas d’atac aeri. Les fàbriques tampoc. Tots els soterranis existents a la ciutat eren perillosos (aquells que no tinguin almenys dues sortides lliures i un gruix de terra al seu damunt de cinc metres com a mínim, o bé quatre sostres).

La ciutat es trobava totalment indefensa davant un possible atac de l’aviació. Com a previsió es va crear un projecte per a la creació de refugis. En total, set. Només tres es van portar a terme parcialment.

En l’actualitat, en queden restes com a testimoni. Cal destacar el del convent de les Josefines que és el que està en perfecte estat de conservació.  Després de la guerra les monges l'utilitzaven com a fresquera.

Quan va esclatar la guerra l’Escola Pia va ser confiscada i va acabar com a caserna militar. Això va empènyer a portar a terme el projecte número 3 dels refugis antiaeris. Es va començar a excavar sota el Turó de l'Argila situat en el pati de l'escola, però es va abandonar pel seu elevat cost. Actualment es pot visitar el tram que es va construir. 

Soterranis del mercatTambé es va començar la construcció del  número 1, el del Raval de Montserrat, des dels soterranis del Mercat de la Independència. Part del túnel d'uns 20 metres es va destruir arran de les obres del pàrquing. Dins el mercat en queda una cavitat.

A altres llocs de la ciutat es van improvisar modestos refugis, com per exemple a l'atri de l’església del Sant Esperit, aleshores convertida en garatge. També en algunes cases benestants com la senyorial Vinyals situada al carrer Major.

El més complert i que encara es conserva era el de la Torre Salvans, prop de la Barata, on es va instal·lar el president de la República, Manuel Azaña. Acabada la guerra, l'administració franquista es va fer seus tots aquests projectes, només canviaren, en els plànols, la toponímia catalana per la castellana. També n'afegiren de nous: el 8, situat a la Clínica del Remei, i el 9, davant de l'Hospital de Sant Llàtzer, a la plaça del Doctor Robert. L'any 1943 la Jefatura Nacional de Defensa Pasiva derogava els decrets anteriors sobre aquesta matèria i marcava unes pautes a seguir per provocar entrebancs a les construccions subterrànies, estratègia per afeblir la protecció a Catalunya, en cas d'un altre conflicte bèl·lic.