Julián Hernández, líder i fundador del grup de Vigo Foto: S.C.

"Això sembla el Mesón de la plaça Vella els anys vuitanta", deia (o gairebé) el Jordi, un veterà de moltes batalles. I tenia raó, la primera visita a Terrassa dels Siniestro Total va tenir la rebuda, amb tots els honors, d"una generació i mitja, que va omplir la Faktoria d"Arts per veure com Julián Hernández i la seva banda actual continuaven essent tan gallecs com sempre.

Sarcàstics i vorejant la política, sense entrar-hi però deixant clar que ells sempre estàn del mateix costat -"Hay cosas que no pueden mezclarse, como Cataluña y Esp... Bueno, da igual".

I els Siniestro van donar una lliço de rock, picant l'ullet al rock barceloní més clàssic amb una versió del "Soy así" de Los Salvajes, els Rolling Stones dels catalans. Un rock que lliscava cap al blues, per a lluïment dels músics viguesos i desesperació d'una part del públic terrassenc, que s'havia emocionat, només entrar, veient la samarreta amb la portada del Cuándo se come aquí, l'LP independent més venut dels anys vuitanta. LP, independent... Paraules que ja només tenen sentit per a uns quants, però que eren una exigència al Faktoria de la Rasa.

I els Siniestro ho sabien de sobres. Així que, passat el primer bis, van tornar al punk demolidor que va impressionar aquella generació. Inclòs l'èxtasi de l'Ajatollah, no me toques la pirola, els dos minuts més brutals des del Blitzkrieg Bop dels Ramones. I, per acabar, dos himnes nacional/social/generacionals: Miña terra galega i, per acomiadar el públic que es resistia a marxar, el gloriós himne de la URSS que, a les fosques, va cloure la missa punk. LP, URSS... Siniestro per als del Mesón!