Amb l’eslògan “Erem, som i serem” es presentaven el passat dilluns al Palau de la Música els Concerts del Tricentenari. La transversalitat de gèneres i la distribució d’activitat musical al territori català, són dues de les premisses dels 14 concerts que se celebren enguany. “Una mirada del passat i del present que recull la visió contemporània dels directors dels festivals de referència”, segons declaracions del Conseller de Cultura Ferran Mascarell. 

El Festival de Jazz Terrassa és el representant d’aquest gènere i l’aposta per reconèixer el potencial creatiu de l’escena catalana, queda palesa amb la doble proposta artística del certamen egarenc. La presentació del debut discogràfic a Piano Solo ‘La hora fèrtil’ del reconegut pianista menorquí Marco Mezquida, obrirà la vetlla del dissabte 29 de març a la Nova Jazz Cava, que clourà amb la presentació del més recent dels projectes de la interessant compositora i contrabaixista italocatalana Giulia Valle. ‘Líbera’ explora noves sonoritats amb un llenguatge propi i eclèctic que transporta a l’oient cap un món oníric, rítmicament intens, que va des del lirisme absolut fins al techno o la rumba. Valle capitaneja a ‘Líbera’ a David Pastor (trompeta i efectes), Jon Robles (flauta i saxos), Carola Ortiz (veu i clarinet baix), David Soler (guitarres), Edurne Arizu (acordió) i Oriol Roca (bateria), sis creatius músics de l’escena que enriqueixen l’agosarada visió compositiva de Giulia Valle.

Enguany la imatge oficial del 33 Festival de Jazz Terrassa recorda al pintor Mitus Aurell (Terrassa 1954), desaparegut el passat estiu als 58 anys després d’una llarga malaltia. Un pintor anòmal i mancat de vocació que pintava “per no avorrir-se, per fer alguna cosa”, segons declaracions del mateix artista. Aurell considerava l’humor com a punt fonamental d’una obra adreçada a gent interessada en el subconscient. El treball del inconscient, dels somni, fou una constant de tal singular artista. Altrament la seva tècnica pictòrica és també inusual, amb l’esmalt sintètic sobre fusta com a eix vertebrador. Una tècnica que li conferia una aire ingenu i, només aparentment senzill, segons apunta el crític Marti Sans: “El Mitus va començar a pintar gairebé sense proposar-s’ho; només per matar l’estona. Inicià llavors un viatge sense retorn. Les seves primeres obres són pintades sobre capçals de llit que recollia a les escombraries, tal vegada perquè els capçals de llit és el que tenim més a prop dels nostres somnis. El tret característic d’aquesta època i de tota l’obra posterior en formats més convencionals, fins els anys 90, és l’ús de l’esmalt sintètic, l’encert més important, al meu entendre, de la seva obra i el que li dóna aquest aire ingenu i, només aparentment, senzill, alhora que absolutament original”