La festa del Carnestoltes ha esdevingut patrimoni de la cultura popular. A l'edat mitjana va ressorgir amb força, principalment a Itàlia. L'església post-tridentina va amortir a l'Estat la disbauxa, fins que a començament del XIX es va revifar, principalment a Catalunya. A Terrassa, la seva celebració i les seves incidències han anat paral·leles al tarannà polític i econòmic. A la segona meitat del XIX i principi del XX va gaudir d’una gran anomenada. Una proliferació de colles encarregades de formar comparses, com Trons, Gitano, Paus i, més tard, El Casino de la Sabata, El Barret i La Barretina, van donar consistència a la festa egarenca.

De 1870 fins a 1914 el carnaval de Terrassa va tenir molta anomenada, atès que la gresca i l’esperit burlesc arrauxaven els participants i envoltaven tota la celebració. Fins i tot superava en popularitat la Festa Major. El cronista Baltasar Ragón ens fa una semblança del Carnestoltes de 1904, tot assenyalant que aquell en fou un de molt sonat. "El dia 15 de febrer s’esqueia ésser diumenge de Carnaval. Els carrers per on havia de passar la rua, com de costum, estaven atapeïts de gent. A dos quarts de quatre de la tarda la comitiva passava pel carrer de Sant Pere. El Casino del Comerç hi prenia part amb tres carrosses, una d’elles de molt bon efecte, estil Lluís XIV. El Círcol Egarenc hi portà un carro tirat per dos bous, representant el corn de l’abundància, rematat per la Deessa Ceres. Una altra carrossa representava el Pol Nord, i era una excel·lent obra d'art; i una altra titulada El menja criatures, molt original. Hi havia altres carrosses al·legòriques, una d’estudiants proveïts de carabasses i rabaquets (la collita de l’any, segons deien), al tres de clowns, toreros..."
 
Més entrat el segle va decaure l’encant vuitcentista, tot i que es celebraven rues i balls arreu, especialment a les diferents societats i agrupacions. De totes maneres, el cop de mort va venir amb l'arribada de la victadura franquista, que el va prohibir el carnaval i el va restringir a festes infantils. Només l'àmbit privat i les festes clandestines van poder escapar a aquest setge a una celebració que el règim considerava com a "festa pagana".
 
No va ser fins l’arribada de la democràcia, a final dels anys 70, que es va recuperar el Carnestoltes i la disbauxa; això sí, tímidament i amb un desgavell en l'organització i en la participació. El redreçament en el programa encara va trigar uns anys, però finalment va aconseguir marcar les pautes d'un programa que ha esdevingut del tot tradicional. També s’edita un cartell per anunciar i promocionar el Carnestoltes terrassenc.

Alguns d’aquests han generat una forta polèmica amb la protesta airada del grups conservadors. Un altre fet polèmic es l’edició clandestina d’un pamflet, el Xerrameca, ple d’ironia i escarni que satiritza a personatges i polítics de la societat terrassenca amb els noms més o menys camuflats però identificables. Bona part dels actes de la celebració es concentren el dissabte, amb una gran rua i la corresponent desfilada de

comparses, que surten de l’estació del Nord i arriben a l’Ajuntament, on es procedeix a llegir el pregó i a fer el concurs de les millors comparses. La festa s’acaba, ja de nit, amb un gran ball de disfresses. Els actes previs dels dies anteriors es distribueixen entre la festa infantil del dijous gras i les rues escolars del divendres.

El diumenge la rua està dedicada als nens. El dilluns té lloc la vetlla del difunt Rei Carnestoltes i tanca les festes el seu enterrament o Enterrament de la sardina, el dimecres de cendra.

Des de fa uns anys, l'enterrament ha esdevingut un ritual singular i tradicional. El capvespre del dimecres surt del raval de Montserrat el solemne seguici mortuori del carnestoltes vorejat de torxes i seguit dels grups de cultura popular que en silenci enfila els carrer de Sant Pere, Nou, Creu Gran, fins a la plaça del Rector Homs on té lloc la crema i enterrament. Comença l'acte amb les absoltes i els balls fúnebres dels nans de Terrassa i diverses actuacions dels grups de cultura popular. Després els Diables llegeixen els seus versots satírics i el Bisbot llegeix el testament, integrant-se a la cerimònia els Quaremots, l'Esparver, els esquelets i el fantasma de la mort, mentre les colles de castellers fan els seus pilars. La festa es tanca amb una sardinada i l'actuació d'un grup musical. Actualment el ritual de l’enterrament s’ha traslladat al Parc de Vallparadís. 

L’escultura Carnestoltes es va erigir amb motiu del 25è aniversari de la Sucietat de l’Embut de Terrassa, l’entitat organitzadora del Carnestoltes de la ciutat. El divendres de Carnestoltes dia 2 de febrer de 2002 es va inaugurar la seva col·locació al Parc del Catalans, dintre les actes organitzat per al commemoració com xerrades i conferències.

L’escultura feta de ferro colat medeix 1’80m. és obra de l’artista Joan Carraminyana. Una placa que acompanya l’escultura ens diu «Del poble de Terrassa a totes aquelles persones que han fet possible 25 anys de Carnestoltes, especialment als nostres companys Marc García Tobella i Andreu Lozano Serrano. Sussietat de l’embut.»