Prostitució sota el pont de l'autopista, a la carretera de Rubí Foto: Toni Fages

L'any 1984, Marc Gilles i Mila Barrau publicaven en la mítica revista terrassenca Al Vent «Prostitució a Terrassa: una història viciosa». Era un aspecte que no s'havia investigat mai en la historiografia local. Avui, continua sent un tema tabú tot i que hi ha força cases on practicar-la i que moltes dones l'exerceixen a les carreteres de Rubí, de Sabadell, de Castellar i de Martorell.

A Terrassa van regir el segle XX tres reglaments: el de 1904, el de 1923 i el de 1945. El primer era «Reglamento a que deben sujetarse las casas de prostitución en este término municipal». Els bordells només estaven permesos fora les muralles de la ciutat. Per obrir-ne un s'havia de demanar permís a l'Ajuntament i calia tenir la conformitat del propietari de la finca i dels amos i veïns dels costats.

Es prohibia entrar-hi als homes menors de 19 anys i l'exercici de la prostitució a les menors de 23. S'havien d'enregistrar els noms, cognoms, edat, estat i les altres dades personals de cada dona. Dins de les cases no hi podia haver jocs ni crits.

Les prostitutes no podien fer cap ostentació del seu ofici als carrers, i eren reconegudes per un metge immediatament abans de començar a treballar en cada bordell i una vegada per setmana mentre hi treballessin. Els reglaments de 1923 i 1945 són idèntics amb algunes modificacions.

Una de les primeres cases de les que hi ha constància documental és de l'any 1904 quan una barcelonina, Emília Menéndez, solicita obrir un bordell a la carretera de Castellar a tocar a l'antic camí de Sabadell. El nom era La Casita Blanca. El 1908 s'ordenava el tancament d'aquest prostíbul per manca de condicions sanitàries.
L'any 1905 a Tomàs Monistrol se li concedia llicència per obrir- una casa de barrets al carrer de Vallparadís, 127, tot i que passats quatre mesos rebia l'ordre de tancament. Documentalment, no hi cap més altra sol·licitud fins l'any 1932.

Possiblement, la dictadura de Primo de Rivera tingué quelcom a veure. Aquell any, Josefa Barceló sol·licitava autorització per obrir un bordell al carrer Duquesa de la Victòria 103, que seria conegut com Ca la Pepa. També un altre bordell situat al carrer Viveret disposava de "prostitutes barates" per satisfer als militars que rondaven per Terrassa.

Hi ha constància que a la carretera de Rellinars hi havia un local anomenat Els Caus que practicava el «ball-taxi». Aquesta modalitat consistia en què les prostitutes tenien l'obligació de ballar amb els clients a canvi d'uns tiquets que s'adquirien a l'entrada, però per fer més rendibles les nits les prostitutes acabaven al llit amb el client en una pensió o habitació de lloguer.

Al centre de Terrassa hi havia el Red-Room. Un club privat situat al carrer de Sant Pere en el lloc on abans hi havia la fonda Peninsular. Era un club d'estil anglès que segons diuen fou creat pels fills de la burgesia benestant. Pel què se sap, per evitar la maledicència, el club tenia un accés secret i directe des del Teatre Principal, per on entraven les visites poc decoroses.

Durant la postguerra les cases de prostitució continuaren obertes, fins l'any 1956 en què són prohibides per decret. Els anys quaranta  i principi dels cinquanta hi havia un bordell anomenat La Casita Blanca a l'avinguda de Jaume I, que aleshores eren camps de conreu.

Després de la prohibició del 1956 a Terrassa només quedaren dos bordells camuflats com a barres americanes, fins ben entrat els anys seixanta: El Gurugú, a la carretera de Montcada. al costat d'una granja avícola i el Buenos Aires a la barriada de Ca n'Aurell, a la cantonada del carrers del Bruc amb Severo Ochoa. Era freqüent veure l'anar i venir pel carrer de Bruc de soldats del campament militar de la carretera de Castellar.  També hi havia un local, el Goa, a la carretera de Montcada a tocar amb el terme de Sabadell.

En el segle XVII els bordells de prostitutes estaven prohibits arreu del Principat, però no la prostitució en si. Les meretrius exercien el seu ofici a casa seva i de vegades en llocs fora de la vila, i si podia ser fora del terme d'aquesta. És per això que se'n podien trobar a la part alta del torrent de Vallparadís, on així podien dominar el camí de Terrassa a Matadepera, a una banda del torrent, i els camins de Sant Pere, de Mura i de Castellar, a l'altra banda del barranc. També se situaven a prop de la masia de Can Palet, a tocar del camí que anava a Barcelona. Aquests llocs els proporcionaven la clientela necessària: viatgers, els bracers de les masies properes o els vilatans que volien passar desapercebuts. De tota manera, les prostitutes joves, tot i la seva autonomia, estaven subjectes a altres de més veteranes que exercien d'alcavotes i protegien les seves pupil·les. Aquestes, quan per l'edat els minvava la clientela, es guanyaven uns quants diners fent de curanderes. Els seus ungüents i beuratges sanaven o feien volar la imaginació, i fins i tot n'hi havia que sabien preparar verins. Això va fer que les acusessin de bruixes.

Maria Baldún era una prostituta que practicava el seu ofici, a mitjans del segle XIX, a les Rambles de Barcelona. Era natural del poble de Sant Pere de Terrassa i periòdicament era detinguda per la policia barcelonina i retornada a la seva localitat d'origen amb un ofici, signat pel governador civil, Cirili Franquet, que proclamava la necessitat de vigilar que no sortís del poble.

Però la meuca s'escapava i retornava a les rambles barcelonines i, novament era enviada al poble. Aquesta situació arriba a provocar la crispació de les autoritats de la capital catalana, que interpel·laren a l'alcalde egarenc perquè tingués cura de recloure aquesta ciutadana tan peculiar dins del municipi