Joaquim Verdaguer Foto: Rafel Aróztegui

La independència està de moda. Mentre bona part del país demana la separació d'Espanya, uns quants residents a Terrassa demanen la segregació de l'Antic Poble de Sant Pere i recuperar la llibertat. Aquest historiador, arxiver i estudiós de la societat local i de les seves entitats i personatges viu ara a Ca n'Aurell, a la zona sud, però afirma: "Jo no he canviat mai, no he marxat mai del poble, el barri abans pertanyia a Sant Pere. Ha de ser un poble lliure".

En ple segle XXI, això de demanar la independència de Sant Pere no sembla pas el més assenyat. Com ho veu?
La independència política ja no es demana, és evident, no som pas babaus, tot i que durant la festa major ens acostem a aquesta situació. Hi ha uns dies de l'any, molts pocs, en els que fem el que volem a casa nostra. I és un moment en el que se senten els crits d'independència pels carrers.

La subordinació ve d'un acord entre Sabadell i Terrassa segellat el 1904. Li sembla que va ser mala sort?
Mala sort que un cop a la vida les dues grans ciutats es posessin d'acord i es repartissin el terme municipal. Eren molt potents i els santperencs només uns pagesos, repartits per tot un terme immens. Van lluitar per mantenir la independència, fins al final, però no va ser possible.

I alguna cosa ha quedat, un pòsit, un desig de llibertat, una tradició...
Els santperencs tenim un folklore propi, uns costums passats de pares a fills i néts.

Com per exemple?
Embranquem les façanes per les festes del Corpus, encenem els cinc focs per coure la carn i les botifarres per rememorar els que es feien antigament a carrer Major per la revetlla de Sant Joan, organitzem un esdeveniment com és el casament vuicentista, ens preocupem per recuperar la nostra història.

M'està dient que la festa major de  Sant Pere és millor que les altres que se celebren al municipi?
No, només dic que són diferents, que són un altra cosa, ni pitjor ni millor. La nostra festa és com la de qualsevol altre poble de Catalunya.

Tot això ha estat possible gràcies a un nucli dur de veïns que sempre s'han mantingut al poble?
En part, sí, però també hi ha molts nouvinguts, i el que passa sempre és que ràpidament s'integren i col·laboren en tot allò que calgui. El poble té alguna cosa especial, això és així.  Hi ha orgull de ser santperencs. Potser per la història, per la ubicació entre dos torrents.

Joaquim Verdaguer no se sent terrassenc?
En primer lloc sóc santperenc, ho dic allà on vaig, i sí, després sóc terrassenc, i català, per aquest ordre.

Les esglésies de Sant Pere són un patrimoni de Terrassa?
Són nostres, dels santperencs. Els ibers ja habitaven en aquest lloc, ple de records, farcit d'un d'història milenària, un espai on no oblidem es va crear el Bisbat d'Ègara. Tot apunta a un lloc molt potent.