Els Pastorets, de Josep M. Folch i Torres
Pel Grup de Teatre d’El Social
Diumenge, 27 de desembre de 2015
Teatre Principal

Tenia raó en Joan Salvador, el director d’aquests Pastorets, quan fa uns dies ens deia a l’entrevista que li vam fer que l’important era el conjunt, el global de l’espectacle. Certament, el conjunt del muntatge és àgil, divertit, amb moments intensos i algunes sorpreses humorístiques sobre l’actualitat. Sobre aquest darrer aspecte, els que encara no hi hagueu anat, espereu a veure l’escena d'El parany (la de: clavada et quedi!) i la paròdia de plena actualitat que fan el Satanàs i el Llucifer. Alguns diran que és una llicència potser excessiva i d’altres trobaran que és un gag d’allò més divertit.

Però anem a pams. L’espectacle és àgil, una de les versions de Pastorets més àgils que he vist, sobretot la primera part. Amb mitja part i tot no s’arriba a les 3 hores, quan el més habitual en la majoria dels casos és passar de les 3 hores i dos quarts. El secret és que Els Pastorets d’El Social han aconseguit eliminar una de les mitges parts de l’obra (només en fan una quan gairebé tothom en fa dues) i, a més, la primera part és molt ràpida. Això és gràcies a haver escurçat moltíssim la primera escena, La masia, que deixen gairebé a la mínima expressió, suprimint personatges, i també fent molt més lleugeres altres escenes com les de El temple o La casa de Josep. Tot plegat és un gran encert que el públic agraeix. Se’ns representa l’essencial, es retalla o s’agilitza el més feixuc, però les escenes més còmiques, divertides o intenses se’ns ofereixen íntegres.

El moment escollit per realitzar la mitja part, de tan sols 10 minuts, també és sorprenent perquè és poc habitual. La realitzen just a Les temptacions i ens deixen als dos rabadans protagonistes dormint plàcidament durant la pausa. Crec que és un altre encert.

A la segona part es representen les escenes habituals, sense gaires retalls, cosa que la fa una mica més carregosa que la primera, sense arribar però a cansar. Quant als personatges començaré per dir que els protagonistes, Lluquet i Rovelló, interpretats per Oriol Salvador i Xavi Gabarró, fan una bona parella dalt de l’escenari, divertida i juganera. Trobem aquell contrast entre el més decidit i el més poruc, el més bromista i el més seriot, sense oblidar que en el fons són dos xicots joves i innocents. Els veig amb molt de futur, tot i que hauran d’anar polint i ampliant els seus personatges.

Dels dimonis, en general, en destaco les coreografies, molt visuals i que ajuden a reforçar els moments cabdals dels dos dimonis protagonistes, Satanàs i Llucifer. A més, tota la dimoniada forma un bloc, una unitat que visualment és molt atractiva. Això vol dir que s’ha fet un bon treball amb els Pecats capitals i les Fúries. 

  Llucifer o, més ben dit, en aquest cas Llucifera, representat per la Sunsi Borgunyó, personatge sovint eclipsat pel del Satanàs, és interpretat amb una força més que destacable. Sense estridències, però convincent. Pel que fa al Poble, el primer a destacar és el bon nombre de pastors, pastores, pastorets i pastoretes que hi havia a l’escenari. És poc habitual trobar tants pastors que no diuen cap frase en tota l’obra i que, alhora, estiguin tan atents i participin tant en l’acció. És de felicitar. Entre el grup de pastors amb lletra destaco, per damunt de tot, en Jepó, en Joanoi i l’Anam, interpretats per Xavier Valldeperas, Rossend Preixens i Isidre Font. Aquests 3 personatges poc agraïts, molt secundaris, gairebé simples comparses, se solen representar sense gaire entusiasme. Doncs per sorpresa puc afirmar que és el primer cop que he gaudit d’una magnífica actuació de tots tres. Saben donar empenta i color als seus personatges, intenció a les seves frases. De debò, felicitats; seguiu així.

Un altre d’aquests pastors secundaris que sovint passa força desapercebut és el de la futura dona d’en Jeremies, la Marta, interpretada per la Sílvia Comellas. Ha sabut construir un bon complement del famós tartamut. Ha creat un personatge còmic, simpàtic i alegre, sense caure en excessos ni grans exageracions. Sant Miquel, en aquest cas interpretat per la Joana Barrera, també destaca per la sobrietat, però alhora majestuositat. El mateix puc dir de Sant Josep i Maria (Pep Vall i Glòria Salvador).

La dansa que s’interpreta davant del Poble, a càrrec de l’Esbart Egarenc del Social, la trobo també un encert. Fuig de la tradicional i omnipresent sardana i ens ofereix un ball original que no havia vist mai en cap altres Pastorets. Un aplaudiment també pel disseny de llums, a càrrec de Cesc Puig i executat per Oriol Viñas. Ben treballat i adaptat a un gran teatre com el Principal. Reforçava cada escena i li donava caliu. L’escenografia també està molt ben pensada. No és feixuga ni excessivament ornamentada. Al contrari, és molt funcional, adaptable a les diferents escenes i omple l’escenari.

En definitiva, es pot dir que Els Pastorets del Social són en conjunt molt equilibrats, tan pel que fa als personatges (on destaquen en alguns casos els més secundaris i en d’altres els protagonistes), com pels aspectes més tècnics o estructurals.

En resum, uns bons Pastorets que val la pena que aneu a veure. I més encara en les properes representacions, on probablement veureu nevar a l’escenari. Endavant, Pastorets del Social!

Eloi Falguera
Director i autor