Josep Parra Martínez va néixer a Blanes el 1928, però és terrassenc des de ben jove, des que va arribar a la ciutat per incorporar-se al primer equip del Terrassa FC. Després, jugaria amb l’Espanyol i amb la selecció espanyola, convertint-se en un dels millors defenses espanyols dels anys cinquanta i en un dels futbolistes terrassencs més destacats del segle XX.
Com va començar vostè amb la pilota?
Quan vivia al Poble Sec, a Barcelona, al voltant de l’estadi de Montjuïc hi havia unes esplanades, i els nanos que no estàvem a cap equip anàvem allà a jugar. Després, vaig passar al Poble Sec, de categories regionals.
I d’allà, al Terrassa.
Aquí vaig tenir la sort de jugar a Tercera Divisió. Al Terrassa vaig començar a sonar una mica. I després de dos anys, l’Espanyol, que aleshores vigilava molt el futbol de la regió, em va donar l’oportunitat de jugar allà.
I a l’Espanyol va coincidir amb un bon grapat de terrassencs. Deuria ser com una família!
En els anys bons de l’Espanyol a Primera Divisió la meitat dels titulars érem de Terrassa. Argilés, que era el meu cunyat, Artigas, Celma, Cruellas, Marcet, Flotats... De Terrassa! L’Espanyol es fixava molt en els jugadors de la regió. Després, ja es va permetre fitxar estrangers, dos per equip.
Hi ha gent que el compara amb Beckenbauer.
És un honor que diguin això. Jo primer era migcampista, però amb el pas del 2-3-5 al 3-2-5 vaig passar a defensa central, i si els altres centrals donaven vuit cops, jo passava amb un o dos. Vam tenir la sort de ser dos anys seguits l’equip menys golejat de la lliga, en una època en què es feien molts gols. I un any vam quedar quarts, que ara què seria?
Ara seria Champions.
Ara seria Champions! Però aleshores no n’hi havia. Va ser la nostra millor temporada.
Vostè també va jugar amb la selecció espanyola al Mundial de Brasil de 1950. Què recorda del partit històric contra Anglaterra?
En el Mundial jugàvem tots contra tots. Anglaterra era per treure’s el barret. Vam anar amb tota la il·lusió del món... I la vam superar. Vam guanyar per 1 a 0, amb el famós gol de Zarra, i ens vam classificar per a la fase final. Vam quedar quarts. Jo pensava que al 1982 l’equip espanyol superaria el nostre perquè el Mundial es jugava aquí, i era un avantatge, però no. Fins al 2010 no va ser així.
I entre els campions del 2010, també un terrassenc, Xavi Hernández.
Té una manera de jugar molt elegant. Ho aporta tot. I a sobre ha agafat una ratxa molt bona. És un jugador que t’agrada veure jugar encara que sigui de l’equip rival.
Com va començar vostè amb la pilota?
Quan vivia al Poble Sec, a Barcelona, al voltant de l’estadi de Montjuïc hi havia unes esplanades, i els nanos que no estàvem a cap equip anàvem allà a jugar. Després, vaig passar al Poble Sec, de categories regionals.
I d’allà, al Terrassa.
Aquí vaig tenir la sort de jugar a Tercera Divisió. Al Terrassa vaig començar a sonar una mica. I després de dos anys, l’Espanyol, que aleshores vigilava molt el futbol de la regió, em va donar l’oportunitat de jugar allà.
I a l’Espanyol va coincidir amb un bon grapat de terrassencs. Deuria ser com una família!
En els anys bons de l’Espanyol a Primera Divisió la meitat dels titulars érem de Terrassa. Argilés, que era el meu cunyat, Artigas, Celma, Cruellas, Marcet, Flotats... De Terrassa! L’Espanyol es fixava molt en els jugadors de la regió. Després, ja es va permetre fitxar estrangers, dos per equip.
Hi ha gent que el compara amb Beckenbauer.
És un honor que diguin això. Jo primer era migcampista, però amb el pas del 2-3-5 al 3-2-5 vaig passar a defensa central, i si els altres centrals donaven vuit cops, jo passava amb un o dos. Vam tenir la sort de ser dos anys seguits l’equip menys golejat de la lliga, en una època en què es feien molts gols. I un any vam quedar quarts, que ara què seria?
Ara seria Champions.
Ara seria Champions! Però aleshores no n’hi havia. Va ser la nostra millor temporada.
Vostè també va jugar amb la selecció espanyola al Mundial de Brasil de 1950. Què recorda del partit històric contra Anglaterra?
En el Mundial jugàvem tots contra tots. Anglaterra era per treure’s el barret. Vam anar amb tota la il·lusió del món... I la vam superar. Vam guanyar per 1 a 0, amb el famós gol de Zarra, i ens vam classificar per a la fase final. Vam quedar quarts. Jo pensava que al 1982 l’equip espanyol superaria el nostre perquè el Mundial es jugava aquí, i era un avantatge, però no. Fins al 2010 no va ser així.
I entre els campions del 2010, també un terrassenc, Xavi Hernández.
Té una manera de jugar molt elegant. Ho aporta tot. I a sobre ha agafat una ratxa molt bona. És un jugador que t’agrada veure jugar encara que sigui de l’equip rival.
