L’amistat està sobrevalorada. De les grans abraçades als amics de l’ànima que fa temps que no veus, a la indiferència més absoluta per alguna desavinença, només hi ha un paper de fumar. I és que la pressió social davant de les habituals situacions estressants posen a prova els fonaments més sòlids.
Com a mínim, tothom presumeix de tenir dos o tres amics d’aquells de tota la vida, dels que te’n pots refiar fins a la mort, de tenir i mantenir una fidelitat a prova de bombes. Per sort, la majoria d’aquests no han hagut de posar a prova aquesta fidelitat ni comprovar que aquesta base no pot aguantar el tsunami d’una traició. Ja no parlem dels maquiavèlics doble jocs, aquelles actuacions estelars de grans actors de la perversió. Aquells que defensen una cosa davant i quan et gires notes una punyalada “trapera” al mig de l’esquena.
També hi ha les amistats per conveniència. Quid pro quo. Ens coneixem de sovint i això ho fem servir per quan necessitem els serveis de l’altre. Són molts que presumeixen d’amics i de coneguts, (hi ha qui tampoc fa distinció com faria Josep Pla amb els seus saludats), sobretot a la tercera o quarta copa, quan s’entra en la fase etílica d’exaltació de l’amistat.
Per suposat, i com l’alcohol, els elogis, les paraules i les promeses s’evaporen amb la llum del dia. També hi ha aquells que, essent absolutament sincers, traeixen els seus col·legues. Aquells que innocentment parlen en el lloc menys adient amb les persones inadequades.
Lliureu-vos d’aquells que són “amics dels seus amics” (no sé si hi ha una frase més buida), de les seves aferrissades defenses d’una amistat imaginària. Aquells que confonen la lleu confiança de la quotidianitat amb la profunditat recíproca d’una intimitat. I no cal parlar d’aquells de maneres sibil·lines que s’acosten, burxen i utilitzen tot allò que poden utilitzar. Que boniques aquelles vetllades interminables amb la millor música de fons. Aquells atacs d’eufòria al coincidir amb moltes coses i descobrir tot el que tenim en comú. Aquelles frases inacabades perquè tots coneixem i junts en recitem el final. Aquelles mirades còmplices en les quals sobren les paraules.
Aquestes situacions són tan felices com efímeres. És més habitual haver d’aclarir malentesos, desmentir interpretacions, perdonar paraules mal dites o disculpar-se d’espontanis atacs de sinceritat. Les amistats perilloses: una pràctica de risc que sovint es banalitza, tot i que sovint se’n pateixen les conseqüències. Enemistar-se amb algú, més que una gran catàstrofe sentimental o un fracàs personal, és més aviat una aguda i greu punxada directa a l’ànima.
Com a mínim, tothom presumeix de tenir dos o tres amics d’aquells de tota la vida, dels que te’n pots refiar fins a la mort, de tenir i mantenir una fidelitat a prova de bombes. Per sort, la majoria d’aquests no han hagut de posar a prova aquesta fidelitat ni comprovar que aquesta base no pot aguantar el tsunami d’una traició. Ja no parlem dels maquiavèlics doble jocs, aquelles actuacions estelars de grans actors de la perversió. Aquells que defensen una cosa davant i quan et gires notes una punyalada “trapera” al mig de l’esquena.
També hi ha les amistats per conveniència. Quid pro quo. Ens coneixem de sovint i això ho fem servir per quan necessitem els serveis de l’altre. Són molts que presumeixen d’amics i de coneguts, (hi ha qui tampoc fa distinció com faria Josep Pla amb els seus saludats), sobretot a la tercera o quarta copa, quan s’entra en la fase etílica d’exaltació de l’amistat.
Per suposat, i com l’alcohol, els elogis, les paraules i les promeses s’evaporen amb la llum del dia. També hi ha aquells que, essent absolutament sincers, traeixen els seus col·legues. Aquells que innocentment parlen en el lloc menys adient amb les persones inadequades.
Lliureu-vos d’aquells que són “amics dels seus amics” (no sé si hi ha una frase més buida), de les seves aferrissades defenses d’una amistat imaginària. Aquells que confonen la lleu confiança de la quotidianitat amb la profunditat recíproca d’una intimitat. I no cal parlar d’aquells de maneres sibil·lines que s’acosten, burxen i utilitzen tot allò que poden utilitzar. Que boniques aquelles vetllades interminables amb la millor música de fons. Aquells atacs d’eufòria al coincidir amb moltes coses i descobrir tot el que tenim en comú. Aquelles frases inacabades perquè tots coneixem i junts en recitem el final. Aquelles mirades còmplices en les quals sobren les paraules.
Aquestes situacions són tan felices com efímeres. És més habitual haver d’aclarir malentesos, desmentir interpretacions, perdonar paraules mal dites o disculpar-se d’espontanis atacs de sinceritat. Les amistats perilloses: una pràctica de risc que sovint es banalitza, tot i que sovint se’n pateixen les conseqüències. Enemistar-se amb algú, més que una gran catàstrofe sentimental o un fracàs personal, és més aviat una aguda i greu punxada directa a l’ànima.
