Quan els ciutadans se senten indignats pel govern de la seva societat, aquesta -la indignació- és molt major amb els partits de progrés que diuen defensar els dèbils, la cohesió ciutadana, la justícia social, la participació i la transparència. Aquells que representen altres valors; les elits socials, la propietat, el capital i la banca, els sectors laborals i socials protegits (notaris, registradors, rendistes, funcionaris, pensionistes, i sectors laborals com el bancari o l’automòbil) no se senten ni pressionats ni deslegitimats: primer els seus.
De fet, els ciutadans exclosos del treball que veuen reduïts o finalitzats el subsidi d’atur i els ajuts econòmics i socials, conviuen amb la gestió d’estalvis anteriors i les despeses fixes de supervivència, on cal destacar l’habitatge, que per la Constitució, ha de mantenir l’equilibri entre el dret a l’habitatge i el dret a la funció social de la propietat, i més, en moments de crisi on el primer motiu ha estat l’especulació immobiliària, on té molt visual i present que la primera derivada de la crisis immobiliària és el “desnonament i l’expulsió dels residents del seu habitatge” per impagaments bancaris d’hipoteques, en molts casos difícils de resoldre, si les entitats i les administracions no estan disposades a trobar solucions d’urgència, com avalar les prorrogues de pagament, en els casos prioritaris de primera residència, i d’habitatge mínin inferior a 90metres quadrats com l’habitatge públic.
Però darrrere d'aquest primer problema, tenim el més rellevant pel que implica en tota la societat per sortir de la crisi. La segona derivada de la crisi immobiliària és el “manteniment d’un parc immobiliari edificat i d’habitatge buit lliure d’impostos”, que s’acosta al 25 per cent del total dels edificis del país. Mentre a tothom es diu que cal fer una reforma de la contractació laboral per generar nou treball per a les empreses i fiscalitat laboral, mentrestant estem presenciant la desregulació i desfiscalització del patrimoni privat i dels bens immobles, i no només sobre la transmissió del patrimoni familiar, sinó a la renúncia de la fiscalitat de l’habitatge de segona residencia, la manca de control fiscal dels contractes de lloguer i ús dels immobles i, sobretot, la manca de fiscalitat de l’habitatge buit insostenible per regular el mercat.
Els municipis han de recordar els anys 80, i tornar al model de la transició. Oblidar el que hem realitzat a favor dels ciutadans multipropietaris durant més de 25 anys amb habitatges que han desgravat IRPF continuadament, i que, a més, no han aportat contribucions especials per reformar els carrers. En definitiva, mesures i actuacions que han encarit l’habitatge en xifres molt superiors al 100 per cent al valor real de construcció i del sol, i que, a més, han traslladat l’especulació al dret d’ús, el mercat del lloguer, amb xifres que s’acosten al 80-90 per cent del salari mínim interprofessional, com efecte perniciós derivat de l’abús del mercat de l’habitatge.
Per què? Per què coses tan senzilles com les existents en el mercat del vehicle usat i de les assegurances no passen amb l’habitatge i l’immobiliari? Per què no es regula la compra-venda de l’habitatge en funció de l’edat de l’edifici? Per què no es regula que l’habitatge inferior als 60 metres quadrats útils i 90 metres quadrats útils siguin en preu concertat? Per què no s’especula només amb els habitatges més grans de 100 metres quadrats?. Per què no es regula el lloguer de l’habitatge mínim inferior a 60 metres quadrats i 90 metres quadrats, útil i necessari per viure?. Per què no s’incrementa de l’IBI entre el 25 i el 100 per cent als edificis i habitatges buits, i que baixi el lloguer i no hi hagi edificis tancats? Per què no es fiscalitzen edificis no ocupats per propietaris ni amb contracte de lloguer legal?
Per què fa tot riure, per portar el problema a l’absurd i al disbarat? Podem afirmar que proporcionalment, el manteniment d’un habitatge per part d’un propietari rendista (ITH??,quota veïns i neteja) és inferior en un 500 per cent al manteniment d’un vehicle (ITV, assegurança tot risc-franquicia, zones blaves-zones verdes, pàrquing, neteja, recanvis i seguiment concessionari), només és equiparable 1 a 1 al manteniment d’una mascota (gat, gos o conill -això sí, amb neteja i seguiment veterinari-).
Mentre no es reguli l’habitatge a favor del llogater responsable, del contracte a temps fixat, però d’arrendament transparent (molts obliguen a pagar fora de contracte tots els serveis a l’inquilí), els ciutadans i usuaris més desvalguts de les ciutats no podran començar a treballar per alguna cosa més que per sobreviure. Si hem d’acceptar laboralment que “la paraula mil·leurista ha vingut per quedar-se”, només fent una devaluació fiscal de l’habitatge i dels immobles, podrem sortir de la crisi amb igualtat d’oportunitats respecte als grups socials afortunats, rendistes de patrimoni i de treballs en propietat o defensats per entitats i sindicats forts. Això sí, si els partits progressistes de les ciutats no ajuden a resoldre-ho, estarem davant d'un nou procés històric “d’expulsió de les ciutats”, i de “nous refugiats econòmics”, com es va fer en d'altres períodes de la història, com la fugida del camp a la ciutat del final del segle XIX fins mitjans del XX, per no posar exemples encara més “macabres” d’expulsions de la història d’Espanya i la seva Inquisició.
De fet, els ciutadans exclosos del treball que veuen reduïts o finalitzats el subsidi d’atur i els ajuts econòmics i socials, conviuen amb la gestió d’estalvis anteriors i les despeses fixes de supervivència, on cal destacar l’habitatge, que per la Constitució, ha de mantenir l’equilibri entre el dret a l’habitatge i el dret a la funció social de la propietat, i més, en moments de crisi on el primer motiu ha estat l’especulació immobiliària, on té molt visual i present que la primera derivada de la crisis immobiliària és el “desnonament i l’expulsió dels residents del seu habitatge” per impagaments bancaris d’hipoteques, en molts casos difícils de resoldre, si les entitats i les administracions no estan disposades a trobar solucions d’urgència, com avalar les prorrogues de pagament, en els casos prioritaris de primera residència, i d’habitatge mínin inferior a 90metres quadrats com l’habitatge públic.
Però darrrere d'aquest primer problema, tenim el més rellevant pel que implica en tota la societat per sortir de la crisi. La segona derivada de la crisi immobiliària és el “manteniment d’un parc immobiliari edificat i d’habitatge buit lliure d’impostos”, que s’acosta al 25 per cent del total dels edificis del país. Mentre a tothom es diu que cal fer una reforma de la contractació laboral per generar nou treball per a les empreses i fiscalitat laboral, mentrestant estem presenciant la desregulació i desfiscalització del patrimoni privat i dels bens immobles, i no només sobre la transmissió del patrimoni familiar, sinó a la renúncia de la fiscalitat de l’habitatge de segona residencia, la manca de control fiscal dels contractes de lloguer i ús dels immobles i, sobretot, la manca de fiscalitat de l’habitatge buit insostenible per regular el mercat.
Els municipis han de recordar els anys 80, i tornar al model de la transició. Oblidar el que hem realitzat a favor dels ciutadans multipropietaris durant més de 25 anys amb habitatges que han desgravat IRPF continuadament, i que, a més, no han aportat contribucions especials per reformar els carrers. En definitiva, mesures i actuacions que han encarit l’habitatge en xifres molt superiors al 100 per cent al valor real de construcció i del sol, i que, a més, han traslladat l’especulació al dret d’ús, el mercat del lloguer, amb xifres que s’acosten al 80-90 per cent del salari mínim interprofessional, com efecte perniciós derivat de l’abús del mercat de l’habitatge.
Per què? Per què coses tan senzilles com les existents en el mercat del vehicle usat i de les assegurances no passen amb l’habitatge i l’immobiliari? Per què no es regula la compra-venda de l’habitatge en funció de l’edat de l’edifici? Per què no es regula que l’habitatge inferior als 60 metres quadrats útils i 90 metres quadrats útils siguin en preu concertat? Per què no s’especula només amb els habitatges més grans de 100 metres quadrats?. Per què no es regula el lloguer de l’habitatge mínim inferior a 60 metres quadrats i 90 metres quadrats, útil i necessari per viure?. Per què no s’incrementa de l’IBI entre el 25 i el 100 per cent als edificis i habitatges buits, i que baixi el lloguer i no hi hagi edificis tancats? Per què no es fiscalitzen edificis no ocupats per propietaris ni amb contracte de lloguer legal?
Per què fa tot riure, per portar el problema a l’absurd i al disbarat? Podem afirmar que proporcionalment, el manteniment d’un habitatge per part d’un propietari rendista (ITH??,quota veïns i neteja) és inferior en un 500 per cent al manteniment d’un vehicle (ITV, assegurança tot risc-franquicia, zones blaves-zones verdes, pàrquing, neteja, recanvis i seguiment concessionari), només és equiparable 1 a 1 al manteniment d’una mascota (gat, gos o conill -això sí, amb neteja i seguiment veterinari-).
Mentre no es reguli l’habitatge a favor del llogater responsable, del contracte a temps fixat, però d’arrendament transparent (molts obliguen a pagar fora de contracte tots els serveis a l’inquilí), els ciutadans i usuaris més desvalguts de les ciutats no podran començar a treballar per alguna cosa més que per sobreviure. Si hem d’acceptar laboralment que “la paraula mil·leurista ha vingut per quedar-se”, només fent una devaluació fiscal de l’habitatge i dels immobles, podrem sortir de la crisi amb igualtat d’oportunitats respecte als grups socials afortunats, rendistes de patrimoni i de treballs en propietat o defensats per entitats i sindicats forts. Això sí, si els partits progressistes de les ciutats no ajuden a resoldre-ho, estarem davant d'un nou procés històric “d’expulsió de les ciutats”, i de “nous refugiats econòmics”, com es va fer en d'altres períodes de la història, com la fugida del camp a la ciutat del final del segle XIX fins mitjans del XX, per no posar exemples encara més “macabres” d’expulsions de la història d’Espanya i la seva Inquisició.
