El batlle de Terrassa va fer -fa cosa d'un any i mig- unes declaracions al·lucinants. Parlava de refundar la caixa d'estalvis local. Desvariava amb la idea que el jovent col·laborés. I suggeria una cooperativa o una petita entitat financera. Pardals al cap !
 
En la desaparició del transatlàntic de les caixes espanyoles, hi van intervenir molts elements. Sobretot en la vessant negativa. Una d'elles -els agradi o no- fou l'entremaliament de la classe política. Ara, doncs, pertoca que aquesta trepa de llepaciris es quedi a anys llum de qualsevol projecte. Molt més, encara, a casa nostra... Pel sol fet que Catalunya era molt més que un referent en aquesta "pel·lícula".
 
Com a antic empleat d'una d'elles, tinc molta més perspectiva i coneixement de causa. Segur que -si li pregunto- no té ni idea de les entitats alemanyes, nord-americanes o de l'experiència concreta de la Caja Laboral Popular de Mondragón. Parlem-ne:
 
En altres països, molts èxits econòmics es recolzen en petites i mitjanes entitats de crèdit. Que li ho preguntin -si no- al Mittelstand (allò que traduiríem per la classe mitja). Les pimes i les famílies saben que les tenen ben a prop. Que mai no admeten interferències polítiques... La qual cosa genera una simbiosi molt positiva al territori. De tot plegat, l'Angie Merkel en té un mal record, quan va pretendre ficar-hi el nas.
 
A USA, les "credit unions" són -en essència- el que representaven ací les caixes. Amb la diferència que es foren creades per grups de treballadors o d'afinitat. Tema molt important a l'hora de defensar-ne la seva viabilitat i llarga vida.
 
Tornem al mapa de la pell de brau. Les caixes rurals més grosses (de dimensió similar a l'antiga caixa egarenca o quelcom més) ja no financen específicament el sector agrícola. De manera decidida, s'han apropiat del mercat de les antigues caixes d'estalvi. Sense anar més lluny, és el cas de Cajamar i de la Rural de Navarra.
 
Dessota la perspectiva d'antic nucli industrial, la vella Ègara es podria mirallar en l'experiència de la Caja Laboral Popular de Mondragón. La que, a hores d'ara, es coneix com Caja Laboral o Euskadiko Kutxa. Amb uns actius totals que ultrapassen els vint-i-quatre mil milions d'euros. No fora difícil. Menys encara amb les sinergies i concomitàncies entre Euskadi i el principat. Val a dir que funciona com a cooperativa de crèdit. Amb dos classes de socis: les entitats que detenten la majoria del capital i els socis de treball. El seu màxim orgue decisori és l'Assemblea General ( en la que un soci equival a un vot).
 
Tinguem en compte que la suma d'actius totals del fallit projecte UNNIM partia d'una xifra un xic superior (tres mil cinc-cents milions més). El seu promotor o pal de paller originari va ésser el capellà José María Arizmendiarreta. La seva concepció s'orientava a canalitzar els estalvis del desenvolupament corporatiu. Alhora que promovia el creixement i expansió assenyada de l'entitat.
 
Torno, doncs, a suggerir que el tema en qüestió formi part d'un gran debat ciutadà. Amb la finalitat d'obtenir conclusions adients. En tot cas, tanmateix, senyor Ballart, no faci volar coloms. Recordi aquell adagi que diu "Zapatero...a tus zapatos"... Al cap i a la fi, fins i tot l'ex president Zapatero era dels "seus".
 
En resum, alguna cosa cal fer per a queixar-nos del cada cop més asfixiant oligopoli bancari.