La ciutat és un espai preferent per al desenvolupament del capitalisme. La concentració de factors de producció a la ciutat genera plusvàlues sobre el sòl urbà en funció de la proximitat a aquests factors; per això la pròpia construcció de la ciutat es converteix també en un motor econòmic. La versió casolana d’això anterior és ben coneguda per la ciutadania: la bombolla immobiliària.
A “casa nostra” el sòl és sobretot privat, però el dret de propietat ha evolucionat: del “a casa meva faig el que vull”, al “a la meva propietat podré fer el que digui el pla i com ho digui: sòl urbà, sòl urbanitzable o sòl no urbanitzable”. I què passa amb les “cèlebres” plusvàlues? L’apropiació de les plusvàlues és majoritàriament privada, però “a canvi” es cedeix un 10 o 15 % que serà públic. La propietat guanya doncs molts diners (una decisió multiplica per 10 o per cent el valor de la finca), però a canvi construeixen tal i com decidim entre tots, i costegen carrers i places.
Algun problema? Sí. Fer ciutat depèn massa de la rendibilitat del negoci: la nova construcció és més rendible que la reforma o la rehabilitació (de barris, d’habitatges). Efectes col·laterals: habitatges buits i gent sense habitatge, ciutat històrica “desaprofitada”, entorn natural destruït etc. Això sí! Mentre existeixen beneficis...la ciutat es manté “viva”: noves places, algunes renovacions urbanes, solars per equipaments etc. Què passa quan -amb la crisi- la base del model (el benefici) falla? Que la ciutat s’atura (no només a València i no cal dir noms: solars buits i barris “fantasmes”, projectes de places i escoles al calaix etc.).
Alguns “resen o esperen” que retorni “el creixement”. Si això és així (“mentrestant ja s’espavilaran”-diuen)...repetirem la pel·lícula i les seves nefastes conseqüències? Fem cas a la dita popular: “segundas partes nunca fueron buenas”. Algunes propostes per “El retorno del beneficio”: augmentar l’apropiació pública de les plusvàlues (95 %?¿ en d’altres països ja es fa), marquem prioritats al mercat (“primer creixem cap endins, primer els habitatges buits...primer els drets de la ciutadania”). I si no retorna o tarda (cosa força probable)? Hauríem (ciutadania, tècnics, polítics) d’anar pensant en formes (imaginatives) més justes i sostenibles de seguir “fent ciutat i territori”.
Qui s’hi apunta? A Terrassa -igual que a la majoria dels nostres municipis- hi ha molta feina per fer.
A “casa nostra” el sòl és sobretot privat, però el dret de propietat ha evolucionat: del “a casa meva faig el que vull”, al “a la meva propietat podré fer el que digui el pla i com ho digui: sòl urbà, sòl urbanitzable o sòl no urbanitzable”. I què passa amb les “cèlebres” plusvàlues? L’apropiació de les plusvàlues és majoritàriament privada, però “a canvi” es cedeix un 10 o 15 % que serà públic. La propietat guanya doncs molts diners (una decisió multiplica per 10 o per cent el valor de la finca), però a canvi construeixen tal i com decidim entre tots, i costegen carrers i places.
Algun problema? Sí. Fer ciutat depèn massa de la rendibilitat del negoci: la nova construcció és més rendible que la reforma o la rehabilitació (de barris, d’habitatges). Efectes col·laterals: habitatges buits i gent sense habitatge, ciutat històrica “desaprofitada”, entorn natural destruït etc. Això sí! Mentre existeixen beneficis...la ciutat es manté “viva”: noves places, algunes renovacions urbanes, solars per equipaments etc. Què passa quan -amb la crisi- la base del model (el benefici) falla? Que la ciutat s’atura (no només a València i no cal dir noms: solars buits i barris “fantasmes”, projectes de places i escoles al calaix etc.).
Alguns “resen o esperen” que retorni “el creixement”. Si això és així (“mentrestant ja s’espavilaran”-diuen)...repetirem la pel·lícula i les seves nefastes conseqüències? Fem cas a la dita popular: “segundas partes nunca fueron buenas”. Algunes propostes per “El retorno del beneficio”: augmentar l’apropiació pública de les plusvàlues (95 %?¿ en d’altres països ja es fa), marquem prioritats al mercat (“primer creixem cap endins, primer els habitatges buits...primer els drets de la ciutadania”). I si no retorna o tarda (cosa força probable)? Hauríem (ciutadania, tècnics, polítics) d’anar pensant en formes (imaginatives) més justes i sostenibles de seguir “fent ciutat i territori”.
Qui s’hi apunta? A Terrassa -igual que a la majoria dels nostres municipis- hi ha molta feina per fer.
