La tendència és clara. El delicte estrella de les activitats dels grups criminals llatinoamericans establerts a Catalunya és fer atracaments a narcotraficants. Són accions arriscades però comporten un botí substanciós i mai són denunciades a les autoritats. "El problema és que, moltes vegades, els atracanarcos es fan passar per policies", afirma Ivan Moncusi, cap de la unitat d'atracaments dels Mossos. I especifica: "Utilitzen armilles reflectants, cotxes amb llums i armament similar al nostre per confondre els traficants. Assalten els seus domicilis o els intercepten amb la seva mercaderia quan van amunt o avall. Els agafen per sorpresa i quan descobreixen l'engany ja és massa tard". Moncusi adverteix que "el que pot passar algun dia és que en qualsevol de les nostres intervencions es confonguin i provoquin un incident violent. Algun dia pot passar una desgràcia, per això tenim molt de compte i sempre procurem deixar molt clar que som policies de veritat quan fem detencions. Però el risc sempre hi és".
Tres grups molt diferenciats
Els agents de la unitat central d'atracaments saben de què parlen. Des de la comissaria de les Corts formen una mena d'esquadra volant en peu de guerra constant i disposada a sortir disparada en qualsevol moment. Només cal mirar les estadístiques per veure que el seu índex de resolució de delictes es un dels més alts del cos.
Atracar domicilis de narcos també ho fan els autòctons -com Jesús Berenguer, cunyat del famós Juan Diego Redondo Dieguito el Malo, detingut mesos enrere- però les accions d'aquest tipus que encapçalen el rànquing porten majoritàriament la marca llatina. "Fa poc un patrulla va detenir una colla de brasilers en un cotxe que anaven armats fins a les dents -diu Moncusi- Es dedicaven a aquests delictes que no es denuncien. Si algun cop ens en assabentem és perquè s'equivoquen i assalten un pis per error".
Al marge del món de la droga, les bandes llatinoamericanes que operen actualment a Catalunya van començar a manifestar-se a partir dels anys 90. Estan formades per tres grups bastant ben diferenciats: argentins, xilens i el format pels brasilers-paraguaians.
Els delinqüents argentins han centrat la seva especialitat en l'atracament de bancs, joieries i a practicar l'anomena't cogotazo, que consisteix a vigilar els clients que treuen diners de les sucursals bancàries i, a la sortida, fer-li una estrebada al bolso o cartera. Els cogo-moteros fan el mateix però actuen motoritzats. "Molts d'ells es coneixen perquè son seguidors d'un mateix club de futbol, com el Boca Juniors -continuen explicant els membres de la UCA-. "Són bandes sense jerarquia, que vénen aquí durant l'hivern argentí, fan tres o quatre atracaments a establiments seleccionats i tornen allà per donar-se la gran vida. La majoria estan establerts a Madrid, actuen en grups reduïts i no és fàcil que es barregin amb gent dels país. Són una mena d'onades cícliques que apareixen i desapareixen. Els porteños tenen preferència pels bancs i els de Córdoba es dediquen a les joieries".
Les bandes mes importants detectades fins ara són les encapçalades per Maximiliano Eve, detinguts el juny del 2008 i Marcelo Sebastián Valdez, desarticulada el juny del 2009.
La banda del Viejo Tomy
Els atracadors xilens es diferencien dels seus homòlegs argentins perquè són més barroers en les seves actuacions. A més de les armes de foc, que solen ser reals, acostumen a portar armes blanques, i quan es veuen acorralats, en el moment de la detenció, criden i es tallen ells mateixos, ja que saben que la sang sempre es escandalosa. Durant els atracaments es disfressen i solen parlar llenguatges estranys, inventats, amb la intenció de fer-se passar per magribins i confondre els testimonis visuals. El 2007, la banda del xilè Thomas Enrique Pimentel Aguilera, el Viejo Tomy, formada per quatre individus, va protagonitzar una onada d'atracaments per tot l'Estat fins que van caure en un atracament a Terrassa, l'octubre del 2008. Altres grups, comandats per Cristian Alejandro Acevedo Parra, que va acabar morint a Bolívia mentre atracava un furgó blindat- i Milton Alexis Pradenas Vargas també van fer de les seves una bona temporada.
Els cops dels brasilers
"Els que fan actuacions més pensades són els grups formats per brasilers i paraguaians", diuen els especialistes de l'UCA. Expliquen que aquests grups "seleccionen les entitats bancàries, esperen l'hora d'obertura o de tancament al públic, moment en què la caixa forta està oberta, i llavors accedeixen trencant la porta amb un mall. Ràpid i eficaç".
Són els cops que més surten a la premsa. Els atracadors brasilers estan considerats perillosos "perquè normalment l'artilleria que porten és bona i en les seves reaccions són bastant descontrolats. Els paraguaians, per contra, sempre fan servir armes de joguina". Valdiney Gómez -detingut el gener del 2009 després d'atracar diverses sucursals de La Caixa- i Juan Carlos Silveira Castillo són els noms que sobresurten en la crònica delictiva d'aquest grup.
Colombians
Dins d'aquest mateix sac podríem ficar-hi els colombians, que principalment es dediquen a atracar representants de joieria. El seu modus operandi consisteix a seguir-los i, en un moment determinat, els prenen les maletes amb el mostrari o trenquen el cotxe on tenen la mercaderia.
Investigar-los, ni a ells i ni als altres, és fàcil. Viuen en un món molt tancat i és difícil introduir en el seu entorn algú de fora. Abans, després d'atracar una joieria tothom anava a un perista a vendre el botí. Avui en dia les joies les envien a altres països mitjançant empreses de paqueteria. Els prostíbuls tampoc són la font d'informació que eren abans. El mercat de la prostitució s'ha diversificat molt. I les armes són difícils de rastrejar perquè moltes venen de l'Est i són venudes al detall.
"A la unitat tenim una base dels 5.000 atracadors que, en algun moment, han passat per Catalunya. El 90% de les detencions que fem estan en aquesta llista", assegura Ivan Moncusi. Un món cíclic, sense marxa enrere i molt perillós.
Tres grups molt diferenciats
Els agents de la unitat central d'atracaments saben de què parlen. Des de la comissaria de les Corts formen una mena d'esquadra volant en peu de guerra constant i disposada a sortir disparada en qualsevol moment. Només cal mirar les estadístiques per veure que el seu índex de resolució de delictes es un dels més alts del cos.
Atracar domicilis de narcos també ho fan els autòctons -com Jesús Berenguer, cunyat del famós Juan Diego Redondo Dieguito el Malo, detingut mesos enrere- però les accions d'aquest tipus que encapçalen el rànquing porten majoritàriament la marca llatina. "Fa poc un patrulla va detenir una colla de brasilers en un cotxe que anaven armats fins a les dents -diu Moncusi- Es dedicaven a aquests delictes que no es denuncien. Si algun cop ens en assabentem és perquè s'equivoquen i assalten un pis per error".
Al marge del món de la droga, les bandes llatinoamericanes que operen actualment a Catalunya van començar a manifestar-se a partir dels anys 90. Estan formades per tres grups bastant ben diferenciats: argentins, xilens i el format pels brasilers-paraguaians.
Els delinqüents argentins han centrat la seva especialitat en l'atracament de bancs, joieries i a practicar l'anomena't cogotazo, que consisteix a vigilar els clients que treuen diners de les sucursals bancàries i, a la sortida, fer-li una estrebada al bolso o cartera. Els cogo-moteros fan el mateix però actuen motoritzats. "Molts d'ells es coneixen perquè son seguidors d'un mateix club de futbol, com el Boca Juniors -continuen explicant els membres de la UCA-. "Són bandes sense jerarquia, que vénen aquí durant l'hivern argentí, fan tres o quatre atracaments a establiments seleccionats i tornen allà per donar-se la gran vida. La majoria estan establerts a Madrid, actuen en grups reduïts i no és fàcil que es barregin amb gent dels país. Són una mena d'onades cícliques que apareixen i desapareixen. Els porteños tenen preferència pels bancs i els de Córdoba es dediquen a les joieries".
Les bandes mes importants detectades fins ara són les encapçalades per Maximiliano Eve, detinguts el juny del 2008 i Marcelo Sebastián Valdez, desarticulada el juny del 2009.
La banda del Viejo Tomy
Els atracadors xilens es diferencien dels seus homòlegs argentins perquè són més barroers en les seves actuacions. A més de les armes de foc, que solen ser reals, acostumen a portar armes blanques, i quan es veuen acorralats, en el moment de la detenció, criden i es tallen ells mateixos, ja que saben que la sang sempre es escandalosa. Durant els atracaments es disfressen i solen parlar llenguatges estranys, inventats, amb la intenció de fer-se passar per magribins i confondre els testimonis visuals. El 2007, la banda del xilè Thomas Enrique Pimentel Aguilera, el Viejo Tomy, formada per quatre individus, va protagonitzar una onada d'atracaments per tot l'Estat fins que van caure en un atracament a Terrassa, l'octubre del 2008. Altres grups, comandats per Cristian Alejandro Acevedo Parra, que va acabar morint a Bolívia mentre atracava un furgó blindat- i Milton Alexis Pradenas Vargas també van fer de les seves una bona temporada.
Els cops dels brasilers
"Els que fan actuacions més pensades són els grups formats per brasilers i paraguaians", diuen els especialistes de l'UCA. Expliquen que aquests grups "seleccionen les entitats bancàries, esperen l'hora d'obertura o de tancament al públic, moment en què la caixa forta està oberta, i llavors accedeixen trencant la porta amb un mall. Ràpid i eficaç".
Són els cops que més surten a la premsa. Els atracadors brasilers estan considerats perillosos "perquè normalment l'artilleria que porten és bona i en les seves reaccions són bastant descontrolats. Els paraguaians, per contra, sempre fan servir armes de joguina". Valdiney Gómez -detingut el gener del 2009 després d'atracar diverses sucursals de La Caixa- i Juan Carlos Silveira Castillo són els noms que sobresurten en la crònica delictiva d'aquest grup.
Colombians
Dins d'aquest mateix sac podríem ficar-hi els colombians, que principalment es dediquen a atracar representants de joieria. El seu modus operandi consisteix a seguir-los i, en un moment determinat, els prenen les maletes amb el mostrari o trenquen el cotxe on tenen la mercaderia.
Investigar-los, ni a ells i ni als altres, és fàcil. Viuen en un món molt tancat i és difícil introduir en el seu entorn algú de fora. Abans, després d'atracar una joieria tothom anava a un perista a vendre el botí. Avui en dia les joies les envien a altres països mitjançant empreses de paqueteria. Els prostíbuls tampoc són la font d'informació que eren abans. El mercat de la prostitució s'ha diversificat molt. I les armes són difícils de rastrejar perquè moltes venen de l'Est i són venudes al detall.
"A la unitat tenim una base dels 5.000 atracadors que, en algun moment, han passat per Catalunya. El 90% de les detencions que fem estan en aquesta llista", assegura Ivan Moncusi. Un món cíclic, sense marxa enrere i molt perillós.
