Què lluny queda el sentit d'un famós adagi castellà: "tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión". Per moltes raons. Sobretot la creixent secularització social o el canvi del calendari laboral. En molts llocs del territori, el dijous sant és mig dia laborable. Allà on tot el jorn és festiu, hi ha més gent que "viu" més els quatre/cinc dies de lleure que no pas el sentit religiós de la Setmana Santa. Cosa totalment respectable. Més encara quan hi ha molta gent que no se sent identificada amb la fe cristiana.

Pel que fa a les festivitats de Corpus Christi i l'Ascensió (que són festes mòbils), són molts els pobles on es traslladen al diumenge següent. La qual cosa potser no ajuda massa a recuperar el vigor i la fondària que havien tingut anys enrere. Em dol dir-ho, però entenc que som davant de fets prou contrastables. La finalitat bàsica d'aquesta diada no és cap altra que exalçar i venerar el sagrament de l'eucaristia. Sobretot en front dels qui el neguen.

Els seus orígens s'ubiquen a final del segle XIII. Resta fixada al dijous posterior a l'octava de Pentecosta. Després de Roma, Barcelona i Girona foren les primeres ciutats en celebrar-ho amb una processó (any 1320). Les de Corpus són l'antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors. Deslligades d'elements litúrgics, recuperen el caràcter pagà de bona part de tradicions populars introduïdes al llarg del temps.

Al principat, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància (amb processó) són les de Barcelona, Manresa, Vic, Tortosa, Solsona i Bagà, entre els anys 1320 i 1333. Actualment, hi ha dues poblacions on la festa té un ressò important: Berga i Sitges. Tinc, però, la percepció que l'esperit i l'esquema de la festa s'allunyen -molt i molt- d'allò que, sens dubte, pretendria l'església catòlica.

A la capital del Berguedà, la Patum és una expressió cultural (popular i laica) molt arrelada. Tant que ha estat declarada Patrimoni oral i immaterial de la humanitat (per part de la UNESCO). Val a dir, fins i tot, que -al llarg dels aproximadament sis segles d'existència- ha superat un munt de prohibicions (eclesiàstiques, civils i reials). Si més no per les seves bullícies del Santíssim Sagrament. Unes manifestacions que serien -envers el poder terrenal- el que representava la processó amb el celestial.

A Sitges, en canvi, són mundialment famoses les catifes de flors. Unes obres d'art, naturals i efímeres, que són trepitjades per la processó de Corpus. El que potser cal analitzar és si hi ha més pa que formatge (vull dir folklore que fe).

Una altra manifestació de la tradició més ancestral és la de l'ou com balla. Consisteix a fer ballar un ou buit damunt el brollador d'aigua d'una font, la peanya de la qual s'ha guarnit amb flors i plantes. S'identifica aquesta imatge amb la figura de l'eucaristia en el moment de l'elevació. Les al·lusions de l'ou a la fertilitat i la plenitud poden, emperò, suggerir altres interpretacions. Sigui com sigui, el cert és que aquesta tradició ja tenia lloc a la Catedral de Barcelona l'any 1440... I sembla ésser que, enguany -durant uns pocs dies- es vol escenificar a la catedral/basílica del Sant Esperit. Sigui com sigui, sempre crec -aquest és un dels objectius de l'article- que "el saber no ocupa lugar".

Dit això, que la gent s'apliqui un altre adagi: "cadascú per on l'enfila".

Amb total respecte per les decisions personals.