A les sales de cinema privades terrassenques ara no només no podem veure les pel·lícules en versió original, ni la majoria de films de cinematografies que no siguin la nord-americana, sinó que a més ens passen un anunci on ens adverteixen que encara veurem menys llargmetratges a causa de la llei de normalització lingüística del conseller Tresserras. I ens ho venen com una qüestió de llibertat, d'escollir. Si no fos perquè el tema és més seriós del que representa un anunci tan esperpèntic com aquest, em pensaria que es tracta d'un gag de 'Polònia'.
Des que tinc edat de raó, o sigui quan encara manava el dictador, només he pogut anar a veure les pel·lícules doblades al castellà. Els cursos d'anglès i de francès em servien de poc per assistir al cinema perquè, en aquest país, s'havia decidit aixecar un mur monolingüístic contra qualsevol ingerència cultural estrangera. Amb el beneplàcit, es clar, de Hollywood, que de pas s'assegurava el pràctic monopoli de les cartelleres locals.
I així ha estat fins que un conseller de Cultura de Rubí, i professor de la UAB, se li ha ocorregut tocar aquesta connivència que, de ser per les associacions de distribuïdors i exhibidors, hagués pogut continuar tota la vida. Si els espectadors estan acostumats a veure totes les pel·lícules en castellà i, a més, no s'estranyen que el mateix títol es repeteixi a diferents sales, per què s'ha de canviar res? Segons aquest principi, és l'oferta la que determina la demanda. És directament apostar perquè el públic és ruc.
Si ara el volen despertar amb campanyes que responen fonamentalment al seu corporativisme, potser es trobaran primer que posats a doblar el normal i a partir d'ara reglamentari serà que ho facin meitat i meitat i, després, que la gent els exigeix que posin en circulació molts més títols del que es conformen a fer habitualment. Si tanta llibertat prediquen, per què no s'atreveixen des d'ara a programar en versió original al Parc Vallès o el Segle XXI?
Segurament, a la llarga, guanyarien molts més espectadors, s'atraurien la simpatia dels estudiants de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i contribuirien realment a convertir la ciutat en un pol en aquesta matèria. Tindrien un públic actiu i no passiu.
Des que tinc edat de raó, o sigui quan encara manava el dictador, només he pogut anar a veure les pel·lícules doblades al castellà. Els cursos d'anglès i de francès em servien de poc per assistir al cinema perquè, en aquest país, s'havia decidit aixecar un mur monolingüístic contra qualsevol ingerència cultural estrangera. Amb el beneplàcit, es clar, de Hollywood, que de pas s'assegurava el pràctic monopoli de les cartelleres locals.
I així ha estat fins que un conseller de Cultura de Rubí, i professor de la UAB, se li ha ocorregut tocar aquesta connivència que, de ser per les associacions de distribuïdors i exhibidors, hagués pogut continuar tota la vida. Si els espectadors estan acostumats a veure totes les pel·lícules en castellà i, a més, no s'estranyen que el mateix títol es repeteixi a diferents sales, per què s'ha de canviar res? Segons aquest principi, és l'oferta la que determina la demanda. És directament apostar perquè el públic és ruc.
Si ara el volen despertar amb campanyes que responen fonamentalment al seu corporativisme, potser es trobaran primer que posats a doblar el normal i a partir d'ara reglamentari serà que ho facin meitat i meitat i, després, que la gent els exigeix que posin en circulació molts més títols del que es conformen a fer habitualment. Si tanta llibertat prediquen, per què no s'atreveixen des d'ara a programar en versió original al Parc Vallès o el Segle XXI?
Segurament, a la llarga, guanyarien molts més espectadors, s'atraurien la simpatia dels estudiants de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i contribuirien realment a convertir la ciutat en un pol en aquesta matèria. Tindrien un públic actiu i no passiu.
