El 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys, president de la Generalitat, fou afusellat al castell de Montjuic després d’un judici, un consell de guerra, vergonyós i injust propi del règim dictatorial del general Franco. Caldrà fer-li justícia, caldrà fer-nos justícia, i al menys reconèixer la il·legitimitat del tribunal que el va condemnar. De moment però, el govern espanyol no sembla que acabi de posar fil i agulla i tancar el lamentable incident.
Era la fi d’una vida dedicada a la defensa d’uns ideals que també defensà a Terrassa. Quan ja estàvem a l’avantsala de les eleccions municipals de l’abril de 1931, en Companys fou detingut a la nostra ciutat després d’un míting en el qual ja s’anunciava clarament els canvis polítics en favor la República que apareixia totalment relacionada amb canvis socials de primera magnitud. En relació a la nostra comarca també fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà català el desembre 1920 el que el deixà al carrer. I fou elegit també per Sabadell el 1923. Per tant era un home molt proper als rabassaires i als sindicalistes de la nostra comarca.
Què suposa però, Lluís Companys per a nosaltres seixanta-nou anys després de la seva mort? És simplement un nom més de la història o encara en podem actualitzar el seu llegat? Penso que les seves posicions poden tenir ple sentit en l’actualitat.
Lluís Companys era un home d’esquerres. I això volia dir en aquell moment el compromís amb els treballadors. Ell es formà políticament en la defensa dels drets dels treballadors, com el seu amic en Francesc Layret. Ser advocat laboralista a la primera meitat del segle XX no era cap broma i molts foren assassinats per pistolers com el propi Layret, justament quan anava a protestar per la detenció de Companys amb Salvador Seguí -el noi del sucre-, Martí Barrera, Josep Viadiu i d’altres sindicalistes, i havien de ser traslladats a la presó de la Mola de Maó a Menorca.
Companys també fou un defensor de les llibertats. No fou partidari de l’exercici del poder absolut sense cap control social, com d’altres militants de l’esquerres més influenciades i enlluernades per la revolució rusa. Lluita per la defensa l’estat democràtic, fugint de postures estatalistes.
Certament avui la societat té una complexitat i una estructura social molt diferent. Però el compromís amb tots els ciutadans contra els privilegis d’uns quants és prou vigent. Se’ns ha posat amb evidència, per exemple, en l’actual crisi econòmica, en la qual encara hem pogut comprovar com per un benefici escandalós d’uns quants hi ha milions de persones que en reben les conseqüències de forma dramàtica, en forma d’atur. I tots plegats hem de contribuir amb més impostos, i encara que amb menor mesura que els aturats també paguem per una crisi de la qual també en som víctimes perquè nosaltres no hem creat.
Necessitem polítics com Companys, d’esquerres, que posin al benefici de la majoria davant dels beneficis d’una minoria d’espavilats. Que, com ell, utilitzin les eines del govern per aquesta causa, amb mesura i seny democràtic però amb un objectiu clar i perseverant de reduir les desigualtats.
Lluís Companys fou a més un nacionalista d’esquerres. És a dir fou conscient progressivament que l’alliberament dels ciutadans de Catalunya comportava també l’alliberament nacional. I alliberament nacional al segle XX, com al segle XXI, vol dir capacitat per decidir, és a dir llibertat per decidir. Aquesta és una qüestió ben actual. Certament però, no és el mateix qui, com Companys, creu i lluita per la igualtat i la solidaritat entre els ciutadans i l’incorpora a un projecte nacional, que aquells que defensen un concepte nacional aïllat de tot allò que està passant en el dia a dia a cada persona.
Tenen punts de confluència però no són el mateix projecte. Tampoc ho és, per altra banda el d’aquells que defensen l’alliberament de les persones però no la llibertat d’aquestes mateixes persones per definir el seu propi projecte col·lectiu, és a dir nacional.
Per tant, Companys lliurà la seva vida per un projecte d’esquerra nacional, i és per això que és viu i present en aquells que, de forma potser lamentablement no tant compromesa com ell però amb convicció profunda, creiem en un projecte que uneixi llibertat nacional i igualtat de les persones com dos conceptes inseparables.
I deixeu-me finalment ser un pèl sarcàstic amb el dirigent que no respecta prou la presidència de la Generalitat i tampoc en conseqüència la memòria d’en Companys. El seu exemple i sacrifici ens hauria de fer mantenir que, avui, al 2009, és molt més important ser president de la Generalitat que ser-ho del Barça.
Era la fi d’una vida dedicada a la defensa d’uns ideals que també defensà a Terrassa. Quan ja estàvem a l’avantsala de les eleccions municipals de l’abril de 1931, en Companys fou detingut a la nostra ciutat després d’un míting en el qual ja s’anunciava clarament els canvis polítics en favor la República que apareixia totalment relacionada amb canvis socials de primera magnitud. En relació a la nostra comarca també fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà català el desembre 1920 el que el deixà al carrer. I fou elegit també per Sabadell el 1923. Per tant era un home molt proper als rabassaires i als sindicalistes de la nostra comarca.
Què suposa però, Lluís Companys per a nosaltres seixanta-nou anys després de la seva mort? És simplement un nom més de la història o encara en podem actualitzar el seu llegat? Penso que les seves posicions poden tenir ple sentit en l’actualitat.
Lluís Companys era un home d’esquerres. I això volia dir en aquell moment el compromís amb els treballadors. Ell es formà políticament en la defensa dels drets dels treballadors, com el seu amic en Francesc Layret. Ser advocat laboralista a la primera meitat del segle XX no era cap broma i molts foren assassinats per pistolers com el propi Layret, justament quan anava a protestar per la detenció de Companys amb Salvador Seguí -el noi del sucre-, Martí Barrera, Josep Viadiu i d’altres sindicalistes, i havien de ser traslladats a la presó de la Mola de Maó a Menorca.
Companys també fou un defensor de les llibertats. No fou partidari de l’exercici del poder absolut sense cap control social, com d’altres militants de l’esquerres més influenciades i enlluernades per la revolució rusa. Lluita per la defensa l’estat democràtic, fugint de postures estatalistes.
Certament avui la societat té una complexitat i una estructura social molt diferent. Però el compromís amb tots els ciutadans contra els privilegis d’uns quants és prou vigent. Se’ns ha posat amb evidència, per exemple, en l’actual crisi econòmica, en la qual encara hem pogut comprovar com per un benefici escandalós d’uns quants hi ha milions de persones que en reben les conseqüències de forma dramàtica, en forma d’atur. I tots plegats hem de contribuir amb més impostos, i encara que amb menor mesura que els aturats també paguem per una crisi de la qual també en som víctimes perquè nosaltres no hem creat.
Necessitem polítics com Companys, d’esquerres, que posin al benefici de la majoria davant dels beneficis d’una minoria d’espavilats. Que, com ell, utilitzin les eines del govern per aquesta causa, amb mesura i seny democràtic però amb un objectiu clar i perseverant de reduir les desigualtats.
Lluís Companys fou a més un nacionalista d’esquerres. És a dir fou conscient progressivament que l’alliberament dels ciutadans de Catalunya comportava també l’alliberament nacional. I alliberament nacional al segle XX, com al segle XXI, vol dir capacitat per decidir, és a dir llibertat per decidir. Aquesta és una qüestió ben actual. Certament però, no és el mateix qui, com Companys, creu i lluita per la igualtat i la solidaritat entre els ciutadans i l’incorpora a un projecte nacional, que aquells que defensen un concepte nacional aïllat de tot allò que està passant en el dia a dia a cada persona.
Tenen punts de confluència però no són el mateix projecte. Tampoc ho és, per altra banda el d’aquells que defensen l’alliberament de les persones però no la llibertat d’aquestes mateixes persones per definir el seu propi projecte col·lectiu, és a dir nacional.
Per tant, Companys lliurà la seva vida per un projecte d’esquerra nacional, i és per això que és viu i present en aquells que, de forma potser lamentablement no tant compromesa com ell però amb convicció profunda, creiem en un projecte que uneixi llibertat nacional i igualtat de les persones com dos conceptes inseparables.
I deixeu-me finalment ser un pèl sarcàstic amb el dirigent que no respecta prou la presidència de la Generalitat i tampoc en conseqüència la memòria d’en Companys. El seu exemple i sacrifici ens hauria de fer mantenir que, avui, al 2009, és molt més important ser president de la Generalitat que ser-ho del Barça.
