Fa fa setanta anys de l’assassinat del president Lluís Companys, i l’efemèride s’està celebrant molt, massa, discretament. Seguim afectats pel virus de la transició, que va estendre un mantell d’oblit vergonyós damunt les injustícies, les atrocitats i els crims. Seguim sense haver rehabilitat públicament algunes figures cabdals del periode republicà, i seguim sense negar institucionalment la validesa i la legitimitat de judicis sumaríssims, execucions apressades i condemnes polítiques.
També seguim sense tenir un retrat fiable de la geografia de la destrucció, sense conèixer les identitats de molts dels morts de la guerra i la repressió, i sense una història prou desapassionada dels anys que van entre 1931 i 1945. I, lamentablement, seguim sense dir les coses pel seu nom, i no tractem de colpistes els guanyadors, i li atorguem legitimitat democràtica a un règim polític que va ser dissenyat pel dictador i el seu entorn més immediat amb l’objectiu de deixar-ho tot “atado y bien atado”.
Ha passat massa temps, i la (des)memòria s’està convertint en història a passes cada vegada més accelerades. Ja queden poques persones vives, de les d’aquella època, i entre la població menor de quaranta anys n’hi ha pocs que tinguin un record nítid de Franco, i encara menys que sàpiguen qui foren Macià, Companys, Seguí, Campalans, Montseny i tants d’altres.
Ens urgeix una història nacional no explicada pels vencedors, i una mítica heroica que doni menys importància a Rafael de Casanova i més als lluitadors republicans. Abans que el pas del temps esborri la nostra història i redueixi a cendres allò que hauria pogut ser un país culte, pròsper i lliure, cal fer tot el possible per transmetre aquest saber a les noves generacions.
Altrament, la història dels vencedors serà l’única que s’explicarà. I, a sobre, ens haurem de sentir allò tan dur de “ya se sabe, los catalanes siempre obsesionados por contar la historia a su manera”…
També seguim sense tenir un retrat fiable de la geografia de la destrucció, sense conèixer les identitats de molts dels morts de la guerra i la repressió, i sense una història prou desapassionada dels anys que van entre 1931 i 1945. I, lamentablement, seguim sense dir les coses pel seu nom, i no tractem de colpistes els guanyadors, i li atorguem legitimitat democràtica a un règim polític que va ser dissenyat pel dictador i el seu entorn més immediat amb l’objectiu de deixar-ho tot “atado y bien atado”.
Ha passat massa temps, i la (des)memòria s’està convertint en història a passes cada vegada més accelerades. Ja queden poques persones vives, de les d’aquella època, i entre la població menor de quaranta anys n’hi ha pocs que tinguin un record nítid de Franco, i encara menys que sàpiguen qui foren Macià, Companys, Seguí, Campalans, Montseny i tants d’altres.
Ens urgeix una història nacional no explicada pels vencedors, i una mítica heroica que doni menys importància a Rafael de Casanova i més als lluitadors republicans. Abans que el pas del temps esborri la nostra història i redueixi a cendres allò que hauria pogut ser un país culte, pròsper i lliure, cal fer tot el possible per transmetre aquest saber a les noves generacions.
Altrament, la història dels vencedors serà l’única que s’explicarà. I, a sobre, ens haurem de sentir allò tan dur de “ya se sabe, los catalanes siempre obsesionados por contar la historia a su manera”…
