Alícia Mirabent Foto: A.M.

Alícia Mifrabent es declara terrassenca d'adopció. Tot i que va néixer a Sitges i que va estudiar a l'Escola Pia de la vila del Garraf. Li devia agradar el que li van ensenyar, perquè ara els seus tres fills repeteixen centre educatiu, però a Terrassa. Alícia Mirabent està casada i treballa a la capital egarenca. La proximitat a la muntanya i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac li permet gaudir d'una de les seves grans aficions, la de córrer. L'altra és la cuina. "Diuen que ho faig prou bé i els fills deixen el plat ben nét, tot i que cal dir que tenen força gana". Li agradaria tenir més temps per escriure. Alícia Mirabent és administradora de Fabra Finques, actualment un dels grups del sector després de la greu crisi. Des de les oficines del carrer del Pare Llaurador es dediquen a la compravenda i lloguer d'habitatges i a la gestió de comunitats de propietaris.

Com arriba a Terrassa una sitgetana?
Vaig estudiar Dret i la diplomatura d'administració de finques, on vaig conèixer el terrassenc Joan Fabra, que acabaria sent el meu marit i el pare dels meus fills. La professió ja estava arrelada a les dues famílies i tot apuntava cap a on anirien els destins, i vaig acabar petant aquí. "Passa una mica com en l'hoquei, que s'acaben ajuntant cognoms amb una gran tradició a la ciutat".

Terrassenca d'adopció i sitgetana de naixement. Alguna cosa que voldria portar cap aquí?
M'agradaria que Terrassa fos més xula, si se'm permet l'expressió. Vinc de Sitges, d'un poble que s'estima molt i molt a si mateix. És molt endogàmic, i és el que m'agradaria per a la ciutat que m'ha acollit.

Ens falta una mica més d'autoestima?
Ens en falta, segur. La gent encara diu amb la boca petita que és de Terrassa. A Sitges és tot al contrari. Us en posaré un exemple que mostra com són. Si els preguntes l'hora, et diuen: "Sóc de Sitges i és un quart de cinc". Tal com raja.

I a Sabadell passa una mica el mateix, es respira un cert xovinisme. Li sembla que és realment així?
A Sabadell, segur, s'aprecien més ells mateixos i el que tenen. Tot el que és seu és el millor. Aquí a Terrassa de vegades som massa pessimistes i crítics amb tot. Ens manca amor propi. I és una cosa que hem d'aconseguir entre tota la ciutadania. El que tinc clar és que no ens ho faran els nostres polítics.

Anem per feina. Com veu el mercat immobiliari, parlant així, en genèric?
Podríem començar per veure què passa amb el lloguer. Fa uns anys s'hi pensava poc, però ara, a Terrassa, i a Catalunya en general, ha canviat. El mercat del lloguer s'ha desenvolupat amb l'arribada de la crisi. De mica en mica ens acostem al que era habitual a Europa i als Estats Units. Aquí qui apostava els diners per un pis de lloguer era considerat un ximple i se li deia que l'únic que feia era malgastar i llançar recursos a un pou sense fons.

Expliqui'ns una mica com són les comunitats de propietaris.
Fàcils de gestionar, no ho són. Ans al contrari. També és veritat que, com a arreu, cada comunitat és un món i hi ha de tot. Però el que sí que hem de fer és trampejar amb el caràcter mediterrani, bo per a algunes coses i dolent per a d'altres.

Què vol dir amb això?
Que de vegades costa de veure que una zona comuna és exactament això, un lloc de trobada i per compartir. Costa d'entendre que potser l'hauríem de cuidar més que no pas el propi.

Què fan?
Procurar que sigui realment un lloc de convivència per a tots els veïns.

Complicades, vaja.
Molt complicades. I ara, en temps en què a la gent li costa pagar la hipoteca, encara més. Si no hi ha diners per fer front a les despeses més urgents, no n'hi ha tampoc per pagar les factures de la comunitat. Has de fer mans i mànigues per passar un pressupost i fer que tothom hi estigui més o menys d'acord i en quedi satisfet. Es tracta de fer equilibris. Clar i net.

Totes les comunitats generen problemes?
No, és clar que no. També és cert que si no hi hagués problemes nosaltres, els administradors de finques, no existiríem. Ara bé, tenir diferències forma part de la raça humana, i és el que ens fa diferents i el que ens fa créixer i evolucionar. Tot aquesta idiosincràsia fa que s'investigui, que s'escriguin llibres, que es facin pel·lícules... I que hi hagi un administrador de finques per posar-hi pau.

Reprenem el camí dels lloguers. La crisi realment n'ha canviat el mercat? Els que lloguen un pis ja no són ximples ni esbojarrats ni saben el que fan?
Sí i sí. I li donaré el que pot ser un titular: el mercat de lloguer ha canviat per sempre. No em sembla que hi hagi una possible marxa enrere. Vivíem en un estat poc realista. No enteníem per què a Europa la gent es dedicava a llogar. Nosaltres érem més llestos i compràvem. Seguíem aquella premissa que no sé qui va dir: el totxo mai baixa. I així ens ha anat. A partir d'ara les coses s'han capgirat com un mitjó. I no perquè haguem après la lliçó, que costa, sinó per necessitat. Per raons de mobilitat. El món és petit.

I la feina pot estar a qualsevol lloc del planeta.
Si et surt una oportunitat l'aprofites. Tinguis família o fills, tant li fa. Si hi ha un lloc de feina sigui on sigui, en aquests moments l'aprofites.

I com que se suposa que és en un lloc llunyà on no saps quan temps t'hi estaràs optes pel lloguer?
Més o menys és l'argument que considero vàlid. La mobilitat de treball tampoc té marxa enrere.

Creu que els bancs juguen també un paper important en el canvi d'hàbits de la població?
És molt difícil que et concedeixin un crèdit si no és perquè agafis un producte seu. O ets una persona que ja tens un fons i confien en tu o difícilment et podràs tornar a hipotecar. I evidentment, no podràs accedir a un pis nou o de segona mà, ni a Terrassa ni a enlloc. I una cosa, tots aquells suposats ximples que van decidir-se pel lloguer potser tenen menys problemes que els que van comprar, perquè en una situació econòmica difícil no tenen cap motxilla amb pedres a sobre. Poden començar una vida on vulguin.

Els qui van comprar el 2006-2007 amb la cresta de l'onada immobiliària les passen més magres?
La persona que es va equivocar ara pateix. Tota la vida tindrà un pes a sobre. O la desnonaran. És molt dur. No hi ha oportunitat de redreçar les coses i fer una nova aposta.

Així doncs, els lloguers han baixat? Els preus dels lloguers han baixat a Terrassa?
Els preus han baixat de manera increïble. La demanda s'ha modificat. La gent continua tenint ganes de marxar de casa dels pares, de canviar de domicili, de buscar una altra llar després d'un divorci... La necessitat d'habitatge hi és i hi serà. La variable no ha canviat. La diferència bàsica rau en la compra i en el lloguer.

I el potencial comprador o llogater recorre més immobiliàries a la recerca de la millor oferta?
No és com en temps de la bombolla. Ara es mira i es remira, es busca en un lloc i es compara amb la competència, se'n miren un, dos i tres i fins a 10 pisos. I potser el lloguen o el compren o potser no. La situació no té res a veure amb la de fa uns anys a Terrassa. És lògic. Hi ha més oferta i el preu baixa.

Podem veure una zona concreta de la ciutat on es lloguin més?
Difícil de dir i d'establir un barem per barris. Tenim habitatges d'una habitació i perfectament conservats als Centre per menys de 400 euros al mes. Jo n'havia vist de tres habitacions per més 1.000 i es llogaven. I aquests si els tens a 600-700 tens una possibilitat que interessin. Més, ja asseguro que és molt difícil.

Hi ha una tipologia de llogaters?
Hi ha absolutament de tot. El que sí que vull desmitificar és que es tracti de gent acabalada. Es tracta de persones de totes les condicions. Unes tenien un habitatge buit i en volen treure un profit. D'altres estan separades i també volen treure suc al patrimoni. Propietaris que s'han enganxat els dits amb una hipoteca decideixen anar-se'n a viure amb els pares i posar l'habitatge en lloguer i anar-lo pagant de mica en mica amb aquestes aportacions, amb la qual cosa no el perden. El propietari necessitat que té un pis dos mesos sense llogar se'n preocupa, i amb raó, perquè en depèn el seu benestar i a voltes el de la família.

Es lloga arreu?
A tot Terrassa en general, tot i que cada lloc té el seu públic, i en funció del preu és lògic que es pugui accedir a un pis millor o més mal conservat. Hi ha propietaris que cuiden poc el que posen a lloguer. Sap greu posar els habitatges a lloguer, però hem de tenir present que hi són i que tenen el seu mercat.

La crisi ha tocat fons?
No. Crec que no. Hem deixat de caure en picat i ara baixem més en diagonal. No veig de moment una remuntada. Els terrassencs estem amb l'ànim per terra, es tem per la deflació. Tots anem a buscar l'estalvi, i ja està bé, però ho hauríem d'haver pensat abans. I per un altre costat veus que tothom va amb uns mòbils d'última generació que tenen uns preus elevats. Potser que tinguem clar què volem i què prioritzem.

Baixaran encara més, els preus?
Sí. Crec que no una animalada tan grossa com fins ara, però continuaran baixant. No tornaran a caure un 50 per cent, tot i que ho poden fer encara un 15 per cent més. També depèn del producte. Hi ha pisos al centre de la ciutat de Terrassa que es venen amb menys dificultats a un públic concret. Aquesta tipologia no baixarà. Una cosa és posar un pis a la venda i l'altra és vendre'l.

Per quant temps en tenim, de pisos a la baixa?
Un parell d'anys ben bons.

I podem dir que des del 2007 hauran caigut els preus un 60-65 per cent?
Anirà per aquí, tranquil·lament. I ha comportat que gairebé no quedin constructores. Ens hem de tornar a arremangar i fer obres de reparació, rehabilitació, aparcar el cotxe de luxe i començar de zero. Venim d'una època de senyors.

Els pisos de Terrassa són més barats que a altres grans ciutats catalanes?
Aquí vam construir més que a altres lloc