Pep Pla (Terrassa, 1958) és actor, director i ha dedicat els últims anys de la seva carrera professional a la programació teatral. És el director artístic del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET) i del festival Terrassa Noves Tendències. Pare de dos fills, el Carles i el Gerard, de 20 i 24 anys, és terrassenc de naixement i convicció. Torna a la televisió amb la sèrie Olor de colònia.Fa unes setmanes que es va tancar la desena edició del TNT. Quin balanç en fa?
Èxit rotund! No tan sols s'han omplert carrers i places, sinó també les sales i això vol dir que hi ha un interès superior perquè significa que la gent es grata la butxaca per anar-hi. Hem aconseguit un 91% d’ocupació, que, en espectacles de noves tendències que tothom ens havia fet creure que era molt minoritari, és brutal. Estem parlant d’unes sis mil persones durant els quatre dies de festival, sense comptar-hi els espectacles de carrer.
És ambiciós intentar fer un festival tan consolidat amb constants retallades en l’àmbit de la cultura, amb la pujada de l’IVA al 21%. Què se sol·licita exactament amb el suport de les institucions?
Com a mínim, suport si no en forma de diners amb mitjans. Per exemple, aquest any ens ha ajudat l’Institut Ramon Llull a pagar alguns viatges i estades de programadors.
Com és que Terrassa s’ha convertit en la capital de les Noves Tendències sense tampoc tenir una companyia o una Acadèmia que en faci de catalitzador?
Són espectacles multidisciplinaris, molts vénen de la dansa, però que acaben potser fent vídeo... Són formats molt visuals, que s’allunyen del text. Quan vam fer-nos càrrec del CAET ara fa set anys vaig tenir molt clar que havíem de fer una especialització. Al costat d’una gran ciutat que hi ha de tot, Barcelona, has de buscar especialitzacions. Hauríem pogut triar la posada en escena històrica o la moderna i vam triar la que va endavant. Totes dues són lícites, però era un recorregut que m’atreia professionalment, com a actor i com a director, i vam investigar aquest camí d’espectacles de creació, de full en blanc, en què l’autor es pot equivocar; però equivocar-se es pot equivocar tothom.
Com s’ha aconseguit aquesta implicació de la ciutat?
Fent-se molt a poc a poc, perquè aquestes coses no es poden fer d’esquena a la ciutat. En algun lloc ha passat que no hi ha complicitat del públic. Hem traçat un camí de la mà de la gent que, si una cosa té Terrassa, és que és participativa. Per exemple, en aquesta edició hem fet l’Homes i màquines en col·laboració amb el mNACTEC amb quaranta actors i ballarins amateurs de la ciutat fent un recorregut itinerant amb música, vídeo, text, ball.
Noves tecnologies i mitjans 2.0 aplicats a la difusió?
Sí, molt bolcats en les tecnologies 2.0 que aconsegueixen molta repercussió i resulten molt barates. Sense descuidar, però, la publicitat en agendes i més convencional. Esclar, és difícil calcular l’impacte econòmic de tot això. I igualment, amb Comerç Terrassa Centre, que va fer els vinils de l’home construït que salta, el logo del festival, amb un missatge optimista com de “hem de tirar endavant i hem de saltar”.
El públic és terrassenc o Terrassa fa de capital de comarca amb gent d’altres municipis?
El que és l’àrea d’influència directa, sí, és a dir, Matadepera, Viladecavalls, Vacarisses... Però Sabadell, Rubí, Sant Cugat, no tant.
El Principal podria acollir espectacles de més gran format?
En aquesta situació actual, que és fluctuant, hem fet una mica de coordinació amb el Centre Cultural i d’alguna manera ens hem repartit tasques. Nosaltres fem teatre, bàsicament, i noves tendències. Ells han agafat una mica l’especialitat i continuen amb la música i la dansa clàssica.
Com porta com a actor aquesta faceta de gestor i programador cultural. Això sí que és un canvi de papers!
Sí, i tant. Vaig començar com a actor, després de director i després vaig provar això de la programació a la Sala Artenbrut, que ja no hi és, i suposo que arran d’això al CAET van pensar en mi. Realment, ha estat posar-se en un altre lloc. És molt interessant seguir el procés d’evolució dels muntatges, a través dels assaigs... És una visió des d’un altre punt de vista, però molt interessant, perquè a vegades, quan fas d’actor, et penses que el teatre només el fan ells. I sense la gent dels despatxos tampoc hi hauria teatre.
Enyora fer de director? I d’actor? Projectes a la vista?
Sí, de director sí. D'actor, enyorar-me no. Aquesta setmana s’estrena Olor de colònia per la tele, on sí que participo, perquè intento no deixar-ho. Em passa pel cap fer un projecte on interpretaria i dirigiria jo, que no ho he fet mai.
Quin missatge hem d’enviar a la generació que estudia teatre en un situació tan complicada?
Que no poden quedar-se a casa. I fer projectes. Si el 2008 rebíem un projecte cada setmana, ara en rebem un parell o tres cada dia. I això t’obliga a mirar-t’ho amb atenció, que no et passi per davant dels nassos una oportunitat, una perla, que deixis escapar.
En els temps que corren, tan socials, polítics, com econòmics, quin paper hi té la cultura?
Alguna cosa estem fent malament, en el sentit que s’alça poc la veu. S’han suprimit festivals, programacions, i ningú en diu res. La situació econòmica dóna certa impunitat per tallar caps i és estrany que a nivell cultural no es qüestioni què està passant. I el que és més preocupant és que no hàgim aconseguit que es defensi més el paper de la cultura des del conjunt de la societat. És qüestió de desorganització i és un ofici que cadascú va una mica per ell.
Costa molt unificar esforços...
I hem de començar a entendre que s’ha acabat l’era de les subvencions, que els espectacles s’han de poder fer amb la col·laboració pública i privada. Caldria una llei de mecenatge, molt important! L’IVA al 21% ens ha matat, demostra que al Govern espanyol li fem nosa. I es difícil d’entendre que això és necessari, tant com l’educació o la sanitat. Si perdem la cultura deixem d’aprendre a pensar per nosaltres mateixos, a decidir per nosaltres mateixos.
